El Rashidd era el que s’anomena un triador, és a dir, aquell que a darrera hora triava els que havien de pujar finalment a la pastera i el que s’encarregava també, de lligar la pastera a la llanxa per dur-la mar endins. Aquell dia, com molts altres, acostumava a acceptar alguna gratificació complementària, una cadena d’or, un rellotge... per deixar pujar alguna criatura petita de més, amb mare o sense, allò no era cosa seva, qui sap quantes coses ja corrien per casa. Si aquells covards volien jugar-se la vida per abandonar la seva pròpia pàtria, mereixien allò de dolent que els pogués passar. La vida, donades les circumstàncies, a ell i a la seva família els tractava prou bé.

Aquell dia però, era un dia especial, el seu fill l’acompanyava, no tenia escola i volia veure com treballava el seu pare que semblava tot un general, donant ordres aquí i allà per autoritzar i endreçar la pujada a la pastera d’aquells pobres desesperats que volien escapar d’una terra, que a la fi i segons ell, només tracta malament els desgraciats i dropos sense ambició.

-Pare, puc pujar a la llanxa amb tu, per veure com arrossegueu la pastera, si us plau, si us plau?

-D’acord, però no et belluguis i fes tot el que et dic.

Van posar els motors de la llanxa a tota potència i de seguida es van tibar les cordes que arrossegaven la pastera. El petit convidat observava embadalit les cares dels homes, dones i nens que omplien aquella pastera, uns feien una expressió entre l’alegria i l’alleujament, altres però se’ls notava la por a la cara.

Quan ja havien recorregut unes quantes milles, van deslligar les cordes entre la cridòria i les protestes dels ocupants de la pastera que confiaven que els farien arribar fins a la costa desitjada, fins i tot, algun d’aquells es va tirar al mar per mirar d’acostar-se a la llanxa que va fugir d’allà deixant aquella pobre gent abandonada a la seva sort.

Aquell dia la mar era picada i les onades s’enfilaven fins a fer trontollar la llanxa, en Rashidd agafat a la part del davant, va cridar:

-Agafa’t bé fill meu. Avui potser no era dia per sortir a mar obert...

A continuació, va girar el cap enrere per assegurar-se que el noi rebia el missatge, però a la llanxa només hi era ell.

-Déu meu, el petit Hamza ha caigut!!!

Va parar la llanxa de cop i es va tirar a l’aigua. Les onades l’aixecaven amunt i avall però no aconseguia veure un sol cap a la superfície, ni tan sols unes mans demanant auxili. Va submergir-se i li va semblar veure un cos petit a uns quants metres d’on era ell. Va nedar i nedar, es va submergir diverses vegades però res, no el trobava. El cansament i les onades podien amb ell. S’havia allunyat de la llanxa i ja quasi no la veia. El vent i l’aigua salada picaven violentament contra el seu cos. De cop i volta, va notar com alguna cosa li agafava fortament els turmells i l’empenyia cap avall. Va fer els possibles per picar de peus i deixar-se anar però no hi havia manera, va començar a enfonsar-se irremediablement.

Submergit i encara amb aire als pulmons va mirar cap avall i llavors va poder comprovar que uns cossos nus, li subjectaven les cames i cada cop el submergien més i més ràpidament  fins a les profunditats d’aquell mar. Eren sis o set persones que l’agafaven alhora i se l'enduien amb violència cap a la foscor més absoluta. En un moment donat i abans de quedar-se sense aire, va poder veure que al seu voltant hi nedaven maldestrament centenars i centenars de cossos, els sentia riure i plorar a l’hora, mentre ell agitava inútilment cames i braços per deslliurar-se’n. Amb el darrer alè de vida va entendre fins a quin punt la venjança no és només una reacció dels éssers vius.

No sabia ni com, però va recuperar el sentit esbufegant aigua per la boca. Semblava talment que s’havia begut tota la Mediterrània ell sol, va respirar amb la mateixa ànsia que agafen aire els peixos d’alt d’una barca per sobreviure. Sorra al seu voltant i res més. Es va aixecar de la sorra per comprovar que tot allò havia estat només un malson i el món li va tornar a caure al damunt quan va poder comprovar que seu petit Hamza no era amb ell, que veritablement s’havia ofegat enmig del mar. Aquell maleït mar li havia tret el millor que tenia, el seu petit i a ell, l’havia salvat miraculosament, injustament. Ja queia el sol sobre l’horitzó quan va agafar forces per demanar ajuda i tornar a casa.

Els dies i mesos posteriors a l’accident van ser estranys. La família commocionada per la tragèdia venien a donar-li consol però ell, ni se’ls escoltava, no podia. La dona el culpabilitzava per haver-se endut el fill aquell dia, per haver consentit en pujar-lo a la llanxa, per haver-lo condemnat a una mort innecessària. Ell passava les estones davant el televisor, veient les notícies de com dia rere dia s’enfonsaven pasteres i s’ofegaven homes, dones i nens en aquell mateix mar que també li havia robat el fill. La follia el rondava, fins que la dona, farta de conviure amb un cadàver en vida, va fer les maletes i no va tornar més.

Un dia però, després de quasi dos anys malvivint, es va aixecar de la butaca, es va dutxar i afaitar la barba i es va dirigir a una ONG de la capital. Allí va explicar la seva història, allí va confessar els seus pecats i allí també, va trobar el perdó. Es va fer activista de l’ONG i va decidir fer quelcom per impedir que mai més hi tornés a morir gent en aquell mar. Van ser uns anys de lluita contra el tràfic de persones, contra la violència del mar en dies de mal temps, contra la injustícia en la que ell hi havia participat tantes i tantes vegades. Va salvar un munt de vides i també va haver d’embolicar un munt de cossos ofegats, va aprendre a consolar, a donar escalfor amb el seu cos, a fer pallassades per distreure els nens que tremolaven de fred i cansament damunt el vaixell de salvament. La vida li havia donat una oportunitat per saber que la gent només s’arrisca a perdre la vida per necessitat i per la força de l’esperança. Ell, ara formava part d’aquella esperança que feia gronxar entre les onades a tants milers i milers de persones.

Era estiu però feia mala mar. Havien sortit en una nova missió de salvament, però la cosa es va complicar. La pastera altre cop era plena a vessar i de cop i volta es va tombar abans que tinguessin temps d’arribar-hi. Ell i uns quants més de l’equip es van llençar a l’aigua per ajudar a aquella pobre gent, un, dos, onze, vint... Només havien d’aconseguir posar-los l’armilla salvavides i ja ho tenien fet. De cop i volta, va notar que un noiet se li enfonsava al seu costat. Es va treure l’armilla i s’hi va submergir per rescatar-lo. El va poder agafar i posar-li l’armilla, mentre li feia el boca a boca enmig de l’aigua. El noi finalment va reaccionar. Ell, li va picar l’ullet al xicot que devia de tenir la mateixa edat que el seu fill, la darrera vegada que el va veure amb vida, el noi finalment va recuperar el color i va somriure.

-Va neda! neda cap al vaixell, noi. Jo, ara vinc de seguida.

En aquell moment una onada es va endur el Rashidd i el va allunyar del vaixell. Va notar com s’enfonsava. Ho va intentar tot però no se’n sortia, s’enfonsava sense remei i simplement, no s’hi va resistir més. Va tancar els ulls i prou.

El mar el va engolir i mentre el seu cos sense vida s’enfonsava, va sentir com unes mans petites l’agafaven. Els homes, dones i nens que es trobava al seu pas en aquelles fosques profunditats marines, ja no el miraven amb odi ni dolor, el saludaven i li tocaven les mans amb estima. De cop i volta però, va mirar-se el noiet que l’agafava de les mans i l’acompanyava; era el petit Hamza i s’hi va abraçar, i tant si s’hi va abraçar! Per fi s’havien retrobat, tot i que fos en les tenebres d’aquell fons marí. En aquell precís moment es va sentir alliberat i envoltat de serenor. Les dues figures es van diluir en l’aigua i només hi van quedar dues ànimes, dues llums que van desaparèixer plegades com les espurnes fugisseres d’una llar de foc.