Quan un servidor s'endinsa, entre fum i gintònics esnobs i amanits, en tertúlies d’empresaris savis, de botiguers assenyats, d’assessors calculadors o d’advocats de paraula fàcil. Quan un servidor exerceix per uns minuts de confessor de l’avorridíssima vida financera d'amics i coneguts i dels seus desesperats intents per ser cada dia més rics. Quan un servidor escolta amb paciència les seves queixes contra la forma de gestionar els impostos per part dels governants d’aquest país i de l’altre... Aleshores, hom arriba a la conclusió, dura i crua, que no només vivim en un país on els polítics, els banquers i tants d’altres, ens han estat prenent el pel d’una manera descarada. No, no és només això. Un servidor pensa que la quantitat de xoriços, d’estafadors i de pirates que trepitgen aquesta terra és desorbitada i els darrers anys s’ha arribat a límits insostenibles.

Vivim en un país amb un tant per cent massa elevat de polítics amb ànsia de poder, de banquers estafadors, de jutges parcials o de sindicalistes amb més cara que espatlla. Potser sí. però aquest tant per cent es manté en moltes altres professions. Som un país farcit de murris, d’egoistes i d’insolidaris. I el més fotut de tot és que ens fan callar i ens ho expliquen enfilats dalt d’una cadira, amb un somriure d’orella a orella, com si ells fossin herois i nosaltres uns imbècils de boca oberta i baba fàcil.

No tota la culpa és de les hipoteques escombraria, de la prima de risc, d’en Rato, d’en Botín, d’en Millet, del tripartit o d’en Mas. També nosaltres hem posat molt de la nostra part per ser on som i baixar a tomba oberta cap a la més absoluta misèria. Remuntem que ja toca, collons! cridem fort, però a la nostra manera. Nosaltres ni som ni serem mai, espero i desitjo, alemanys.

Foto: David Cruz