Està previst que Sassoli i el popular alemany Manfred Weber es repartiran la presidència del Parlament Europeu durant la propera legislatura. Era la voluntat dels 28 estats de la Unió Europea, que apostaven per una presidència compartida entre les dues grans famílies europees, el Partit Popular Europeu i els socialdemòcrates europeus. Així, Sassoli presidiria l'Eurocambra durant els primers dos anys i mig i Weber prendria el relleu durant l'últim tram de la legislatura.
🔴 LIVE: who's going to be the next president of the European Parliament? Find out with us â¬‡ï¸ https://t.co/4GKcoICVbq
— European Parliament (@Europarl_EN) July 3, 2019
Von der Leyen, a la Comissió; Lagarde, al Banc Central
La decisió arriba l'endemà que, després de setmanes d'intenses negociacions, els caps d'estat i de govern de la Unió Europea acordessin una nova cúpula per dirigir les institucions comunitàries. La ministra alemanya de Defensa, Ursula von der Leyen, presidirà la Comissió Europea; el belga Charles Michel serà president del Consell Europeu; la francesa Christina Lagarde dirigirà el Banc Central Europeu; i el ministre d'Exteriors espanyol, Josep Borrell, serà el nou cap de la diplomàcia i la política de seguretat europea.
El resultat de les negociacions ha evidenciat la força de França i Alemanya, que han imposat la seva llei. L'històric nucli fundador del projecte comunitari, l'eix París-Bonn, és ara l'eix Berlín-París. Angela Merkel va haver de renunciar molt aviat al seu candidat, el bavarès Manfred Weber, per presidir la Comissió Europea, el govern de la UE. Però al final ha imposat una candidata ben seva, Ursula von der Leyen (més propera a ella que Weber).
Macron s'emporta també una peça important: la francesa conservadora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari internacional durant els anys més durs de la crisi, presidirà el Banc Central Europeu, fins ara en mans de l'italià Mario Draghi. Un reforçament dels dos grans estats líders de la UE deixa poc espai a l'esperança per a la política al marge de les grans capitals.
Merkel i Macron admeten que cal millorar
La decisió dels líders dels 28 estats de la UE esquerda el model de l'spitzenkandidaten defensat pel Parlament Europeu i tant Angela Merkel com Emmanuel Macron han admès que caldrà treballar per evitar nous "espectacles". "Tenim massa cultura de la reunió llarga i de crisi", ha lamentat Macron, que no estava a favor del model de l'Eurocambra de designar a la presidència de la Comissió un candidat que prèviament hagués fet campanya durant les europees. En canvi, Merkel també ha admès que s'han viscut situacions "desafortunades", però precisament pel veto al que era inicialment el seu candidat pel càrrec, el bavarès Manfred Weber, que de seguida van descartar la resta de socis. "No pot tornar a passar", ha dit l'alemanya.
Josep Borrell dirigirà la política exterior i de seguretat europea. Foto: Europa Press
Espanya "torna" amb Borrell
"Espanya ha tornat". Són paraules de Pedro Sánchez dimarts al vespre a l'anunciar els acords finals a Brussel·les. El president espanyol pot lluir victòria. Ha estat el negociador de la família socialista. Però s'ha endut un premi gros: el seu ministre d'Exteriors, Josep Borrell, dirigirà ara la política exterior i de seguretat de la UE. Espanya té vara alta a Brussel·les. Una altra dada a tenir en compte a Catalunya. L'Espanya de Sánchez té més pes que la que tenia l'Espanya de Rajoy aquella tardor del 2017. I per postres, és un triomf personal de Borrell, una de les bèsties negres del sobiranisme.
Si bé l'elecció de Borrell no es una bona notícia per a l'independentisme, el moviment pot trobar consol en l'elecció de Charles Michel com a president del Consell Europeu en substitució de Donald Tusk. El Consell, que aglutina els caps d'estat i de govern, és el cim de la Unió i suposa el salt a la gran escena internacional d'un dirigent fins ara abocat als laberints de la política belga. Liberal, presideix un executiu amb forta presència nacionalista flamenca. Potser fos per això, o per la sensibilitat pel que representa un Estat multinacional, pel que Michel va ser un dels governants de la UE més crítics amb l'actuació policial de l'1-O. El cap de l'executiu belga va mostrar també la seva predisposició a mediar en el conflicte, un fet que va irritar la diplomàcia espanyola.
