Ciutat del Vaticà / La mort de Francesc ha agafat l’Opus Dei en un moment d’afebliment dins de l’estructura de l’Església. El Papa va demanar als seguidors de Josemaría Escrivá de Balaguer que s’adaptessin a la reforma de la cúria que va engegar el 2022. En un motu proprio (decret papal) sota el títol d’Ad Charisma tuendum (Per tutelar el carisma), Francesc va treure al càrrec de prelat (el cap màxim de l’Opus) el rang de bisbe. La motivació donada pel Papa era que l’Opus s’havia de centrar en el seu carisma (amb l’estil propi i la tasca que du a terme l’entitat) més que no pas en la jerarquia.
La prelatura va passar de dependre de la Congregació dels Bisbes a fer-ho de la del Clergat, cosa que suposava una degradació. L’agost del 2023, el Vaticà qualificava l’Opus d’“associació clerical pública” i refermava un afebliment en la posició de l’organització. El Papa va demanar a l’Opus que reformés els seus estatuts i li fes una proposta. És el que tenia previst l’Obra en el congrés convocat entre el 23 d’abril i el 5 de maig. Entre la convocatòria del congrés i la seva culminació, Francesc ha mort i l’ha succeït Lleó XIV. El congrés ha simplificat el seu programa i ara, els estatuts que l’Obra ja tenia enllestits no han estat objecte de deliberació, pendents del nou Papa.
Fonts de la prelatura expliquen a Nació que “el Papa és el legislador en la matèria i qui ha d’aprovar els estatuts o fer els retocs que consideri oportuns”. En tot cas, el canvi a la seu de Pere s’ha convertit en un fet determinant per l’Opus, ja que serà el nou Papa qui avalarà el que va reclamar Francesc o bé introdueixi canvis. De moment, l’Opus havia inclòs les reformes que Francesc reclamava: deixar més clara la vinculació dels membres de l’organització a les seves respectives diòcesis (evitant la percepció de constituir un grup al marge de l’autoritat dels bisbes), així com una major renovació en els càrrecs de govern.
Ocáriz continua, amb mirada als Estats Units
El congrés -que l’Opus celebra cada vuit anys- ha suposat nous nomenaments en els càrrecs intermedis de l’organització. No hi ha novetats a la cúpula. El prelat, Fernando Ocáriz, de 80 anys, ho és de manera vitalícia, amb un tarannà que coneixedors de l’entitat qualifiquen de “moderat i prudent”. En aquest congrés, s’ha confirmat també una peça clau com el vicari auxiliar i número dos, Mariano Fazio. Aquest sacerdot argentí, de 65 anys, amb fama d’hàbil, ha tingut un paper destacat a l’hora de suavitzar les relacions amb Francesc, a qui coneixia de molts anys.
Cal destacar l’ascens a número tres, amb el nom de vicari general, de Javier del Castillo. Es tracta d’un sacerdot de 50 anys nascut a Mèxic, amb formació d’enginyeria i teologia, format als Estats Units i que ha viscut anys a Washington i Chicago. No deixa de ser curiós que uns dies abans de l’elecció d’un Papa nord-americà i llatinoamericà, l’Opus aposta per un perfil de llatinoamericà vinculat als Estats Units. Sembla clar que moltes mirades a l’Església estan pendents dels Estats Units. Entre les altres renovacions, l’Opus ha designat la catalana Maria Júlia Prats, professora de l’IESE, com a secretària central del consell assessor. Això vol dir que serà la cap de la branca femenina de l’Opus a tot el món.
De la glòria al desconcert
Els dotze anys de pontificat de Francesc són qualificats per coneixedors de l’Obra com els “més desconcertants” en la llarga història de l’organització, que farà cent anys el 2028. La relació entre l’Opus Dei i el Vaticà ha passat per moltes fases. No va ser fàcil obrir-se camí entre moltes forces poderoses i hostils, entre elles la Companyia de Jesús. Els anys del Concili van obligar a una entitat conservadora com l’Obra a navegar enmig d’aigües turbulentes, reticents a seguir la dinàmica més renovadora dels anys 60, però sempre disciplinats davant el successor de Pere.
Va ser amb el pontificat de Joan Pau II (1978-2005) que els fills d’Escrivá van tocar la glòria: prelatura personal, canonització del fundador i entrada per la porta gran del Palau Apostòlic. El pontífex polonès veia els moviments catòlics conservadors com les millors tropes de combat del catolicisme. Amb Benet XVI, l’escalf es va rebaixar. El Papa alemany era molt conservador, però veia amb recança els moviments, des de l’Opus al Camí Neocatecumenal o els Legionaris de Crist. Amb Joseph Ratzinger, l’Obra va perdre el control de l’aparell comunicatiu de la Santa Seu, lliurat al jesuïta Federico Lombardi.
Però Francesc va superar les pitjors previsions per l’Opus. Ha estat durant l’etapa final del seu pontificat que la prelatura ha vist la pèrdua de rang i l’obligació d’elevar un informe anual en lloc dels cinc anys fins aleshores. La pèrdua del control de Torreciutat, que formava part del paisatge de l’entitat i s’havia convertit en tot un referent simbòlic, va ser un altre cop inesperat. Ja fa temps que els membres de l’Opus no guanyen per ensurts.
L’Opus tampoc esperava Prevost
L’elecció del cardenal Robert Francis Prevost ha estat una sorpresa per gairebé tothom. Estava a les travesses, però sempre al darrera de noms més repetits, com Pietro Parolin o Luis Alberto Tagle. Els dies previs al conclave, figures de l’Obra es resistien a donar noms de favorits i per la mateixa naturalesa de l’entitat cal dubtar que tinguessin un únic nom al cap. En l’entorn de l’Opus trobaven ressò cardenals com el guineà Robert Sarah o l’hongarès Petr Erdö, fortament conservadors, però també alguns perfils més moderats com el suec Anders Arborelius. Prevost apareixia poc.
Lleó XIV era fins ara prefecte de la Congregació dels Bisbes. A l’Opus el tenien apamat. Des del seu càrrec va ser un aliat estret del català Jordi Bertomeu, comissari pontifici per intervenir l’organització ultraconservadora Sodalici del Poble Cristià, fundada precisament a Lima per Luis Fernando Figari i empastifada per greus acusacions d’abusos i rentat de capitals. El Sodalicio va ser dissolt poc abans de la mort de Francesc. L’any passat, Roma va forçar la renúncia de José Antonio Eguren, arquebisbe de Piura i aliat estret del cardenal Juan Luis Cipriani, reconegut membre de l’Opus.
Sodalici i Opus són entitats molt diferents i en el passat han estat enfrontades, però quan Cipriani era arquebisbe de Lima i l’home més poderós de l’Església peruana, va teixir una sòlida aliança amb la gent de Sodalici. D’altra banda, Cipriani arrossega acusacions d’abusos que van fer que Francesc el degradés, malgrat que ha participat de les reunions preconclave. No ha pogut votar a la Capella Sixtina perquè té més de 80 anys. Però la figura de Cipriani és molt controvertida i no ajudarà a millorar les relacions entre el nou Papa i l’Opus.
Des de l’elecció de Lleó XIV, totes les sensibilitats de l’Església intenten reposicionar-se. Ningú vol estar en el bàndol perdedor. Si els corrents progressistes mostren el seu entusiasme, fins i tot davant decisions de Prevost que potser no comparteixen, com el seu retorn al Palau Apostòlic, els conservadors intenten dur el pontífex al seu terreny. El nou Papa no sembla que hagi de desmentir Francesc, però ja s’intueix un estil molt diferent de governar. Per l’Opus Dei, cada esdeveniment inesperat pot ser una oportunitat. Alguns creuen que, pitjor que Francesc, Lleó XIV no serà. L’Esperit Sant encara ha de revelar el seu misteri.
