La filla del mar, d’Àngel Guimerà 
Diumenge, 31 de gener de 2016
Grup de Teatre PAM de Terrassa
Casal Cultural d’Ullastrell, dins de la 27a. Mostra de teatre

No és senzill fer una obra de Guimerà, per diverses raons. Primer perquè és el nostre autor clàssic per excel·lència, talment com ho és Shakespeare per als anglesos o Molière per als francesos. I això vol dir que és un autor molt representat, tan per les companyies amateurs com per les professionals. Recordem, per exemple, que actualment al Teatre Nacional s'està fent Maria Rosa.

Aquesta dilatada i constant representació d'obres de Guimerà fa que els amants del seu teatre hagin vist força vegades Terra Baixa, Mar i cel o La filla del mar, i tinguin al cap moltes actrius i actors que han representat els seus personatges. El primer escull que es troba tota companyia que vol fer Guimerà, doncs, és la gran quantitat de referències que té l'espectador i l'inevitable comparació amb espectacles anteriors.

La segona dificultat que presenten els seus textos és que són drames intensos, amb personatges molt humans i molt marcats. Personatges difícils de representar perquè cal buscar l'equilibri entre les passions i les singularitats d'aquests éssers sense caure en estridències ni sobreactuacions. Enfrontar-se a Guimerà no és enfrontar-se a qualsevol cosa. L'atreviment del Grup PAM, doncs, ja és quelcom a valorar positivament.

La filla del mar (1900) és, amb Terra Baixa, una de les obres més populars de l'autor. Forma part de l'anomenada trilogia mestra. L'argument, segurament conegut per la majoria del públic, ens situa en un humil poble de pescadors de principis de segle XX. Gira al voltant del triangle amorós format pels personatges de la Mariona (pubilla de casa benestant), en Pere Màrtir (l'atractiu faldiller del poble) i l'Àgata (òrfena pel naufragi del vaixell on viatjava de petita, de probable origen magribí i acollida per la família de la Mariona). Degut a les reticències del cap de família (en Cinquenes) al festeig entre en Pere Màrtir i la Mariona, aquests ordeixen un pla: dissimularan la seva relació fent veure que ell s'ha enamorat de la noia menys apreciada al poble, l'Àgata. Però la farsa tomba en tragèdia quan en Pere Màrtir s'hi enamora de veritat.

L'obra parla de l'engany, la traïció, la passió i també d'un tema ben actual: la discriminació social i racial. El clàssic de Guimerà esdevé contemporani amb la crisi migratòria que viu Europa aquests dies i la rebuda que s'ofereix als nouvinguts. Una rebuda plena de recels, desconfiances i discriminacions. Tot un encert del director (Xavi Pallejà) d'escollir aquesta peça que demostra que poc hem canviat en més d'un segle.
Analitzem la versió que ens ofereix PAM teatre.

La versió de la companyia egarenca
  El text es pot dir que ens l'ofereixen íntegre, amb els tres actes originals, i respectant escrupolosament el vocabulari de principis del segle passat. Res a dir, però potser per fer-lo més actual valdria la pena escurçar algunes escenes i modernitzar algunes paraules. En aquests moments, on la tendència és representar obres de poc més d'una hora, proposar-ne una de més de 120 minuts i entreacte és arriscat. Sobre el vocabulari, em pregunto si el públic jove sap què vol dir, per exemple, "urc". Ara bé, això és qüestió de gustos i respecto plenament l'opció del director.

Quant a l'escenografia, crec que la del primer acte és la millor que he vist de La filla del mar: al costat esquerre de l'escenari trobem l'entrada a la casa benestant d'en Cinquenes, on viu la Mariona. Una típica casa marinera, de parets gruixudes, ben encalcinada. Al costat dret, per contra, la casa de la Caterina i en Gregori que podríem definir com una simple barraca, on una cortina serveix de porta i on s'endevina que no deu tenir cuina perquè la Caterina prepara l'olla a l'entrada. Davant la casa d'en Cinquenes, un llagut en construcció. Al fons de l'escenari hi trobem les roques, la mar i un parell de barques esplèndidament pintades. Els colors, els detalls, ens deixen clar des del primer moment les diferents classes socials dels personatges. Una escenografia que enamora.

De l'actuació, el primer a destacar és que formen un bon grup, ben cohesionat. Saben tirar endavant l'obra amb ritme. Tot i ser llarga no es fa pesada. Els actors van al gra i no alenteixen l’acció. La dicció en general és bona, tot i que hi ha algun personatge que per córrer massa s'entrebanca i no s'entén prou bé.

Per personatges, el que més valoro és el de l'Àgata (Cori Muntada) per la seva naturalitat, per no exagerar un paper que per la seva singularitat seria fàcil fer-lo estrident. La Cori el fa visceral, impulsiu, passional, però sense excessos. Es mostra aspre i dura en els enfrontaments. Molt bé. Començà el primer acte potser una mica fluixa, però anà creixent en els dos següents arribant a fer un bon personatge. Si el continua treballant pot arribar a construir una gran Àgata. També destaco el personatge de la Caterina (Sílvia Bartés). El seu posat, la manera de dir, de mirar, fins i tot de callar, ens evidencien un personatge ferit, agre, infeliç. Simplement amb la manera com es dirigia a la resta, tot pelant patates i pastanagues al primer acte o la manera de seure mentre espera parlar amb en Cinquenes (Salvador Ribas) a l'inici del segon acte, ja ens donava informació sobre el seu caràcter. Ens deixa clar tot el que ha patit i les ganes que té de venjança. Construeix un personatge ben apuntalat i no el perd en cap moment.

La Lluïseta i la Filomena, interpretades per Ariadna Folch i Lídia Santasusagna, són les encarregades de la xafarderia, la crítica i la difusió de notícies pel poble. Aporten alegria, frescor i vitalitat a l'espectacle. Valoro l'intent de fer un Pere Màrtir (Rubèn Santasusagna) diferent a l'habitual. Amb un vestit més modern que la resta de personatges, a l'estil dandi, fa un paper protagonista xulesc, atrevit i desafiant. No és fàcil fer de Pere Màrtir perquè de bon principi cau antipàtic, però després ha de fer un canvi que ens el faci veure amb més bons ulls. Per això, intentar representar-lo d'una forma nova és interessant. Valoro els seus posats i els canvis de ritme a l'hora de parlar. Caldria, però, continuar treballant-lo i que anés agafant seguretat. En general la resta de personatges estigueren correctes i, com he dit, formen un bon equip. 
 
A nivell tècnic, m'agradà la sintonia o peces instrumentals que ajuden en moments clau de l'obra a fer més intens o emotiu l'instant. Per exemple, quan l'Àgata explica el que recorda del naufragi. No s'abusa del recurs i, al ser breus, són efectives i certament donen un cop de mà als actors. Pel que fa la il·luminació, per manca de temps, fou una mica deficient sobretot al segon acte. 

Un cop finalitzada la representació el director, Xavier Pallejà, ens va informar que aquesta obra suposa per a alguns actors i actrius del grup un pas endavant, ja que per primera vegada fan papers protagonistes. És el cas de la Cori Muntada (Àgata) o en Rubèn Santasusagna (Pere Màrtir). Una aposta pels joves que, pel que hem pogut veure, ha funcionat bé. Referent al futur de l'obra, segons Pallejà, la intenció és trobar més actuacions d'aquesta Filla del mar que estrenaren la tardor del 2014 i de la qual n'han fet 8 representacions.

Per acabar aquesta crònica volem fer-vos una recomanació. L'amic Claudi, responsable de la Mostra d'Ullastrell, ens recordà que el proper 21 de febrer es podrà veure al mateix teatre la interessant proposta 1714. Tres-cents anys de setge, del grup Inestable Ceretana de Puigcerdà.

Repartiment
Caterina: Sílvia Bartés;  Filomena: Lídia Santasusagna;  Lluïseta: Ariadna Folch;  Mòllera: Xavier Palà;  Rufet: Francesc Muntada;  Mariona: Alba Flomesta;  Pere Màrtir: Rubèn Santasusagna;  Cinquenes: Salvador Ribas; Gregori: Xavier Cayuela;  Baltasanet: Joan Martínez; Àgata:  Cori Muntada;  Homes:  Aurelio Rodríguez i Nolo.
Escenografia:  Joan Martínez  i  Nolo;  Llums i So:  Paco Martínez i Aida Martínez;  Ajudant de direcció:  Mercè Badia;  Direcció: Xavier Pallejà.    
Durada: 2 hores i 10 minuts

Eloi Falguera
Director i autor