05
de juliol
del
2014
"Quan et demanen un article parlant dels Minyons i el concurs de Tarragona, sovint tens sensacions contraposades. De la mateixa manera que vols dir-hi la teva i que als castellers ens encanta parlar de la nostra colla i de castells, alhora és un tema feixuc per
repetitiu. Els Minyons fa 35 anys que rebutgem participar en la biennal de Tarragona. Aquesta postura, malgrat ser molt majoritària al si de la colla, ha trobat en els darrers temps figures minyones destacades que hi han trencat una llança en contra. És ben cert que hi ha Minyons que volen anar al concurs. Això és una realitat i com a tal l’hem d’admetre. No només això, sinó que, a més, alguna veu prové de noms que sempre ha de ser escoltat. Tot i així, repeteixo que la postura majoritària, la dels Minyons de peu, la d’aquells anònims que omplen tres cops per setmana el pati d’assaig, és molt clara: "no volem anar al concurs".
Nosaltres som molt poc amics de dogmes de fe i postures absolutes; no crec que els Minyons hagin pretès mai alliçonar ni estar en possessió de cap veritat absoluta.
Sentim el més profund respecte per la biennal, entenem que els que estem sols som nosaltres. I us asseguro que aquesta postura no és gens fàcil. Per a la gran majoria de colles del món casteller el concurs és la màxima diada en què poden participar i, escolteu, ens sembla perfecte. Com va dir una vegada una persona molt sàvia, tot plegat és una qüestió de feeling. Hi ha molts motius menors pels quals els Minyons no ens sentim a gust amb el format que planteja el concurs: excessiu nombre de rondes, normes arbitràries a l’hora de valorar les execucions, rondes conjuntes, peus desmuntats, que es cobri entrada per veure castells, que es facin en un recinte tancat, que se centralitzi al Camp de Tarragona oblidant l’extensió geogràfica del fet casteller, i una llarga llista d’etcèteres.
Si que és veritat que l’ambient de hooliganisme que omplia l’arena i les grades amb el que ens podíem sentir a disgust la gran majoria dels malves, en els darrers anys ha anat a menys i que s’han solucionat algunes normes a les quals sempre ens hem oposat, com per exemple la de considerar descarregat un castell amb despenjament, una reivindicació històrica nostra.
Tots aquests motius són circumstancials. Penso que podríem arribar a trobar un punt respecte als mateixos en el qual ens sentíssim prou còmodes per plantejar-nos anar-hi. Ara bé, n’hi ha un de principal amb el qual no crec que ens posem mai d’acord: els castells no es puntuen. Un castell no val mil punts. És massa fred. Massa simple.
Els castells són un sentiment i els sentiments no es poden puntuar. Això no vol dir que els Minyons no siguem una colla competitiva ni que no vulguem fer els millors castells ni els més grans. Qui digui que els Minyons no competim s’equivoca o menteix. Però les regles no les pot marcar cap jurat ni cap taula de puntuació. És així de senzill. Imagineu-vos puntuar un salt de Patum, o una baixada de l’àliga o qualsevol de les nostres festes.
Mireu les cares dels castellers quan surten de plaça i ja sabreu qui ha guanyat aquell dia, no cal que agafeu cap tala de puntuació, sempre està molt clar. Des del més profund respecte a qui no opini com nosaltres, que és gairebé tothom, els Minyons hem triat el camí difícil: ser fidels a nosaltres mateixos i a la nostra manera d’entendre el fet casteller que tant estimem. Aquesta manera ens porta a no voler anar al concurs; és la nostra manera de veure-ho, potser està equivocada, potser no. Som els Minyons i si algú ens pot acusar d’alguna cosa no serà de no ser fidels a nosaltres mateixos. Tenim una manera ni millor ni pitjor d’entendre els castells: diferent."
repetitiu. Els Minyons fa 35 anys que rebutgem participar en la biennal de Tarragona. Aquesta postura, malgrat ser molt majoritària al si de la colla, ha trobat en els darrers temps figures minyones destacades que hi han trencat una llança en contra. És ben cert que hi ha Minyons que volen anar al concurs. Això és una realitat i com a tal l’hem d’admetre. No només això, sinó que, a més, alguna veu prové de noms que sempre ha de ser escoltat. Tot i així, repeteixo que la postura majoritària, la dels Minyons de peu, la d’aquells anònims que omplen tres cops per setmana el pati d’assaig, és molt clara: "no volem anar al concurs".
Nosaltres som molt poc amics de dogmes de fe i postures absolutes; no crec que els Minyons hagin pretès mai alliçonar ni estar en possessió de cap veritat absoluta.
Sentim el més profund respecte per la biennal, entenem que els que estem sols som nosaltres. I us asseguro que aquesta postura no és gens fàcil. Per a la gran majoria de colles del món casteller el concurs és la màxima diada en què poden participar i, escolteu, ens sembla perfecte. Com va dir una vegada una persona molt sàvia, tot plegat és una qüestió de feeling. Hi ha molts motius menors pels quals els Minyons no ens sentim a gust amb el format que planteja el concurs: excessiu nombre de rondes, normes arbitràries a l’hora de valorar les execucions, rondes conjuntes, peus desmuntats, que es cobri entrada per veure castells, que es facin en un recinte tancat, que se centralitzi al Camp de Tarragona oblidant l’extensió geogràfica del fet casteller, i una llarga llista d’etcèteres.
Si que és veritat que l’ambient de hooliganisme que omplia l’arena i les grades amb el que ens podíem sentir a disgust la gran majoria dels malves, en els darrers anys ha anat a menys i que s’han solucionat algunes normes a les quals sempre ens hem oposat, com per exemple la de considerar descarregat un castell amb despenjament, una reivindicació històrica nostra.
Tots aquests motius són circumstancials. Penso que podríem arribar a trobar un punt respecte als mateixos en el qual ens sentíssim prou còmodes per plantejar-nos anar-hi. Ara bé, n’hi ha un de principal amb el qual no crec que ens posem mai d’acord: els castells no es puntuen. Un castell no val mil punts. És massa fred. Massa simple.
Els castells són un sentiment i els sentiments no es poden puntuar. Això no vol dir que els Minyons no siguem una colla competitiva ni que no vulguem fer els millors castells ni els més grans. Qui digui que els Minyons no competim s’equivoca o menteix. Però les regles no les pot marcar cap jurat ni cap taula de puntuació. És així de senzill. Imagineu-vos puntuar un salt de Patum, o una baixada de l’àliga o qualsevol de les nostres festes.
Mireu les cares dels castellers quan surten de plaça i ja sabreu qui ha guanyat aquell dia, no cal que agafeu cap tala de puntuació, sempre està molt clar. Des del més profund respecte a qui no opini com nosaltres, que és gairebé tothom, els Minyons hem triat el camí difícil: ser fidels a nosaltres mateixos i a la nostra manera d’entendre el fet casteller que tant estimem. Aquesta manera ens porta a no voler anar al concurs; és la nostra manera de veure-ho, potser està equivocada, potser no. Som els Minyons i si algú ens pot acusar d’alguna cosa no serà de no ser fidels a nosaltres mateixos. Tenim una manera ni millor ni pitjor d’entendre els castells: diferent."