ETAPA 2: 29 d'agost. Divendres. Refugi de Graus–Refugi de Certascan.

07.00 hores. A la muntanya no es pot perdre el temps quan tens per davant hores de caminar, pujant i baixant desnivells d’una certa importància. Encara és fosc, tot i que la llum del dia comença a clarejar darrera les muntanyes que delimiten la vall. No s’intueixen núvols i, per tant, el sol ens escalfarà ben aviat. Dutxats i preparats per la primera etapa ens plantem a la porta del restaurant. És l’hora de carregar les bateries i esmorzar. La previsió inicial no s’ha acomplert i ens hem endarrerit mitja hora de l’horari previst. Per esmorzar: cafè amb llet, suc, melmelades i pa amb tomàquet i fuet. Ens acomiadem de la resta de comensals i enfilem els primers metres del reconegut ja amb màniga curta perquè la temperatura és bona i aviat començarem a suar.

Sortim travessant el riu i agafem un camí que passa pel mig del bosc, entre paratges verds i arbres que deixen passar la llum esmorteïda de primera hora del dia. Tenim l’oportunitat de veure els primers bolets, uns atractius i vistosos exemplars d’amanita faloides, tot i que no hi posaria les mans al foc. En poc més de mitja hora de còmode ascensió arribem al prat de Noarre, tot just abans de trobar les bordes de Noarre, pràcticament desertes, tot i estar perfectament conservades. El camí –molt ben indicat- torna a pujar després de planejar una mica i de contemplar el primer salt d’aigua que fa cap a l’estanyol de Guerosso. Pugem i baixem i comencem a familiaritzar-nos amb el paisatge d’alta muntanya. Van desapareixent els arbres i la vegetació i ens quedem amb el pedregal, l’herba i alguns matolls. Hem superat amb escreix els 2.000 metres. Si mirem enrere -a la muntanya és interessant fer aquest exercici- podrem contemplar les primeres vistes interessants, amb la vall de Tavascan al fons i les ferides a la muntanya que tenim al davant on es veuen perfectament les pistes d’esquí de la Pleta del Prat. Després de passar per aquesta zona i travessar el riu Flamissella enfilarem el camí cap al coll de Certascan, que no ens permet veure el cim d’aquesta muntanya, però que ens permet passar a tocar dels Estanys Blaus (2.361m). De pujada ens creuem amb una parella de catalans que fan la travessa de la Porta del Cel a l’inrevés i dormint al ras, fent vivac. Penso que hi ha gent que està disposada a patir i també m’adono que la meva motxilla és més lleugera que la d’aquesta parella d’excursionistes que porten quasi 20 quilos de pes a l’esquena. Ja fa estona que vaig esbufegant, no sé si pujaré el Certascan i me n’aniré de cop al refugi. Són els meus primers dubtes a la Porta del Cel. Els excursionistes m’aconsellen que el pugi per què no em puc perdre la vista que hi ha en un dia amb el cel clar. Els faré cas, i dic els faré cas en singular perquè el Salva m’ha deixat enrere; porta un ritme més fort i el camí no té pèrdua.

En quatre hores des de la sortida de Graus arribem al coll de Certascan. Aprofitem per deixar la motxilla al costat d’unes pedres, mengem una mica i pugem el pic en poc més de mitja hora. Se’m fa dura l’ascensió, però la pujada per la carena és distreta amb una bona dosi de pedres en els últims metres de l’ascensió. Des del costat del senyal geodèsic que indica els 2.862 metres d’altitud podem contemplar vistes llunyanes de muntanyes i també el llac Certascan, el llac natural més gran del Pirineu. Al cim arriba també el grupet de Sabadell i una parella d’Igualada amb la que anirem coincidint tots els dies. El Salva els fa una lliçó de geografia pirenaica i tots queden bocabadats amb les seves explicacions. Amb les fotos de rigor diem adéu al pic i enfilem la baixada fins a trobar les motxilles que estan al coll, en una zona on bufa el vent amb una certa intensitat, però sense molestar. El descens continua per una tartera amb pedres de grans dimensions fins arribar al refugi de Certascan. Encara no són les tres de la tarda i el meu estat físic es bo. Estic content.

Al refugi de Certascan, situat ben a prop de llac amb el mateix nom, hi arribem els primers. Tenim temps de conèixer el cuiner i responsable del refugi. Li diuen Vasco i és de Vilafranca del Penedès, fet que jo aprofito per parlar-li de castells ja que ens trobem tot just el dia abans de la Festa Major de Sant Fèlix, diada castellera per excel·lència a la capital de l’Alt Penedès. Mentre parlem escolto de fons la música de la Maria del Mar Bonet i no puc deixar de pensar que és curiosa la combinació del paisatge d’alta muntanya amb les melodies mediterrànies de la cantant illenca. Poc a poc van arribant més excursionistes i el refugi acaba omplint-se amb una trentena de persones.

Són les cinc de la tarda i està previst sopar a les set, una hora habitual per prendre el cafè o berenar la canalla, tot i que com he dit abans a la muntanya l’horari és ben diferent. Fins l'hora de menjar tenim temps per conèixer la resta dels excursionistes, estirar les cames pel voltant del refugi, prendre el sol i també llegir una mica, ja que la lectura sempre relaxa.

Finalment sopem a quarts de vuit. El Vasco en té prou tot sol per servir els tres plats del sopar: Sopa amb bolets, arròs amb verdures i, de tall, pollastre. Es nota que tot està previst i en menys d’una hora les taules estan buides i recollides. Això sí, la música que continua escoltant-se a través del portàtil del Vasco és la de la Maria del Mar Bonet: crec que avui haurem repassat bona part de la seva discografia.

Són les nou de la nit, ja és fosc i la temperatura ha baixat fins als 15 graus. A l’exterior fresqueja, però al refugi s’hi està la mar de bé. El dia ha pagat la pena. Estic cansat i opto per dormir. A veure si avui tenim més sort amb els companys d’habitació.

El llac de Certascan, vist des de dalt del pic de Certascan. El llac de Certascan, vist des de dalt del pic de Certascan.

El Salva, al cim del pic de Certascan. El Salva, al cim del pic de Certascan.