ETAPA 3: 30 agost. Dissabte. Refugi de Certascan-Refugi de Pinet (França).

07.00 hores. Què ens atrau de la muntanya? Com pot ser que prefereixi estar a més de 2.200 metres, amb una temperatura certament freda per ser a finals d’agost, en lloc d’estar tranquil·lament a Cambrils, al costat de la platja? Per què molts caps de setmana són centenars les persones que opten per agafar el cotxe i recórrer 250 quilòmetres, en el meu cas, per plantar-se en qualsevol poble del Pallars, la Cerdanya, la Ribagorça o l’Alt Urgell per passar-hi un parell de dies?

Aquestes són algunes de les preguntes que em feia només llevar-me i sortir a l’exterior del refugi de Certascan, poc abans d’iniciar una etapa que segons el llibre que van publicar fa uns anys David Buenacasa i Marc Subirà era la més dura de la travessa, amb un desnivell acumulat de més de 2.600 metres i una previsió d’una caminada de vuit hores.

La passió que desperta el Pirineu no té una única resposta. La muntanya, igual que la natura, té per cada individu un significat ben divers i de vegades impossible de definir amb paraules. La solitud, la llunyania, l’esforç, la tranquil•litat, la companyia dels excursionistes o la bellesa del paisatge poden ser part de la resposta a les preguntes abans formulades. Aquestes són les sensacions que estava notant mentre caminava les primeres hores del dia. Inicialment s’havia de vorejar el llac Certascan, baixar fins arribar al camí que connecta amb la Canalada, la pista forestal que surt de Tavascan i permet acostar el cotxe aproximadament a una hora del refugi. El descens és ràpid i aviat tornem a pujar per guanyar metres. Veiem dos estanys més, el Romedo de Dalt i després el Romedo de Baix. Estem caminant per uns paratges d’extraordinària bellesa, a tocar de l’aigua del llac. Realment és en aquests moments quan t’adones que l’esforç físic que fem s’ho mereix, tot i que després és difícil de transmetre a la família o als amics. Ja fa dues hores que camino mentre a Cambrils, molts encara descansen al llit després d’una nit de dissabte.

Fins aquest moment l’etapa és relaxada. Ara comencem la primera de les tres pujades de l’etapa. Es tracta de remuntar unes muntanyes fent ziga-zagues sense parar i amb un desnivell important que es nota en les meves cames. La calor i l’esforç fa que l’aigua que porto comenci a minvar perillosament, sortosament hi ha salts d’aigua on podem omplir la cantimplora. Encara queda molt de camí per endavant. Primer arribem al coll de l’Artiga, des del qual baixarem de forma suau. Ara ja ens trobem en territori occità, a l’Estat francès i aquí comencen els problemes de l’etapa del dia. Les fites i les marques han estat esborrades totalment i de forma misteriosa. Després sabrem que alguns ramaders francesos consideren que els excursionistes els espanten els ramats de vaques que tranquil•lament pasturen en aquells paratges. Són moments de confusió perquè el camí no està marcat a partir del final d’una espectacular i llarga tartera, amb unes pedres de gran dimensions que fan que hagis d’anar vigilant i sense dubtar ni un sol pas. Amb tot, anem orientant-nos gràcies als mapes i al GPS del Salvador. Trobem l’estany de Montestaure, a 2.271 metres, on els amics de Sabadell s’estan banyant tot i que l’aigua és freda. Són joves i no tenen problemes.

Aquí iniciem la tercera i darrera pujada de la jornada. El pendent és considerable i m’ho he de prendre amb calma fins arribar a la Pointe de Recós. Després ve una forta baixada que fa que l’equilibri s’hagi de demostrar un i un altre cop i que els genolls treballin de valent. Al cap de mitja horeta veiem al fons de la vall el refugi de Pinet, una curiosa construcció que utilitzen bàsicament els francesos que decideixen pujar la Pica. Segurament en línia recta hi ha d’haver com a màxim una distància de 1.500 metres, però per arribar-hi s’han de superar algunes dificultats. No hi ha cap drecera i s’ha de baixar fins al fons de la vall i tornar a pujar pel costat d’un riuet. Aquesta darrera part de l’etapa és la més complicada, fins i tot ens trobem amb una petita corda que ens ajuda a pujar una paret vertical d’uns quatre metres. És la última dificultat abans d’arribar al refugi, però se supera fàcilment a no ser que tinguem vertigen.

A les sis de la tarda, després de caminar quasi deu hores, ens prenem una cervesa ben fresca a la terrassa del refugi, orientada cap on es pon el sol. Són moments de relax i d’anar analitzant fredament com ha anat el dia d’avui i pensar que ens espera encara en les dues properes jornades. El refugi de Pinet és el més còmode de tots i el Salva em fa notar la gran importància que té l’excursionisme a França. És cert, els nostres veïns fa molts anys que surten a la muntanya, una opció de descans que a l’Estat espanyol encara és minoritària, tot i que a Catalunya, al País Basc i a Madrid també hi ha més seguidors d’aquesta activitat. Ens trobem amb excursionistes que passen dels 60 i que decideixen anar a passar el cap de setmana a l’alta muntanya.

Sopem de nou al costat dels amics d’Igualada, el Paco i la Rosa, una parella de traumatòlegs que treballen a l’Hospital de Vilafranca, fet que els ha permès agafar quatre dies de festa aprofitant la festa de Sant Fèlix. Són dos excursionistes avesats, que han viatjat per Europa i Amèrica i amb els quals comentem la jornada del dia i alguna que altra anècdota. A les vuit del vespre, quan la llum del dia comença a apagar-se, ens diuen que una família holandesa, un matrimoni amb dos fills de setze i onze anys, estan demanant auxili. No troben el camí per arribar a Pinet i se’ls està fent fosc. Afortunadament, a la darrera baixada hi ha cobertura telefònica per la presència al fons de la vall del poble de l’Artiga, a tres hores a peu, i poden establir una trucada amb el refugi. L’etapa ha estat dura, sobretot pel pare i la mare que porten la motxilla amb tot el material, ja que els fills van sense cap pes a l’esquena caminant força lleugers. El pare ens fa senyals amb el flash de la càmera digital. Ja l’hem vist i li tornem el senyal. Els veiem clarament amb els prismàtics. El responsable del refugi s’ha posat en contacte amb la gendarmeria i aquesta els hi ha dit que enviaven un helicòpter que ha arribat amb molta celeritat. El pilot ha pogut localitzar la família a la carena de la muntanya i els ha recollit d’un en un després de baixar amb una corda un gendarme. Rescat de pel·lícula. Final feliç. Rebem la família amb un fort aplaudiment quan l’helicòpter els deixa a pocs metres del refugi de Pinet. El pare ens explica què els ha passat. Se sent culpable, però té la nostra solidaritat.

Poc abans de les deu de la nit me’n vaig a dormir. El sopar ha estat més que acceptable, però tinc ganes de menjar alguna amanida i una mica de fruita fresca. Demà ens espera un gran dia, l’ascensió a la Pica d’Estats, el cim més alt del nostre país.

El refugi de Pinet. El refugi de Pinet.

Pas amb corda entre els dos Romeros. Pas amb corda entre els dos Romeros.