Des del passat 15 de novembre i fins el proper 6 de gener es pot veure al Centre Cultural el Casino de Manresa l'exposició Llindars de l'artista Quim Moya (Barcelona, 1975) i que ha estat comissariada per Marta Ricart. Es tracta d'una exposició que és una exposició, però que també podem definir com alguna cosa més. És una exposició en tant que se celebra en un espai dedicat a l'exhibició artística, però on aquest espai ha estat disposat com un immens espai de reflexió que ens pot remetre a d'altres coneguts espais de reflexió d'arreu del món on l'art hi juga un paper destacat com poden ser la Sala de Reflexió d'Antoni Tàpies (1923-2012), ubicada a la Universitat Pompeu Fabra, o la Capella Rothko del pintor Mark Rothko (1903-1970) a Texas.
Si aquests dos espais artístics han estat definits com capelles laica o sense denominació confessional, la proposta de Moya ens porta a un espai de reflexió de naturalesa antropològica i que troba les seves arrels en una tipologia d'ésser humà que sembla haver-se esvaït i perdut per sempre. Estic parlant del ciutadà, o ciutadana, entès aquest com el membre d'una comunitat política que li comporta una sèrie de deures i de drets. En la dictadura del neoliberalisme, però, el ciutadà ha desaparegut en transformar-se, progressivament, en client. Som definits com a clients als hospitals, als centres educatius o, fins i tot, quan exercim el dret a vot. Tot, absolutament, progressivament, està sent convertit en un immens supermercat on tot es compra i es ven, on tot té un preu. El desastre està servit i és per això que la condició de ciutadà ha desaparegut dels nostres horitzons social i polític. Com bé ens ha ensenyat Byung Chul-Han, col·lectivament, hem anat absolutitzant les nostres opinions i ja no som capaços d'escoltar als altres. Conseqüentment, hem deixar de ser ciutadans.
En aquest món d'immediatesa i rapidesa extremes, tan estressats per l'actualitat i les xarxes socials, atansar-se al Casino de Manresa per veure l'exposició de Quim Moya és i suposa un desafiament. És per això que s'ha escollit per al seu títol el plural d'una paraula tan rica com llindar i que ens remet, per cert, a una magnífica antologia de contes d'Eudald Tomasa titulat En el llindar (Editorial Proa, 1997). Si aquella antologia ens parlava dels efectes i conseqüències, fins i tot dramàtiques, de viure a fons l'experiència estètica, podem també dir que atansar-nos als Llindars de Moya té quelcom d'inquietant. Entrem a l'espai d'una manera i en sortim d'una altra de molt diferent. Ens cal ser molt indiferents i insensibles, inhumans?, per no quedar profundaments afectats pel visionat d'uns rostres que, perquè enganyar-nos, són o poden ser els nostres en diferents moments de les nostres vides.
I és que per créixer ens cal morir, ens cal deixar de ser aquell qui hem cregut ser anteriorment. I això no és, en absolut, una missió fàcil. Potser sigui per això que la primera cita del full de sala que acompanya l'exposició sigui la d'un dels versos més famosos de la història de la literatura com el primer vers del primer cant de La Divina Comèdia de Dante Alighieri (1265-1321):
A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d'una selva obscura / perquè havia deixat la recta via.
En efecte és inqüestionable que, col·lectivament, hem deixat i hem perdut la recta via. Ens cal trobar un nou sentit d'esperança que només podrà néixer de l'acceptació de la desesperació, que és la que podem veure en molts dels rostres pintats per Moya. A les portes d'un Nadal tan marcadament distòpic, incert i bèl·lic on ens distraiem a cop de xarxes socials i consumisme tan idiota com vacu, el cronista no es pot estar de convidar al lector a passar-se pel Casino. Hi entrarà d'una manera i en sortirà d'una altra molt diferent i on les coses i els altres els podrà veure com a nous. No és poca cosa, Estem, possiblement, al davant d'una de les millors mostres d'art de les vistes i contemplades a Manresa en els darrers anys.