Opinió

«Bribons» i transicions

«Fora bo que ens preguntéssim quina és la veritable dimensió dels pactes de la Moncloa i que reflexionéssim al voltant de què significa el consens de la Transició»

Ricard Sánchez
06 de maig del 2023
Actualitzat a les 15:43h
Diu la premsa que l'emèrit retorna al regne d'Espanya. Davant d'aquest fet, la majoria de partits polítics en precampanya electoral prefereixen no dir res per la incomoditat que suscita el personatge. No obstant, hi ha qui el segueix aplaudint i en reivindica la seva inviolabilitat; una inviolabilitat -pensem-hi- que com la de qualsevol altra persona, només pot ser justificada des d'un ànim delictiu. Però que hi hagi qui defensi que l'emèrit sigui intocable, no ens hauria de venir de nou: la recerca de la seva impunitat és el centre de tota la construcció del pacte del 78. 

Estem parlant d'un acord que no va comptar únicament amb la participació de l'aleshores rei Juan Carlos I i d'Adolfo Suárez, no. En aquest pacte van prendre-hi part partits polítics (alguns encara dempeus però amb altres sigles), empresaris, cacics i mitjans de comunicació. L'exemplar transició que ens van vendre no va ser més que un exercici de filibusterisme polític i econòmic, basat en un ressentiment històric i plenament impregnat per l'evident corruptela de l'emèrit. 

Amb tot això, fora bo que ens preguntéssim quina és la veritable dimensió dels pactes de la Moncloa i que reflexionéssim al voltant de què significa el consens de la Transició, que no oblidem que va tenir com a pilars bàsics impedir la República, evitar el federalisme-confederalisme i bloquejar el protagonisme de l'esquerra reial que s'havia distingit per la seva tenaç lluita antifranquista.

Tornant a l'emèrit, ¿recordeu quin va ser el punt més àlgid del seu regnat? El del safari de Botswana, un viatge d'aventures que va organitzar, pel mòdic preu de 50.000 euros, la seva ex amant, Corinna, que aleshores treballava a l'agència Rann Safaris. Aquesta empresària alemanya es dedicava a captar clients d'alt estànding per emportar-se'ls de cacera per Àfrica. Juan Carlos I va ser un d'ells, tot i que va triar el pitjor moment per anar-hi: el de la terrible crisi econòmica que l'any 2008 es va desfermar sobre el regne d'Espanya.

Que avui encara hi hagi gent que intenti treure importància i perdonar totes les ensopegades i barbàries de l'emèrit, potser és perquè hi ha el mite creat per determinats mitjans de comunicació al voltant del seu personatge. El pinten com el salvador de la democràcia enmig d'un conte de fades, sense tenir en compte la llarga temporada d'autoexili, de fugida i de festa a Abu Dhabi motivada per les pressions i investigacions sobre el seu presumpte enriquiment il·lícit i evasió fiscal. 

Per molt que aquest senyor es vulgui defensar, no hi ha cap raó en el passat ni en el present que mereixin que se'l perdoni. En aquest sentit, l'hem de tractar com a qualsevol altra persona que se salta la llei; ni més ni menys, i no caure en el parany de determinada premsa i polítics carques, que diuen que no només li ho hem de perdonar tot, sinó que li d'agrair eternament la gran gesta de convertir un règim tirànic, absolutista i pervers en una democràcia. 

Si investiguem una miqueta sobre aquest suposat mèrit que s'atorga a l'emèrit, potser ens sorprendrem. Segons la revista Forbes, especialitzada en la comptabilitat de les fortunes més grans del món, la quantitat econòmica que acumula el Borbó ronda els dos mil milions d'euros. Per la seva banda, el New York Times la xifra en dos mil tres-cents milions de dòlars, que en euros serien uns mil vuit-cents milions.

No oblidem el que diuen els biògrafs de Joan Carles I: que va arribar a Espanya amb una mà al davant i l'altra al darrere. En aquest sentit, s'entén que s'airi quan algú el retrata com el que és: un comissionista amb un títol noble. ¿Recordeu els cent milions de dòlars que va rebre de la dictadura saudita, just abans d'acabar el seu regnat? 

Des de l'any 1978 que amb l'emèrit i amb la monarquia espanyola, s'hi pacta en silenci i en pro del silenci. Com en el cas dels empresaris, que van pagar-li el Bribón, el seu vaixell de luxe, així com infinitat de capricis més. Perquè sí: només algú que se sent impune pot posar aquest nom a un iot que veurà tothom. Bribón -en català, bergant- és aquell que no té escrúpols, que enganya i que roba. 

Batejar així el seu vaixell és un insult a la cara del poble; un poble que, en alguns casos, el segueix aplaudint tot i ser el bergant més gran de la història moderna d'aquest país. I el mateix passa amb els mitjans de comunicació i partits polítics que a hores d'ara encara el justifiquen. Ells són, en primera instància, els que han encobert el seu latrocini constant i els que l'han animat a ser coherent només en una cosa: en aprofitar la seva corona per qualsevol tipus de despropòsit.
Activista en diferents moviments socials des de la solidaritat internacionalista i el compromís de classe
El més llegit