* Article escrit a quatre mans amb Sílvia Cano Nieto, professora de Secundària
La salut mental és, últimament, un dels temes més en boca de tothom. Els mitjans se'n fan ressò; en parlen els polítics; centra importants debats a l'Organització Mundial de la Salut (OMS; entra dintre les aules en forma d'activitats de sensibilització... Però, malgrat tot, la nostra societat continua patint, potser més que mai, una allau de malalties i trastorns psíquics.
Segons la Generalitat, en els darrers temps, un 7,1% de la població infanto-juvenil ha estat atesa en centres de salut mental i entre un 3% i un 10% dels alumnes se'ls ha diagnosticat Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons l'OMS, s'estima que la prevalença de trastorns mentals entre infants i adolescents es mou entre el 10% i el 20%. Deixant de banda els factors biològics i hereditaris -que segur que hi són-, el que està clar és que en molts casos, la causa o el desencadenant dels símptomes té un origen social i econòmic.
La societat capitalista/consumista en què vivim ens desvetlla dues realitats: mares i pares fent jornades laborals llargues i frenètiques que afecten directament en el creixement dels seus fills (ús excessiu de les pantalles o activitats dirigides en espais tancats), i famílies amb mancances econòmiques (un 26% de la població a Catalunya està abocada a la pobresa).
Tenint en compte això, és normal que els infants i joves que viuen en aquestes situacions d'estrès es vegin abocats a estats d'ansietat i de depressió. A banda, hi hem de sumar la inquietud que els provoca no saber què passarà amb el seu futur; ni laboral, ni ambiental, ni social...
Si ens basem en la definició que fa l'OMS de què és la salut ("un estat complet de benestar físic, mental i social", diu), cal crear una xarxa de salut mental dins dels centres educatius i de la sanitat pública que sigui àgil i eficient, però, sobretot, una societat que situï en el centre de l'activitat la cura i el benestar de les persones. I perquè això es faci efectiu, és necessari escurçar les jornades laborals i acabar amb les situacions de pobresa.
De moment, però, la tendència no sembla que vagi cap a la reducció de les mancances econòmiques ni cap a la millora de l'atenció sanitària de la ciutadania. Perquè és indiscutible que la sanitat pública, darrerament, s'ha degradat. I aquesta degradació ha vingut de les retallades tant en personal com en material i tecnologia.
Malgrat que des de l'administració s'esforcin a convèncer que la situació actual és conseqüència del coronavirus, els que som observadors sabem de sobres que la degradació va començar fa molt més temps. Probablement, més d'una dècada i mitja. I resulta que sobre aquest pastís de crisi, explotació, estrès i retallades, hi va caure, fa dos anys ,una cirereta enverinada anomenada Covid. I és així com, amb motiu i excusa del coronavirus, l'atenció sanitària ha rebut un altre cop, tant pel que fa als CAP com per la part d'urgències i especialitats.
Des del primer confinament, han canviat les formes d'accedir a l'atenció mèdica, i no per facilitar les coses precisament. S'han produït canvis molt profunds com la digitalització de la sanitat pública, la reducció de l'atenció presencial o l'empitjorament de les llistes d'espera. Es tracta de canvis que dificulten la cura cap als col·lectius més vulnerables o amb diversitat funcional com poden ser la gent gran o les persones amb dificultats tant físiques com psicològiques o intel·lectuals.
L'administració ens presenta aquests canvis com a inevitables i fins i tot necessaris, però la sensació que ens queda aquells que tenim capacitat d'observació i anàlisi és que als nostres governants no els importa gaire ni la realitat social, ni la correcció de les deficiències, ni la recerca de la justícia social. La falta de dotació de recursos públics, erosionats greument per les polítiques de retallades socials i la progressiva privatització dels serveis duta a terme pels governs al llarg de l'última dècada i mitja -entre altres causes d'ordre més estructural- fan que la praxi quotidiana dels professionals de la sanitat quedi molt allunyada d'una atenció correcta al malalt.
La infradotació de l'assistència primària en salut mental del nostre sistema públic dificulta -i gairebé impossibilita- un abordatge sota premisses d'atenció integral al pacient. Per contra, es fa recaure sobre els professionals la responsabilitat de no poder complir ni amb les expectatives dels pacients ni amb les prerrogatives teòriques d'un sistema que es comporta de manera perversa des del moment que marc unes línies d'actuació determinades sense dotar econòmicament el sector implicat amb els recursos necessaris.
Si ens fixem amb el col·lectiu dels joves, ens adonarem que, de fa 15 anys ençà, ha estat un dels grans damnificats en matèria de salut mental. La taxa d'hospitalització psiquiàtrica en el rang d'edat d'entre 15 i 34 anys va augmentar un 18,2% a partir d'abril de l'any 2008, coincidint amb l'inici de la crisi. Si desglossem per franges, veiem com les hospitalitzacions han augmentat especialment en pacients que tenen entre 15 i 24 anys i, en menor mesura, en els de 25 a 34. En matèria d'hospitalització, els ingressos per depressió en aquestes franges d'edat han crescut un 51,6%; els ingressos per trastorns de conducta o emocionals, un 46,1%; els derivats de trastorns de la personalitat, un 26,6%, i els que s'associen a l'abús d'alcohol i/o drogues, un 26,2%. És important remarcar que aquest creixement en el nombre d'hospitalitzacions només s'ha donat en aquells grups d'edat més afectats per la desocupació.
A Catalunya, en observar la comparativa entre els anys 2000 i 2013, podrem veure com es va produir un augment en la taxa de suïcidi de més del 36% en persones d'entre 40 i 60 anys. En aquest cas -i començant per la prevenció- el que cal és garantir un entorn d'atenció segur als centres d'hospitalització de salut mental i addiccions, als serveis d'urgències, als centres penitenciaris i en d'altres serveis assistencials per a la prevenció del risc de suïcidi. També hauria de ser prioritari desplegar un programa ambiciós de salut mental comunitària, participat per la ciutadania i que construís, en definitiva, un projecte on l'atenció primària fos punta de llança en la detecció precoç i en l'atenció dels problemes de salut mental i que tingués capacitat d'atendre, de forma ràpida, no només aquells casos més greus, sinó tots els casos.
Si volem que tot plegat canviï, el primer que cal és creure en un dret bàsic i fonamental com és el dret al benestar: sense salut mental no hi ha benestar possible. Podem dir que l'empitjorament en l'atenció mèdica com a servei públic està afectant tota la població en general -especialment aquells sectors que no disposen dels recursos per pagar-se medicina privada-, però dins del gruix de la població, en els col·lectius vulnerables mentalment, les mesures adoptades els darrers temps no han fet sinó augmentar tant els casos de patologies mentals com l'agreujament dels trastorns i malalties prèviament diagnosticades.
Confinaments i dificultats d'accés a la sanitat pública formen un còctel gairebé pervers que acaba de rematar els pacients amb mala salut mental.
Per tot això i més, ens cal una sanitat pública ben complerta en tots els sentits! Ens hi va la vida!
La salut mental és, últimament, un dels temes més en boca de tothom. Els mitjans se'n fan ressò; en parlen els polítics; centra importants debats a l'Organització Mundial de la Salut (OMS; entra dintre les aules en forma d'activitats de sensibilització... Però, malgrat tot, la nostra societat continua patint, potser més que mai, una allau de malalties i trastorns psíquics.
Segons la Generalitat, en els darrers temps, un 7,1% de la població infanto-juvenil ha estat atesa en centres de salut mental i entre un 3% i un 10% dels alumnes se'ls ha diagnosticat Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons l'OMS, s'estima que la prevalença de trastorns mentals entre infants i adolescents es mou entre el 10% i el 20%. Deixant de banda els factors biològics i hereditaris -que segur que hi són-, el que està clar és que en molts casos, la causa o el desencadenant dels símptomes té un origen social i econòmic.
La societat capitalista/consumista en què vivim ens desvetlla dues realitats: mares i pares fent jornades laborals llargues i frenètiques que afecten directament en el creixement dels seus fills (ús excessiu de les pantalles o activitats dirigides en espais tancats), i famílies amb mancances econòmiques (un 26% de la població a Catalunya està abocada a la pobresa).
Tenint en compte això, és normal que els infants i joves que viuen en aquestes situacions d'estrès es vegin abocats a estats d'ansietat i de depressió. A banda, hi hem de sumar la inquietud que els provoca no saber què passarà amb el seu futur; ni laboral, ni ambiental, ni social...
Si ens basem en la definició que fa l'OMS de què és la salut ("un estat complet de benestar físic, mental i social", diu), cal crear una xarxa de salut mental dins dels centres educatius i de la sanitat pública que sigui àgil i eficient, però, sobretot, una societat que situï en el centre de l'activitat la cura i el benestar de les persones. I perquè això es faci efectiu, és necessari escurçar les jornades laborals i acabar amb les situacions de pobresa.
De moment, però, la tendència no sembla que vagi cap a la reducció de les mancances econòmiques ni cap a la millora de l'atenció sanitària de la ciutadania. Perquè és indiscutible que la sanitat pública, darrerament, s'ha degradat. I aquesta degradació ha vingut de les retallades tant en personal com en material i tecnologia.
Malgrat que des de l'administració s'esforcin a convèncer que la situació actual és conseqüència del coronavirus, els que som observadors sabem de sobres que la degradació va començar fa molt més temps. Probablement, més d'una dècada i mitja. I resulta que sobre aquest pastís de crisi, explotació, estrès i retallades, hi va caure, fa dos anys ,una cirereta enverinada anomenada Covid. I és així com, amb motiu i excusa del coronavirus, l'atenció sanitària ha rebut un altre cop, tant pel que fa als CAP com per la part d'urgències i especialitats.
Des del primer confinament, han canviat les formes d'accedir a l'atenció mèdica, i no per facilitar les coses precisament. S'han produït canvis molt profunds com la digitalització de la sanitat pública, la reducció de l'atenció presencial o l'empitjorament de les llistes d'espera. Es tracta de canvis que dificulten la cura cap als col·lectius més vulnerables o amb diversitat funcional com poden ser la gent gran o les persones amb dificultats tant físiques com psicològiques o intel·lectuals.
L'administració ens presenta aquests canvis com a inevitables i fins i tot necessaris, però la sensació que ens queda aquells que tenim capacitat d'observació i anàlisi és que als nostres governants no els importa gaire ni la realitat social, ni la correcció de les deficiències, ni la recerca de la justícia social. La falta de dotació de recursos públics, erosionats greument per les polítiques de retallades socials i la progressiva privatització dels serveis duta a terme pels governs al llarg de l'última dècada i mitja -entre altres causes d'ordre més estructural- fan que la praxi quotidiana dels professionals de la sanitat quedi molt allunyada d'una atenció correcta al malalt.
La infradotació de l'assistència primària en salut mental del nostre sistema públic dificulta -i gairebé impossibilita- un abordatge sota premisses d'atenció integral al pacient. Per contra, es fa recaure sobre els professionals la responsabilitat de no poder complir ni amb les expectatives dels pacients ni amb les prerrogatives teòriques d'un sistema que es comporta de manera perversa des del moment que marc unes línies d'actuació determinades sense dotar econòmicament el sector implicat amb els recursos necessaris.
Si ens fixem amb el col·lectiu dels joves, ens adonarem que, de fa 15 anys ençà, ha estat un dels grans damnificats en matèria de salut mental. La taxa d'hospitalització psiquiàtrica en el rang d'edat d'entre 15 i 34 anys va augmentar un 18,2% a partir d'abril de l'any 2008, coincidint amb l'inici de la crisi. Si desglossem per franges, veiem com les hospitalitzacions han augmentat especialment en pacients que tenen entre 15 i 24 anys i, en menor mesura, en els de 25 a 34. En matèria d'hospitalització, els ingressos per depressió en aquestes franges d'edat han crescut un 51,6%; els ingressos per trastorns de conducta o emocionals, un 46,1%; els derivats de trastorns de la personalitat, un 26,6%, i els que s'associen a l'abús d'alcohol i/o drogues, un 26,2%. És important remarcar que aquest creixement en el nombre d'hospitalitzacions només s'ha donat en aquells grups d'edat més afectats per la desocupació.
A Catalunya, en observar la comparativa entre els anys 2000 i 2013, podrem veure com es va produir un augment en la taxa de suïcidi de més del 36% en persones d'entre 40 i 60 anys. En aquest cas -i començant per la prevenció- el que cal és garantir un entorn d'atenció segur als centres d'hospitalització de salut mental i addiccions, als serveis d'urgències, als centres penitenciaris i en d'altres serveis assistencials per a la prevenció del risc de suïcidi. També hauria de ser prioritari desplegar un programa ambiciós de salut mental comunitària, participat per la ciutadania i que construís, en definitiva, un projecte on l'atenció primària fos punta de llança en la detecció precoç i en l'atenció dels problemes de salut mental i que tingués capacitat d'atendre, de forma ràpida, no només aquells casos més greus, sinó tots els casos.
Si volem que tot plegat canviï, el primer que cal és creure en un dret bàsic i fonamental com és el dret al benestar: sense salut mental no hi ha benestar possible. Podem dir que l'empitjorament en l'atenció mèdica com a servei públic està afectant tota la població en general -especialment aquells sectors que no disposen dels recursos per pagar-se medicina privada-, però dins del gruix de la població, en els col·lectius vulnerables mentalment, les mesures adoptades els darrers temps no han fet sinó augmentar tant els casos de patologies mentals com l'agreujament dels trastorns i malalties prèviament diagnosticades.
Confinaments i dificultats d'accés a la sanitat pública formen un còctel gairebé pervers que acaba de rematar els pacients amb mala salut mental.
Per tot això i més, ens cal una sanitat pública ben complerta en tots els sentits! Ens hi va la vida!