Per molt que el capitalisme asseguri que el creixement és l'única manera de construir societats pròsperes, ja s'ha vist que no és cert. Diverses i variades senyals ens ho indiquen, per molt que a vegades costi detectar-les perquè tant els principals mitjans de comunicació com les esferes polítiques, s'encarreguen de silenciar-les o evitar-les. I una qüestió d'aquesta envergadura necessita d'una reflexió profunda que ara mateix no s'està donant.
Davant d'això, penso que si volem penetrar gradualment en la societat el que hem de fer és ampliar el debat sobre el model econòmic i difondre propostes que defensin el no-creixement. Aquest ha de ser el repte si volem un futur per a la humanitat; el repte de pensar a mitjà i llarg termini i albirar un demà digne per a tothom on quedi desterrat el campi qui pugui. Els pobles haurien de tenir el poder de triar si volen una disminució planificada, justa i equitativa, o bé s'estimen més seguir caminant cap al col·lapse d'un sistema en què les persones més vulnerables en resultaran especialment afectades.
El CO2 segueix el ritme de l'economia. O el que és el mateix: el CO2 segueix el ritme del capitalisme. Des del 1950, les emissions s'han quadruplicat. Un 73% d'aquestes provenen del consum d'energia per part de la indústria, el transport i els edificis. I sí, és cert que la Xina és el major productor de CO2 del món, però els Estats Units continuen enduent-se'n la palma si s'analitzen les dades per càpita. Sigui com sigui, el que està clar és que si no fem res, l'any 2100 la temperatura haurà augmentat tres graus, una xifra brutal i completament insostenible si considerem que la temperatura mitjana de la Terra és de 15 graus.
La civilització industrial capitalista que hem conegut fins ara ja no és aquell sistema estable. I això les elits ho saben: són conscients que el col·lapse del sistema capitalista global actual és inevitable, però alhora no estan disposats a perdre el seu estatus de minoria privilegiada. En aquest sentit, la seva opció estratègica és caminar cap al capitalisme del col·lapse, que és aquell que, mitjançant una transició controlada autoritàriament, gestiona, administra i guia el procés cap a una mena de neofeudalisme corporatiu.
Davant d'aquest escenari, hem de mobilitzar-nos. Les organitzacions ecologistes i defensores dels drets humans fa dècades que demanem, per una banda, acció urgent als governs perquè els lobbies no controlin el bé comú per al seu propi benefici, i de l'altra, acció urgent a la societat perquè reclami un medi ambient sa i de qualitat. No podem rendir-nos al col·lapse i a l'ecocidi al qual ens porten. Encara hi som a temps.
Davant d'això, penso que si volem penetrar gradualment en la societat el que hem de fer és ampliar el debat sobre el model econòmic i difondre propostes que defensin el no-creixement. Aquest ha de ser el repte si volem un futur per a la humanitat; el repte de pensar a mitjà i llarg termini i albirar un demà digne per a tothom on quedi desterrat el campi qui pugui. Els pobles haurien de tenir el poder de triar si volen una disminució planificada, justa i equitativa, o bé s'estimen més seguir caminant cap al col·lapse d'un sistema en què les persones més vulnerables en resultaran especialment afectades.
El CO2 segueix el ritme de l'economia. O el que és el mateix: el CO2 segueix el ritme del capitalisme. Des del 1950, les emissions s'han quadruplicat. Un 73% d'aquestes provenen del consum d'energia per part de la indústria, el transport i els edificis. I sí, és cert que la Xina és el major productor de CO2 del món, però els Estats Units continuen enduent-se'n la palma si s'analitzen les dades per càpita. Sigui com sigui, el que està clar és que si no fem res, l'any 2100 la temperatura haurà augmentat tres graus, una xifra brutal i completament insostenible si considerem que la temperatura mitjana de la Terra és de 15 graus.
La civilització industrial capitalista que hem conegut fins ara ja no és aquell sistema estable. I això les elits ho saben: són conscients que el col·lapse del sistema capitalista global actual és inevitable, però alhora no estan disposats a perdre el seu estatus de minoria privilegiada. En aquest sentit, la seva opció estratègica és caminar cap al capitalisme del col·lapse, que és aquell que, mitjançant una transició controlada autoritàriament, gestiona, administra i guia el procés cap a una mena de neofeudalisme corporatiu.
Davant d'aquest escenari, hem de mobilitzar-nos. Les organitzacions ecologistes i defensores dels drets humans fa dècades que demanem, per una banda, acció urgent als governs perquè els lobbies no controlin el bé comú per al seu propi benefici, i de l'altra, acció urgent a la societat perquè reclami un medi ambient sa i de qualitat. No podem rendir-nos al col·lapse i a l'ecocidi al qual ens porten. Encara hi som a temps.