Per acabar, la tercera història és la de la Jenni. Si bé té molts punts en comú amb les altres dues que ja vam narrar, la seva destaca especialment per les experiències negatives viscudes al voltant de l'organització i programació de l'hospital del lloc on viu.
De fet, s'ha trobat amb situacions ben diverses i rocambolesques: visites programades que després resulta que no constaven quan ella arribava a consulta; una hora i mitja a la sala d'espera per una visita d'un metge que no se sap ben bé on és ni per què no arriba; sessions programades per duplicat i caos absolut a l'hora de resoldre la situació; absència de visites de seguiment durant mesos i mesos perquè el seu psiquiatre ha marxat a un altre hospital i no hi ha substitut; esperes addicionals de mesos quan una visita no s'ha pogut fer per malaltia del professional mèdic; trucades promeses d'especialistes que no acaben arribant mai; l'alta d'un ingrés a planta psiquiàtrica amb una pauta de medicació diferent a la que havia tingut durant l'ingrés (sense transició)...
Totes aquestes situacions -que mereixerien una reflexió crítica per part dels responsables de l'hospital- no només s'obvien i es passen per alt, sinó que fan que la sensació de desempara i indefensió tant de la Jenni com de la resta de pacients augmenti, sobretot quan des del centre en qüestió no s'emet cap tipus de disculpa ni de voluntat compensatòria pels errors i negligències que els puguin haver perjudicat.
En el cas dels pacients amb dificultats mentals, aquest tipus de casuístiques poden tenir conseqüències devastadores en la seva salut general, ja que són persones que no tenen els mateixos recursos emocionals o psicològics per gestionar les adversitats.
A tall de resum, doncs, es podria dir que en aquest hospital d'aquest lloc de la península, els pacients a qui s'ha preguntat, no veuen mostres d'anàlisi crítica que puguin permetre una millora en l'atenció donada. Lluny d'això, l'empitjorament és constant i sembla fins i tot accelerar-se. En tractar-se d'un centre que ofereix atenció -segons llegim a la seva pròpia pàgina web- a una àrea de més de 250.000 persones, la situació pot considerar-se gravíssima. Els habitants de la zona ens donarien molta més informació si tinguéssim espai per relatar també casos que vinguin de fora de l'atenció a la salut mental…
En un pla d'anàlisi més general, i sempre tenint en compte que els problemes mentals tenen causes personals, genètiques i individuals, també és important no oblidar la importància cabdal que hi juga l'entorn social, econòmic i cultural dels últims 20-30 anys: les noves precarietats laborals i econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la intempèrie.
Des de finals dels 70 del segle passat i, sobretot, a partir de la crisi del 2008, hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l'adeu a les feines fixes per a tota la vida; la ferotge arribada dels treballs temporals; l'explotació i autoexplotació laboral; els preus impagables de l'habitatge; la pèrdua de força dels sindicats; l'individualisme a ultrança; la necessitat creada de consumir més; la pressió de les xarxes socials per semblar hipòcritament feliços... En definitiva, ens trobem immersos en un nou capitalisme ultraliberal imposat que ha penetrat en totes les facetes de la vida quotidiana i s'ha instal·lat en tot allò públic, com el sistema sanitari o l'educació, quan en cap cas haurien de tenir relació amb la rendibilitat econòmica.
La necessitat cada cop més gran de psicoteràpia i d'atenció psiquiàtrica es pot considerar una mostra del fracàs de la nostra societat en l'intent de possibilitar una vida bona. El problema social no se soluciona amb la psicoteràpia, però si n'hem de fer, que compleixi amb el requisit de ser assequible per a tot el col·lectiu.
Pensar en la psicoteràpia des de la derrota potser ens ajudaria a trobar nous camins. Es tracta d'una tecnologia que sorgeix de la comunitat i que ha esdevingut un privilegi per a les classes mitjanes i altes de la nostra societat. Per això, exigir la presència de més personal psicològic i psiquiàtric (també) en atenció primària, té tot el sentit del món. Això sí: des d'un canvi de paradigma relacionat amb la politització dels nostres malestars.
Precisament per això, en aquest moment de reivindicació social i política per a una millor salut mental, també necessitem reivindicar una psicologia que sigui capaç de sostenir i promocionar la repolitització dels malestars i patiments; una psicologia crítica amb l'hegemonia, que proposi nous marcs interpretatius i que superi el reduccionisme clínic i el positivisme conformista. En resum: que possibiliti noves narracions de les nostres vides des d'una mirada integral i intersubjectiva.
Parlar i dialogar de salut mental és parlar de polítiques de distribució de la riquesa; de reconeixement i representació. És parlar de conciliació; d'hàbits de consum; d'accés a l'habitatge; de renda bàsica; de subjectivacions de gènere; de sanitat pública i educació pública de qualitat; de serveis socials; de repensar i redistribuir la feina i la riquesa… Es tracta d'utilitzar el nostre malestar com a palanca social i política de transformació.
Per part dels que escrivim aquest text, i fent referència a una pel·lícula bastant coneguda, només ens queda esperar que, amb el temps, se'ns retorni "allò que les retallades s'endugueren".
* Article escrit a quatre mans amb la professora i activista Silvia Cano
De fet, s'ha trobat amb situacions ben diverses i rocambolesques: visites programades que després resulta que no constaven quan ella arribava a consulta; una hora i mitja a la sala d'espera per una visita d'un metge que no se sap ben bé on és ni per què no arriba; sessions programades per duplicat i caos absolut a l'hora de resoldre la situació; absència de visites de seguiment durant mesos i mesos perquè el seu psiquiatre ha marxat a un altre hospital i no hi ha substitut; esperes addicionals de mesos quan una visita no s'ha pogut fer per malaltia del professional mèdic; trucades promeses d'especialistes que no acaben arribant mai; l'alta d'un ingrés a planta psiquiàtrica amb una pauta de medicació diferent a la que havia tingut durant l'ingrés (sense transició)...
Totes aquestes situacions -que mereixerien una reflexió crítica per part dels responsables de l'hospital- no només s'obvien i es passen per alt, sinó que fan que la sensació de desempara i indefensió tant de la Jenni com de la resta de pacients augmenti, sobretot quan des del centre en qüestió no s'emet cap tipus de disculpa ni de voluntat compensatòria pels errors i negligències que els puguin haver perjudicat.
En el cas dels pacients amb dificultats mentals, aquest tipus de casuístiques poden tenir conseqüències devastadores en la seva salut general, ja que són persones que no tenen els mateixos recursos emocionals o psicològics per gestionar les adversitats.
A tall de resum, doncs, es podria dir que en aquest hospital d'aquest lloc de la península, els pacients a qui s'ha preguntat, no veuen mostres d'anàlisi crítica que puguin permetre una millora en l'atenció donada. Lluny d'això, l'empitjorament és constant i sembla fins i tot accelerar-se. En tractar-se d'un centre que ofereix atenció -segons llegim a la seva pròpia pàgina web- a una àrea de més de 250.000 persones, la situació pot considerar-se gravíssima. Els habitants de la zona ens donarien molta més informació si tinguéssim espai per relatar també casos que vinguin de fora de l'atenció a la salut mental…
En un pla d'anàlisi més general, i sempre tenint en compte que els problemes mentals tenen causes personals, genètiques i individuals, també és important no oblidar la importància cabdal que hi juga l'entorn social, econòmic i cultural dels últims 20-30 anys: les noves precarietats laborals i econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la intempèrie.
Des de finals dels 70 del segle passat i, sobretot, a partir de la crisi del 2008, hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l'adeu a les feines fixes per a tota la vida; la ferotge arribada dels treballs temporals; l'explotació i autoexplotació laboral; els preus impagables de l'habitatge; la pèrdua de força dels sindicats; l'individualisme a ultrança; la necessitat creada de consumir més; la pressió de les xarxes socials per semblar hipòcritament feliços... En definitiva, ens trobem immersos en un nou capitalisme ultraliberal imposat que ha penetrat en totes les facetes de la vida quotidiana i s'ha instal·lat en tot allò públic, com el sistema sanitari o l'educació, quan en cap cas haurien de tenir relació amb la rendibilitat econòmica.
La necessitat cada cop més gran de psicoteràpia i d'atenció psiquiàtrica es pot considerar una mostra del fracàs de la nostra societat en l'intent de possibilitar una vida bona. El problema social no se soluciona amb la psicoteràpia, però si n'hem de fer, que compleixi amb el requisit de ser assequible per a tot el col·lectiu.
Pensar en la psicoteràpia des de la derrota potser ens ajudaria a trobar nous camins. Es tracta d'una tecnologia que sorgeix de la comunitat i que ha esdevingut un privilegi per a les classes mitjanes i altes de la nostra societat. Per això, exigir la presència de més personal psicològic i psiquiàtric (també) en atenció primària, té tot el sentit del món. Això sí: des d'un canvi de paradigma relacionat amb la politització dels nostres malestars.
Precisament per això, en aquest moment de reivindicació social i política per a una millor salut mental, també necessitem reivindicar una psicologia que sigui capaç de sostenir i promocionar la repolitització dels malestars i patiments; una psicologia crítica amb l'hegemonia, que proposi nous marcs interpretatius i que superi el reduccionisme clínic i el positivisme conformista. En resum: que possibiliti noves narracions de les nostres vides des d'una mirada integral i intersubjectiva.
Parlar i dialogar de salut mental és parlar de polítiques de distribució de la riquesa; de reconeixement i representació. És parlar de conciliació; d'hàbits de consum; d'accés a l'habitatge; de renda bàsica; de subjectivacions de gènere; de sanitat pública i educació pública de qualitat; de serveis socials; de repensar i redistribuir la feina i la riquesa… Es tracta d'utilitzar el nostre malestar com a palanca social i política de transformació.
Per part dels que escrivim aquest text, i fent referència a una pel·lícula bastant coneguda, només ens queda esperar que, amb el temps, se'ns retorni "allò que les retallades s'endugueren".
* Article escrit a quatre mans amb la professora i activista Silvia Cano