En un lloc de la Península,
el nom del qual no vull esmentar,
tot un poble confonia
equitat amb igualtat.
No era pas que fossin burros ni enzes,
els habitants.
Era perquè molts se'ls creien,
els mots dels seus governants.
Aquell govern destruïa
educació i sanitat,
però ho feia amb regust de ratafia
i al crit de "Llibertat!".
En la línia de les referències literàries i culturals, us explicaré unes històries que bé podrien dur per títol 2000 i tants: Odissees a la Sanitat. A algunes de vosaltres us podrà semblar ciència-ficció o distòpia, però us asseguro que qualsevol semblança amb llocs i persones reals pot perfectament no ser coincidència. Això sí, els noms dels protagonistes són inventats i les seves vivències estan barrejades. Tot plegat, perquè el relat sigui el més anònim (i alhora veraç) possible.
La Gina (que té esquizofrènia), la Jana (que pateix l'anomenat Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) i la Jenni (amb un diagnòstic de bipolaritat) són persones adultes joves que tenen en comú el fet de conèixer en primera persona les malalties mentals. Totes tres tenen molt suport familiar, i això fa que puguin gestionar les dificultats del dia a dia d'una manera menys traumàtica, si bé és cert que l'administració pública no els ho posa fàcil, especialment pel que fa a la sanitat.
El fet de ser persones vulnerables no els dona cap avantatge a l'hora de ser ateses pel sistema sanitari públic del lloc on viuen, perquè sembla ser que una part del col·lectiu mèdic no coneix la diferència entre equitat i igualtat. No saben (o no estan autoritzats a saber-ho) que si volen ser justos, el que han de fer és ser equitatius, i això passa per tenir en compte que no es poden tractar igual dues persones que parteixen de realitats diametralment diferents. Actuant així només col·laboren a perpetuar les desigualtats existents.
El primer dels casos que volem donar a conèixer és el de la Gina, que en els darrers anys ha necessitat molta atenció i fet nombrosíssims viatges a urgències, amb crisis molt greus tant de tipus físic com psíquic. Un ingrés de llarga durada en un centre especialitzat seria una bona solució que l'ajudaria a reconduir comportaments i potenciar habilitats socials. Malauradament, però, ningú l'hi ha suggerit. De fet, fins fa un temps, quan acudia al metge perquè es trobava malament físicament, l'únic que se li oferia era alguna medicació. I cap a casa. Sempre des d'una visió psiquiàtrica. Només en casos de crisis de dolor agudes, se la ingressava. Això sí, a la planta psiquiàtrica i per molt pocs dies, perquè "no compleix amb els criteris per fer un ingrés en planta ordinària".
Eren igual els símptomes físics que tingués: segons els protocols de l'hospital, només complia amb els criteris per entrar a psiquiatria. De fet, investigant una mica, la mare de la Gina ha pogut saber que a l'hospital en qüestió fa temps que no s'ingressa a planta ordinària pràcticament ningú derivat d'urgències, i que és enormement difícil aconseguir un ingrés programat. Els protocols, centrats en fer fora la gent tan aviat com sigui possible, semblen correspondre més a criteris econòmics que no pas a criteris mèdics, però aquesta trista veritat és reconeguda per molt pocs dels professionals que hi treballen, imagino que per por a perdre la feina.
Com a conseqüència de la rigidesa dels protocols -que no tenen en compte les particularitats i necessitats (especialment les mentals) dels pacients- la Gina va passant totes les seves crisis i penes a casa, acompanyada d'uns pares que sovint se senten desbordats.
En els últims temps, la Gina i la seva família van convenir que el proper cop que anessin al metge, acceptarien l'ingrés psiquiàtric i, des d'allà, demanarien les proves necessàries i un seguiment rigorós dels símptomes físics que presentés. Però, sorpresa! Resulta que el dia que van haver d'anar a urgències per una crisi, ningú els va oferir l'opció de l'internament a la planta de psiquiatria. Hi van tornar al cap de poc per un brot psicòtic, i tampoc. És més: tot i veure les dificultats físiques i mentals amb les quals va acudir a urgències la pacient, els professionals li van dir que es prengués antipsicòtics durant un temps. De debò creien que tindria el bon seny i la força per seguir correctament, des de casa, les indicacions que l'hi havien donat? Estem parlant d'ingenuïtat, de negligència o de perversitat?
La mare de la Gina ha parlat amb tothom, sempre de bones maneres; a vegades més nerviosa i d'altres més trista. La resposta sempre és la mateixa: s'està fent tot molt bé i encara es faria millor si hi hagués més personal per atendre els pacients. Un punt d'autocomplaença i de victimisme no va malament a un col·lectiu com el sanitari, històricament castigat i que comença a necessitar passar de tot.
El segon cas que volem posar damunt la taula és el de la Jana, que fa uns mesos va veure com no deixaven que la seva acompanyant entrés amb ella a urgències basant-se en el fet que a l'hospital en qüestió "tractem tots els pacients com a persones normals". La Jana, en un moment en què les restriccions derivades del Covid ja no s'aplicaven de forma estricta, va haver d'entrar sola a visitar-se, mentre qui l'acompanyava es va quedar discutint (primer de bones maneres i després ja no tant) amb el personal sanitari sobre el tema. Per molt que va dir i repetir que la Jana tenia una discapacitat reconeguda del 65% i una dependència de Grau I, no la van deixar entrar per estar amb ella. Va haver de sentir com la doctora responsable d'urgències li deia, personalment, que ella tenia un germà amb esquizofrènia i que feia una vida normal (i aquí em permetreu que feliciti el germà per l'esforç que li deu costar aquesta normalitat, tot i que no acabo de copsar quina relació hi ha entre un fet i l'altre).
Aquesta situació de la Jana i la seva acompanyant va derivar en una queixa formal a Atenció a l'Usuari que, com sol passar, va rebre una resposta d'allò més convencional. En resum: entenen el que se'ls diu i el sofriment ocasionat però que a l'hospital ho fan tot molt bé i pensant en els pacients.
La família de la Jana, no satisfeta amb la resposta, i amb el pap una mica ple a causa de l'empitjorament progressiu en l'atenció a la seva filla per part dels professionals de l'hospital (urgències especialment), va escriure una nova reclamació, aquesta vegada a Catsalut. Tenia l'esperança que s'ho mirarien amb una mica més de sensibilitat, però s'equivocava. La resposta es va limitar a dir que havien rebut la reclamació, i seguidament copiaven la carta de resposta de l'hospital. La mateixa que havien rebut el primer cop. Tal qual.
La família, és clar, ho va rebre com un insult a la seva dignitat i intel·ligència, i ara mateix el cas està posat en mans del Síndic de Greuges, ni que sigui pel dret al pataleo, ja que d'esperança de rebre una resposta convincent i fructífera, ja no els n'hi queda.
(Continuarà...)
* Article escrit a quatre mans amb la professora i activista Silvia Cano
el nom del qual no vull esmentar,
tot un poble confonia
equitat amb igualtat.
No era pas que fossin burros ni enzes,
els habitants.
Era perquè molts se'ls creien,
els mots dels seus governants.
Aquell govern destruïa
educació i sanitat,
però ho feia amb regust de ratafia
i al crit de "Llibertat!".
En la línia de les referències literàries i culturals, us explicaré unes històries que bé podrien dur per títol 2000 i tants: Odissees a la Sanitat. A algunes de vosaltres us podrà semblar ciència-ficció o distòpia, però us asseguro que qualsevol semblança amb llocs i persones reals pot perfectament no ser coincidència. Això sí, els noms dels protagonistes són inventats i les seves vivències estan barrejades. Tot plegat, perquè el relat sigui el més anònim (i alhora veraç) possible.
La Gina (que té esquizofrènia), la Jana (que pateix l'anomenat Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) i la Jenni (amb un diagnòstic de bipolaritat) són persones adultes joves que tenen en comú el fet de conèixer en primera persona les malalties mentals. Totes tres tenen molt suport familiar, i això fa que puguin gestionar les dificultats del dia a dia d'una manera menys traumàtica, si bé és cert que l'administració pública no els ho posa fàcil, especialment pel que fa a la sanitat.
El fet de ser persones vulnerables no els dona cap avantatge a l'hora de ser ateses pel sistema sanitari públic del lloc on viuen, perquè sembla ser que una part del col·lectiu mèdic no coneix la diferència entre equitat i igualtat. No saben (o no estan autoritzats a saber-ho) que si volen ser justos, el que han de fer és ser equitatius, i això passa per tenir en compte que no es poden tractar igual dues persones que parteixen de realitats diametralment diferents. Actuant així només col·laboren a perpetuar les desigualtats existents.
El primer dels casos que volem donar a conèixer és el de la Gina, que en els darrers anys ha necessitat molta atenció i fet nombrosíssims viatges a urgències, amb crisis molt greus tant de tipus físic com psíquic. Un ingrés de llarga durada en un centre especialitzat seria una bona solució que l'ajudaria a reconduir comportaments i potenciar habilitats socials. Malauradament, però, ningú l'hi ha suggerit. De fet, fins fa un temps, quan acudia al metge perquè es trobava malament físicament, l'únic que se li oferia era alguna medicació. I cap a casa. Sempre des d'una visió psiquiàtrica. Només en casos de crisis de dolor agudes, se la ingressava. Això sí, a la planta psiquiàtrica i per molt pocs dies, perquè "no compleix amb els criteris per fer un ingrés en planta ordinària".
Eren igual els símptomes físics que tingués: segons els protocols de l'hospital, només complia amb els criteris per entrar a psiquiatria. De fet, investigant una mica, la mare de la Gina ha pogut saber que a l'hospital en qüestió fa temps que no s'ingressa a planta ordinària pràcticament ningú derivat d'urgències, i que és enormement difícil aconseguir un ingrés programat. Els protocols, centrats en fer fora la gent tan aviat com sigui possible, semblen correspondre més a criteris econòmics que no pas a criteris mèdics, però aquesta trista veritat és reconeguda per molt pocs dels professionals que hi treballen, imagino que per por a perdre la feina.
Com a conseqüència de la rigidesa dels protocols -que no tenen en compte les particularitats i necessitats (especialment les mentals) dels pacients- la Gina va passant totes les seves crisis i penes a casa, acompanyada d'uns pares que sovint se senten desbordats.
En els últims temps, la Gina i la seva família van convenir que el proper cop que anessin al metge, acceptarien l'ingrés psiquiàtric i, des d'allà, demanarien les proves necessàries i un seguiment rigorós dels símptomes físics que presentés. Però, sorpresa! Resulta que el dia que van haver d'anar a urgències per una crisi, ningú els va oferir l'opció de l'internament a la planta de psiquiatria. Hi van tornar al cap de poc per un brot psicòtic, i tampoc. És més: tot i veure les dificultats físiques i mentals amb les quals va acudir a urgències la pacient, els professionals li van dir que es prengués antipsicòtics durant un temps. De debò creien que tindria el bon seny i la força per seguir correctament, des de casa, les indicacions que l'hi havien donat? Estem parlant d'ingenuïtat, de negligència o de perversitat?
La mare de la Gina ha parlat amb tothom, sempre de bones maneres; a vegades més nerviosa i d'altres més trista. La resposta sempre és la mateixa: s'està fent tot molt bé i encara es faria millor si hi hagués més personal per atendre els pacients. Un punt d'autocomplaença i de victimisme no va malament a un col·lectiu com el sanitari, històricament castigat i que comença a necessitar passar de tot.
El segon cas que volem posar damunt la taula és el de la Jana, que fa uns mesos va veure com no deixaven que la seva acompanyant entrés amb ella a urgències basant-se en el fet que a l'hospital en qüestió "tractem tots els pacients com a persones normals". La Jana, en un moment en què les restriccions derivades del Covid ja no s'aplicaven de forma estricta, va haver d'entrar sola a visitar-se, mentre qui l'acompanyava es va quedar discutint (primer de bones maneres i després ja no tant) amb el personal sanitari sobre el tema. Per molt que va dir i repetir que la Jana tenia una discapacitat reconeguda del 65% i una dependència de Grau I, no la van deixar entrar per estar amb ella. Va haver de sentir com la doctora responsable d'urgències li deia, personalment, que ella tenia un germà amb esquizofrènia i que feia una vida normal (i aquí em permetreu que feliciti el germà per l'esforç que li deu costar aquesta normalitat, tot i que no acabo de copsar quina relació hi ha entre un fet i l'altre).
Aquesta situació de la Jana i la seva acompanyant va derivar en una queixa formal a Atenció a l'Usuari que, com sol passar, va rebre una resposta d'allò més convencional. En resum: entenen el que se'ls diu i el sofriment ocasionat però que a l'hospital ho fan tot molt bé i pensant en els pacients.
La família de la Jana, no satisfeta amb la resposta, i amb el pap una mica ple a causa de l'empitjorament progressiu en l'atenció a la seva filla per part dels professionals de l'hospital (urgències especialment), va escriure una nova reclamació, aquesta vegada a Catsalut. Tenia l'esperança que s'ho mirarien amb una mica més de sensibilitat, però s'equivocava. La resposta es va limitar a dir que havien rebut la reclamació, i seguidament copiaven la carta de resposta de l'hospital. La mateixa que havien rebut el primer cop. Tal qual.
La família, és clar, ho va rebre com un insult a la seva dignitat i intel·ligència, i ara mateix el cas està posat en mans del Síndic de Greuges, ni que sigui pel dret al pataleo, ja que d'esperança de rebre una resposta convincent i fructífera, ja no els n'hi queda.
(Continuarà...)
* Article escrit a quatre mans amb la professora i activista Silvia Cano