Ningú no s'escapa d'estar sotmesa a una constant presa de decisions, tant banals com transcendentals, les quals moltes d'elles no sabem si són les encertades fins que no les vivim o les hem viscut. I és tan difícil no culpar-se quan escollim allò que després no ens convenç...! És tan difícil ser benèvoles, mirar-nos al mirall i dir-nos i creure'ns un "no passa res"...!
Perquè la pressió que ens provoquen (o que deixem que ens provoquin) tant el nostre entorn com la societat, fa que cada dia ens trobem immerses en una cursa de fons per arribar a tot arreu: ser competents a la feina; formar-nos contínuament; ser mares exemplars; cuidar la família, la parella i els amics; treure temps d'on sigui per tenir cura d'una mateixa; fer esport; mantenir una casa neta i endreçada; tenir sempre la nevera plena i la roba planxada i desada, i esgarrapar estones per llegir i escoltar les notícies, perquè cal saber què passa al món... I per sobre de tot, com veieu, ser unes grans gestores del nostre propi temps.
Avui, aquest article, va per vosaltres. Per totes les que heu sentit que, malgrat córrer i córrer, mai no aconseguiu anar prou ràpid ni obtenir els estàndards desitjats en cada pilar del nostre dia a dia. Per totes les que heu sentit qüestionades les vostres decisions i també per les que, amb la millor de les intencions i sense adonar-vos-en, n'heu qüestionat d'altres.
Perquè les dones ens emmirallem les unes amb les altres, i és que sovint se'ns complica tant la cosa, que volem observar, entendre i imitar models de supervivència. Qui no ha s'ha preguntat mai que com ho fa tal dona per tenir temps per a tot, o qui de nosaltres no ha comentat en veu baixa que "aquesta passa més temps treballant/anant al gimnàs/sortint amb les amigues, que amb els seus fills"?
I és aquí quan caiem en l'error i el que fa que ara em pregunti què és el que ens mou a jutjar-nos tant les unes a les altres, quan tot ja és prou complex. Realment ens afecta que algú decideixi que necessita agafar-se el dia per sortir amb les amigues? Realment ens afecta que algú tingui el pis permanentment en desordre perquè té altres prioritats? Realment té transcendència en la nostra existència que algú decideixi que no vol ser mare o que només vol tenir un fill o que li ve de gust tenir-ne quatre o cinc? Realment ens afecta que algú opti per no fer lactància materna o donar el pit durant quatre anys? Realment ens afecta que hi hagi qui decideix dedicar-se exclusivament a la criança durant uns anys o, pel contrari, no vol sentir a parlar de la maternitat? No sabem què s'amaga darrere de cada història i, tot i així, en dos segons, en fem un judici des del desconeixement.
I escric això havent passat per les dues bandes: per haver jutjat i per haver estat jutjada. Per haver estat dura amb mi mateixa després de prendre decisions poc encertades, però també per haver criticat maneres de fer allunyades a les meves; per haver assumit coses que no sabia.
I la resposta és que no; que no ens afecta què fa la gent amb la seva vida, amb les seves decisions, amb les seves equivocacions. Perquè totes tenim el dret de fer amb el nostre temps el que vulguem i el que necessitem. I també tenim tot el dret de cometre errors. Sabeu què és el que realment ens afecta? La flagel·lació, les paraules que se'ns claven a l'ànima, les que ens toquen punts febles, les que ens grinyolen per dins...
De tot això, com moltes altres dones, me'n vaig adonar amb la humilitat que et regala una experiència tan dura i tan bonica com és la maternitat. Una experiència que et fa entendre que encara que hi ha mil camins a seguir, no hi ha cap mare que no vulgui el millor per al seu fill. Així doncs, vaig treure'm de sobre la toga de jutgessa: prou feina tenia, jo! De fet, l'únic que desitjava era no ser jutjada per allò que feia...
Vaig aprendre a reconvertir la crítica, tot allò que jo faria diferent (mai millor, mai pitjor) en respecte i comprensió. I tot allò que veia en les altres i ho envejava, ho vaig transformar en referent i admiració. I és això el que hauríem de trobar en aquesta tribu de dones que no ho tenim fàcil, que ens sobrecarreguem de responsabilitats i que no practiquem prou l'autocompassió. Ens mereixem que les nostres mirades siguin sempre de complicitat.
Ens mereixem poder dir que admiro la Júlia per haver tingut la valentia de nedar a contracorrent; que admiro la Sandra per no haver renunciat als seus somnis malgrat els comentaris de la gent; que admiro la Marta per no haver perdut la seva essència tot i les patacades de la vida; que admiro l'Estel per haver aconseguit perdonar-se; que admiro la Glòria perquè acaba de ser mare per tercera vegada i està radiant; que admiro la Clara per haver après a gaudir de la soledat; que admiro la Carlota perquè tot i la depressió postpart, no ha perdut el somriure; que admiro la Judith perquè s'estima i es prioritza sense remordiments; que admiro la Maria perquè sé que se'n sortirà; que admiro la Mireia per dedicar tantes hores als seus petits i fer-ho tan bé; que admiro la Clàudia per assolir els seus reptes professionals i aconseguir la igualtat de condicions; que admiro la Gina per tenir clar que no totes les dones han de tenir descendència per sentir-se realitzades; que admiro la Laia perquè diu que no té la vida que voldria però lluita per tenir-la...
... Que admiro aquella generació que va fer tanta feina per aplanar-nos el camí i obrir-nos-en de nous. I que admiro tot el sacrifici, l'esforç i l'amor de la meva mare, ara que jo també en soc.
Perquè la pressió que ens provoquen (o que deixem que ens provoquin) tant el nostre entorn com la societat, fa que cada dia ens trobem immerses en una cursa de fons per arribar a tot arreu: ser competents a la feina; formar-nos contínuament; ser mares exemplars; cuidar la família, la parella i els amics; treure temps d'on sigui per tenir cura d'una mateixa; fer esport; mantenir una casa neta i endreçada; tenir sempre la nevera plena i la roba planxada i desada, i esgarrapar estones per llegir i escoltar les notícies, perquè cal saber què passa al món... I per sobre de tot, com veieu, ser unes grans gestores del nostre propi temps.
Avui, aquest article, va per vosaltres. Per totes les que heu sentit que, malgrat córrer i córrer, mai no aconseguiu anar prou ràpid ni obtenir els estàndards desitjats en cada pilar del nostre dia a dia. Per totes les que heu sentit qüestionades les vostres decisions i també per les que, amb la millor de les intencions i sense adonar-vos-en, n'heu qüestionat d'altres.
Perquè les dones ens emmirallem les unes amb les altres, i és que sovint se'ns complica tant la cosa, que volem observar, entendre i imitar models de supervivència. Qui no ha s'ha preguntat mai que com ho fa tal dona per tenir temps per a tot, o qui de nosaltres no ha comentat en veu baixa que "aquesta passa més temps treballant/anant al gimnàs/sortint amb les amigues, que amb els seus fills"?
I és aquí quan caiem en l'error i el que fa que ara em pregunti què és el que ens mou a jutjar-nos tant les unes a les altres, quan tot ja és prou complex. Realment ens afecta que algú decideixi que necessita agafar-se el dia per sortir amb les amigues? Realment ens afecta que algú tingui el pis permanentment en desordre perquè té altres prioritats? Realment té transcendència en la nostra existència que algú decideixi que no vol ser mare o que només vol tenir un fill o que li ve de gust tenir-ne quatre o cinc? Realment ens afecta que algú opti per no fer lactància materna o donar el pit durant quatre anys? Realment ens afecta que hi hagi qui decideix dedicar-se exclusivament a la criança durant uns anys o, pel contrari, no vol sentir a parlar de la maternitat? No sabem què s'amaga darrere de cada història i, tot i així, en dos segons, en fem un judici des del desconeixement.
I escric això havent passat per les dues bandes: per haver jutjat i per haver estat jutjada. Per haver estat dura amb mi mateixa després de prendre decisions poc encertades, però també per haver criticat maneres de fer allunyades a les meves; per haver assumit coses que no sabia.
I la resposta és que no; que no ens afecta què fa la gent amb la seva vida, amb les seves decisions, amb les seves equivocacions. Perquè totes tenim el dret de fer amb el nostre temps el que vulguem i el que necessitem. I també tenim tot el dret de cometre errors. Sabeu què és el que realment ens afecta? La flagel·lació, les paraules que se'ns claven a l'ànima, les que ens toquen punts febles, les que ens grinyolen per dins...
De tot això, com moltes altres dones, me'n vaig adonar amb la humilitat que et regala una experiència tan dura i tan bonica com és la maternitat. Una experiència que et fa entendre que encara que hi ha mil camins a seguir, no hi ha cap mare que no vulgui el millor per al seu fill. Així doncs, vaig treure'm de sobre la toga de jutgessa: prou feina tenia, jo! De fet, l'únic que desitjava era no ser jutjada per allò que feia...
Vaig aprendre a reconvertir la crítica, tot allò que jo faria diferent (mai millor, mai pitjor) en respecte i comprensió. I tot allò que veia en les altres i ho envejava, ho vaig transformar en referent i admiració. I és això el que hauríem de trobar en aquesta tribu de dones que no ho tenim fàcil, que ens sobrecarreguem de responsabilitats i que no practiquem prou l'autocompassió. Ens mereixem que les nostres mirades siguin sempre de complicitat.
Ens mereixem poder dir que admiro la Júlia per haver tingut la valentia de nedar a contracorrent; que admiro la Sandra per no haver renunciat als seus somnis malgrat els comentaris de la gent; que admiro la Marta per no haver perdut la seva essència tot i les patacades de la vida; que admiro l'Estel per haver aconseguit perdonar-se; que admiro la Glòria perquè acaba de ser mare per tercera vegada i està radiant; que admiro la Clara per haver après a gaudir de la soledat; que admiro la Carlota perquè tot i la depressió postpart, no ha perdut el somriure; que admiro la Judith perquè s'estima i es prioritza sense remordiments; que admiro la Maria perquè sé que se'n sortirà; que admiro la Mireia per dedicar tantes hores als seus petits i fer-ho tan bé; que admiro la Clàudia per assolir els seus reptes professionals i aconseguir la igualtat de condicions; que admiro la Gina per tenir clar que no totes les dones han de tenir descendència per sentir-se realitzades; que admiro la Laia perquè diu que no té la vida que voldria però lluita per tenir-la...
... Que admiro aquella generació que va fer tanta feina per aplanar-nos el camí i obrir-nos-en de nous. I que admiro tot el sacrifici, l'esforç i l'amor de la meva mare, ara que jo també en soc.