Hi ha coses a la vida que són tan incertes com inevitables, i aquesta que vull compartir aquí, n'és una. Soc l'Alba, una manresana més, amb una vida normal més. I és que penso que tots, amb les nostres particularitats i circumstàncies, ens sentim còmodes amb allò que considerem que és la normalitat; aquell espai que sentim que controlem, sense grans daltabaixos, i que ens permet projectar els plans que farem avui i els de demà. Però, ¿què passa quan l'imprevisible decideix per tu?
En el meu cas, aquesta imprevisibilitat va començar aquest maleït (o beneït) 1 de febrer de 2023. Poc ho sospitava quan em vaig asseure a la cadira, vaig obrir l'informe d'una ressonància i vaig llegir-hi: "Gran expansió tumoral". I ho vaig llegir una vegada rere l'altra, tornant a comprovar que l'informe veritablement correspongués amb el meu nom, amb la necessitat de trobar qualsevol prova que em digués que allò era un error.
Però no era un error: realment, allò era l'arrel d'aquell dolor intermitent però persistent que feia anys que arrossegava. Assumir aquella realitat, és clar, va fer que tot el meu món comencés a trontollar.
Al llarg d'aquest procés -que fent spoiler us diré que ha acabat, i bé- he après, com a mínim, deu coses que portaré gravades amb foc i que tinc ganes de compartir amb vosaltres per si mai us trobeu en una situació similar:
Primera. Som molts els que tendim a suportar, a treure importància als mals, a posposar-ne la seva atenció, perquè no volem deixar de fer res per unes molèsties. I malgrat que el cos ens va avisant, només actuem quan ja no podem més. Escoltem-nos més i ocupem-nos-en. Segur que moltes vegades no serà res, però d'altres, podria ser molt.
Segona. Mai no havia contemplat la possibilitat que a mi em pogués passar alguna cosa greu. I ara em pregunto, ¿i per què no? ¿Que potser no hi estic exposada com qualsevol altra persona? Com va dir un actor, ens passem tota la vida creient que les bales no ens tocaran mentre xiulen al nostre voltant. Fins el dia que et toquen, i ens han de recollir amb pinces de terra, perquè ningú no ens ha preparat per això.
Tercera. Precisament perquè tothom està exposat a rebre l'impacte d'una bala, no ens ha de fer vergonya ni por demanar ajuda si tot plegat se'ns fa feixuc. La salut mental mai no s'ha de deixar de banda, i aquest és el més gran dels reptes, perquè depèn de la teva actitud. I no sempre és fàcil estar bé.
Quarta. No existeix la baixa per "xoc emocional". Però, ¿com es pot ser productiu l'endemà de conèixer un diagnòstic dolent, quan ni tan sols saps del cert l'abast del problema? Personalment, aquell dia no vaig fer-ne cap de dreta. Així que crec que val la pena absentar-se un o dos dies per digerir el que t'està passant, i plorar i maleir-ho tot.
Cinquena. Hi ha una cosa pitjor que ser coneixedora de males notícies: haver-ho d'explicar a la família. Perquè ets conscient que darrere de les teves paraules hi haurà nusos a l'estomac i alguna nit en blanc. Però s'ha de fer, i com més aviat millor. És aquí quan deixes d'afrontar-t'hi sola i es fa una pinya que t'alleugereix la càrrega.
Sisena. Dir-ho o no dir-ho? Aquesta és la qüestió. És normal dubtar sobre si cal explicar-ho més enllà del teu petit cercle. És una decisió molt personal. De seguida vaig pensar: “Però si tu no has fet res de dolent! ¿Per què ho has d'amagar?”. I amb les reaccions de la gent vaig veure com de meravelloses poden ser les persones. Em vaig sentir acompanyada d'absolutament tothom a qui ho deia: família, amics, companys i excompanys de feina, pares i mares de l'escola... Fins i tot, comunicar-ho em va brindar l'oportunitat d'enfortir vincles amb gent amb qui no hi tenia gaire relació. I aquesta és la part més bonica que m'enduc: la qualitat humana que aflora en moments com aquests. Gràcies.
Setena. És clau tenir molt bones referències de l'equip mèdic que et tractarà, per la tranquil·litat d'una mateixa. Així que m'hi vaig aferrar com qui s'aferra a un bot salvavides, perquè ja no és a les teves mans, sinó a les seves. Van ser la meva esperança i no em vaig equivocar. Van fer i fan una tasca excel·lent, portant tantes i tantes històries a bon port.
Vuitena. Preguntar quin és el pitjor escenari possible després d'una operació no és agradable, però s'ha de passar per aquí. I és que arribats a aquest punt, el "a mi això no em passarà", ja no el contemplaré mai més. Cal mentalitzar-se, imaginar-se i fer treball intern per si allò passés. I sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, en soc conscient. Però la felicitat que vaig sentir quan vaig obrir els ulls a la sala de reanimació (qui sap si la "droga" que duia a sobre hi tenia alguna cosa a veure també) em va fer adonar que allò ja era el primer èxit. Després, la resta anirà venint i fluint mica en mica.
Novena. Ara que tot ha passat, quan la gent em veu la cicatriu, la conversa sol anar així:
- Ui, és gran eh.
- Sí, és molt gran.
I somric, desacomplexada. Perquè aquesta és la marca de la meva imprevisibilitat no escollida, però que va existir de manera inevitable. És la marca d'un abans i un després. I quina sort que hi pugui haver un després. És la marca que fa que la teva vida normal continuï, però que et fa valorar-la i assaborir-la amb més intensitat. És per això que el que representa una cicatriu mai no et pot acomplexar.
Desena. Els tòpics són tòpics per alguna cosa. Així que gaudim d'avui, de l'ara i de l'aquí. Perquè el passat només el podem recordar i el futur, ningú no ens l'assegura.
I aquest humil article és en record de totes aquelles persones que també volien seguir amb els seus camins, i que injustament, l'atzar -o el que fos-, va decidir per elles un futur no desitjat. Perquè, com s'ha dit altres cops, això no va de guanyar o perdre la batalla. S'escapa del nostre abast, com moltes de les desgràcies que, inexplicablement, passen al món. I la manera com vivim aquest regal que és la vida, ha de ser el millor homenatge per a totes aquelles vides que no van poder ser suficientment viscudes.
En el meu cas, aquesta imprevisibilitat va començar aquest maleït (o beneït) 1 de febrer de 2023. Poc ho sospitava quan em vaig asseure a la cadira, vaig obrir l'informe d'una ressonància i vaig llegir-hi: "Gran expansió tumoral". I ho vaig llegir una vegada rere l'altra, tornant a comprovar que l'informe veritablement correspongués amb el meu nom, amb la necessitat de trobar qualsevol prova que em digués que allò era un error.
Però no era un error: realment, allò era l'arrel d'aquell dolor intermitent però persistent que feia anys que arrossegava. Assumir aquella realitat, és clar, va fer que tot el meu món comencés a trontollar.
Al llarg d'aquest procés -que fent spoiler us diré que ha acabat, i bé- he après, com a mínim, deu coses que portaré gravades amb foc i que tinc ganes de compartir amb vosaltres per si mai us trobeu en una situació similar:
Primera. Som molts els que tendim a suportar, a treure importància als mals, a posposar-ne la seva atenció, perquè no volem deixar de fer res per unes molèsties. I malgrat que el cos ens va avisant, només actuem quan ja no podem més. Escoltem-nos més i ocupem-nos-en. Segur que moltes vegades no serà res, però d'altres, podria ser molt.
Segona. Mai no havia contemplat la possibilitat que a mi em pogués passar alguna cosa greu. I ara em pregunto, ¿i per què no? ¿Que potser no hi estic exposada com qualsevol altra persona? Com va dir un actor, ens passem tota la vida creient que les bales no ens tocaran mentre xiulen al nostre voltant. Fins el dia que et toquen, i ens han de recollir amb pinces de terra, perquè ningú no ens ha preparat per això.
Tercera. Precisament perquè tothom està exposat a rebre l'impacte d'una bala, no ens ha de fer vergonya ni por demanar ajuda si tot plegat se'ns fa feixuc. La salut mental mai no s'ha de deixar de banda, i aquest és el més gran dels reptes, perquè depèn de la teva actitud. I no sempre és fàcil estar bé.
Quarta. No existeix la baixa per "xoc emocional". Però, ¿com es pot ser productiu l'endemà de conèixer un diagnòstic dolent, quan ni tan sols saps del cert l'abast del problema? Personalment, aquell dia no vaig fer-ne cap de dreta. Així que crec que val la pena absentar-se un o dos dies per digerir el que t'està passant, i plorar i maleir-ho tot.
Cinquena. Hi ha una cosa pitjor que ser coneixedora de males notícies: haver-ho d'explicar a la família. Perquè ets conscient que darrere de les teves paraules hi haurà nusos a l'estomac i alguna nit en blanc. Però s'ha de fer, i com més aviat millor. És aquí quan deixes d'afrontar-t'hi sola i es fa una pinya que t'alleugereix la càrrega.
Sisena. Dir-ho o no dir-ho? Aquesta és la qüestió. És normal dubtar sobre si cal explicar-ho més enllà del teu petit cercle. És una decisió molt personal. De seguida vaig pensar: “Però si tu no has fet res de dolent! ¿Per què ho has d'amagar?”. I amb les reaccions de la gent vaig veure com de meravelloses poden ser les persones. Em vaig sentir acompanyada d'absolutament tothom a qui ho deia: família, amics, companys i excompanys de feina, pares i mares de l'escola... Fins i tot, comunicar-ho em va brindar l'oportunitat d'enfortir vincles amb gent amb qui no hi tenia gaire relació. I aquesta és la part més bonica que m'enduc: la qualitat humana que aflora en moments com aquests. Gràcies.
Setena. És clau tenir molt bones referències de l'equip mèdic que et tractarà, per la tranquil·litat d'una mateixa. Així que m'hi vaig aferrar com qui s'aferra a un bot salvavides, perquè ja no és a les teves mans, sinó a les seves. Van ser la meva esperança i no em vaig equivocar. Van fer i fan una tasca excel·lent, portant tantes i tantes històries a bon port.
Vuitena. Preguntar quin és el pitjor escenari possible després d'una operació no és agradable, però s'ha de passar per aquí. I és que arribats a aquest punt, el "a mi això no em passarà", ja no el contemplaré mai més. Cal mentalitzar-se, imaginar-se i fer treball intern per si allò passés. I sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, en soc conscient. Però la felicitat que vaig sentir quan vaig obrir els ulls a la sala de reanimació (qui sap si la "droga" que duia a sobre hi tenia alguna cosa a veure també) em va fer adonar que allò ja era el primer èxit. Després, la resta anirà venint i fluint mica en mica.
Novena. Ara que tot ha passat, quan la gent em veu la cicatriu, la conversa sol anar així:
- Ui, és gran eh.
- Sí, és molt gran.
I somric, desacomplexada. Perquè aquesta és la marca de la meva imprevisibilitat no escollida, però que va existir de manera inevitable. És la marca d'un abans i un després. I quina sort que hi pugui haver un després. És la marca que fa que la teva vida normal continuï, però que et fa valorar-la i assaborir-la amb més intensitat. És per això que el que representa una cicatriu mai no et pot acomplexar.
Desena. Els tòpics són tòpics per alguna cosa. Així que gaudim d'avui, de l'ara i de l'aquí. Perquè el passat només el podem recordar i el futur, ningú no ens l'assegura.
I aquest humil article és en record de totes aquelles persones que també volien seguir amb els seus camins, i que injustament, l'atzar -o el que fos-, va decidir per elles un futur no desitjat. Perquè, com s'ha dit altres cops, això no va de guanyar o perdre la batalla. S'escapa del nostre abast, com moltes de les desgràcies que, inexplicablement, passen al món. I la manera com vivim aquest regal que és la vida, ha de ser el millor homenatge per a totes aquelles vides que no van poder ser suficientment viscudes.
