Un estudi nord-americà desvela que prenem entre 10.000 i 30.000 decisions diàries. Sembla increïble! Encara que, moltes d'elles, les prenem per inèrcia i ens passen del tot desapercebudes. Per exemple, llevar-se cada dia ben d'hora per anar a treballar és una decisió -pràcticament inqüestionable, això sí-, perquè si ens posem a valorar les conseqüències de no anar-hi, potser no ens valdrà la pena assumir-les.
També hi ha totes aquelles en què només hem de retre comptes amb nosaltres mateixos i que, a voltes, aquest "només" fa força pujada i es converteix en petites lluites entre el nostre voler i doldre: estudio o miro aquella sèrie? Vaig al gimnàs o me'l torno a saltar? Em menjo el croissant o no?
Però a mi, avui, m'agradaria parlar d'aquelles decisions transcendentals, les que dirigeixen per on van els nostres recorreguts i les que ens recorden qui som i com som. Si hagués escollit estudiar una altra cosa, on em situaria laboralment ara? A qui hauria conegut? I a qui no hauria conegut mai? Qui serien els meus amics? Seria un altre, el meu company de viatge? Tindria fills?
De ben segur que som molts els que ens hem qüestionat com serien les nostres vides si no haguéssim agafat aquell tren; si aquell dia no haguéssim sortit; si ens haguéssim atrevit a fer aquell pas... I tants i tants altres moments crucials que són el preludi d'una nova direcció en el nostre trajecte vital.
Aquelles persones que som més emocionals que no pas racionals, és possible que haguem pres la major part de determinacions des del cor, més que des del cap. I si aquest també és el teu cas, m'entendràs quan dic que si el cor parla, el cap ja pot dir missa. I no em refereixo tan sols a qüestions amoroses (que també, és clar), sinó que també parlo d'aquell impuls primari que, quan et diu cap allà, no hi ha res que se't faci més evident al món -encara que és cert que si allò que has de decidir afecta a tercers, el seny potser haurà d'intervenir i ponderar tots els pros i contres.
Però, i en el cas de saber que les repercussions només ens afectaran a nosaltres? Cal també que ens justifiquem contínuament dels camins que emprenem? De vegades, prendrem decisions incòmodes, qüestionables, o que no s'entendran, i és possible que hi hagi qui cregui que no tenim prou judicis de valor o que, simplement, actuem de tal manera perquè algú ens està enganyant.
Sovint, qui més ens jutjarà, serà qui menys ens coneix. Per això, crec que el millor és posar el focus en la il·lusió de fer aquell pas, en les ganes de canvi, en la de sentir-se orgullosa d'una mateixa per assumir riscos que prioritzin la felicitat per damunt de l'estabilitat. Invertir l'energia en tot això, més que no pas en els elements disruptors que procuren que dubtis de tu mateixa i del que realment es vol.
Desconec si hi ha algun altre estudi que valori el percentatge de decisions equivocades que es prenen al llarg del dia, o de la vida. Difícil de quantificar, tenint en compte que s'escapa de paràmetres objectius, i que el que és bo per uns, no ho és per altres. Però, què hi fa si ens equivoquem? Tornarem a alçar-nos, tornarem a començar, ho tornarem a provar. Perquè tal com va dir el poeta Màrius Sampere, "viure és provar-ho infinites vegades." I potser és tan simple com fer allò que més ens ve de gust, que més connecta amb nosaltres, que més bé ens fa sentir. Escoltar-nos. Perquè el temps que ens queda d'existència no el sabem; tan sols sabem que és finit. I que podem triar llevar-nos cada matí fent el que volem fer o fent el que alguns, de menys o més bona fe, esperen o troben lògic que fem.
Però, saps què? La decisió és teva, perquè la vida és teva, i serà el fruit dels teus propis encerts i dels teus propis errors. No serà la de l'amic que un dia et va dir "has de fer això", i ho vas fer a contracor. Al capdavall, ho viuràs tu i tu seràs qui escriurà la teva història. I que tant de bo, a l'hora de passar comptes amb tu mateixa, et puguis dir, ben alt i clar: "Soc just allà on volia ser".
