Cada vegada que és època d'eleccions em ve al cap el record de l'1 d'Octubre. No ens cal dir l'any, tots sabem de quin dia estem parlant. Segur que tots tenim la nostra història personal a la memòria. De la meva, la imatge que tinc més nítida és la d'agafar el meu fill de mig any i recorre, amb ell al cotxet, carrerons encara foscos i solitaris per anar on em tocava ser. Eren les 5 del matí. No se m'hauria acudit fer altra cosa que no fos això. El que vam viure no ho vull ni ho puc oblidar. Perquè quan hi penso, encara ara, el còctel d'emocions que em produeix és indescriptible.
Potser és per això i per tot el que va venir després, que el desencís s'ha anat apoderant de molts de nosaltres. Ens ho crèiem. I quan el que imaginàvem possible, de sobte, va esdevenir impossible, ens va fer mal. De fet, encara avui em pregunto si la garrotada va ser més dolorosa per aquest fet en si, o per saber-nos enganyats, per sentir que en qui havíem confiat a ulls clucs tots aquells anhels, els van esmicolar en qüestió de segons.
I ara em pregunto, què feu els que penseu com jo? Què feu els qui (ja) no seguiu cegament a un partit o a un líder que continua prometent o que, simplement, ja no en parla? Cert que és de bona gent oblidar i perdonar. Cert que les circumstàncies eren extremadament complexes i les possibles conseqüències, com ja hem vist, han acabat sent d'una crueltat infame. Però no puc evitar, tot i haver passat set anys, sentir una desgana cada cop que em parlen de política catalana, sentir una apatia cada vegada que som cridats a les urnes.
I no us penseu que n'estic orgullosa. Perquè no hauria de ser així. Perquè la política, més enllà d'apel·lar a la nostra ànima i a les nostres conviccions, també ens ha d'apel·lar com a éssers racionals que som i que vivim en societat, entenent que el seny ens ha de fer destriar el model de país que volem del que no. Opinar si convé o no que s'apugin els impostos, si és necessari que s'inverteixi en això o en allò, si prioritzem unes polítiques o unes altres. Opinar és el nostre deure, la nostra responsabilitat, perquè a tots ens toca de ple. I, perquè no dir-ho, també destriar amb convenciment els tipus de persones que volem al capdavant de les que, per contra, els seus valors no ens representen en absolut.
Perquè sí que puc dir que treballar al costat de gent que entraven, sortien i es quedaven al món de la política em va fer conèixer diferents perfils. Des d'aquell que només tenia ambició i cap vocació de servei, fins els que només tenien vocació i cap ambició de fer carrera. I a part de desmuntar-se el tòpic simple que "tots els polítics són iguals", t'adones també que la humilitat i la humanitat existeixen en un món on es parla molt més de les discrepàncies, de les corrupcions i de les deslleialtats. He pogut observar, viure i admirar la il·lusió de la gent que es reunia altruïstament amb ganes de canviar les coses. I malgrat sentir a dir algun cop: "No sé si realment val la pena buscar-se tants maldecaps.", sabia que l'endemà aquella persona tornaria a estar al peu del canó.
I és aquesta essència la que voldria que se'm contagiés. Aquesta i la dels dies previs a l'1 d'Octubre. Trobo a faltar aquella eufòria col·lectiva, però també aquella resiliència, el patriotisme que es respirava i la dignitat i orgull com a poble que tots palpàvem. Perquè tant hi feia les vegades que ens feien caure, eren més les que ens tornàvem a alçar i ens feien perseverar en aconseguir aquest objectiu comú. Potser és per això que som un país que celebrem derrotes, perquè es fa palès, tot i les circumstàncies adverses, el millor de cadascú.
Tant de bo que tornéssim a reviure, no aquells fets, sinó el sentiment que va envoltar aquella data ja inesborrable en el nostre llegat. Aquella data en què la història parlarà de nosaltres. Això sí, que quan pronunciem el "ho tornarem a fer", sigui de veritat.