Hi ha dies que no s'obliden. Se t'enganxen a l'ànima com aquella ferida a la pell que no acaba de cicatritzar mai. Just ara fa dos anys, em trobava davant d'un diagnòstic que a cap preu hauria volgut llegir. Una renglera de paraules tècniques m'advertia que les coses no anaven bé. Que tenia un problema gros el qual no havia parat l'atenció que mereixia, tot i el dolor sostingut en tel temps. Un tumor de grandària considerable s'havia instal·lat i expandit dins meu.
¿Us podeu imaginar les coses que et passen pel cap en aquell moment? Por, negació, vulnerabilitat, ràbia... Una explosió de sentiments em van recórrer per un cos tremolós i fràgil, amb el pensament reiteratiu de "no me'n vull anar encara", mentre notava que el món s'aturava en aquest precís instant. Em vaig sentir com el titella d'un atzar que jugava amb els fils del meu destí sense cap mena de permís.
Entrava en un camp de batalla sense voler guerrejar. I la meravellosa rutina, que de vegades fa tanta mandra, s'interrompia i es desencaixava. I et preguntes com explicaràs això a la persones que estimes, sentint-te fins i tot culpable d'aquest daltabaix, perquè els robes un temps en què segurament podrien ser feliços, igual que tu. Perquè et veus obligada a compartir unes notícies que et trenquen per dins. Que fan mal al cor.
El meu fill només tenia cinc anys. Mentre s'ensorrava el meu món, havia de fer el possible per sostenir el seu. Jo no volia traspassar-li la meva angoixa, ni prendre-li cap moment de riure, de viure, de desprendre tanta llum, tanta alegria. I a la vegada, el meu major temor era deixar de veure tot això. Deixar de veure com creix, com riu, com ensopega, com s'aixeca, com afronta els seus dies. Abans que ser malalta, jo volia ser mare.
I reconec que hi va haver moments difícils d'aconseguir-ho perquè, de cop i volta, ets a la intempèrie, sense armadures que et blindin i amaguin les pors. Sabia que el meu fill em necessitava sencera, i no a trossets, però el temor era ingent i de vegades s'escolava sense voler. Et confronta amb tot el que ets i amb tot el que encara vols ser.
El dia de l'operació vaig deixar el meu fill plorant al llit (eren les 6 del matí). No sabia fins a quin punt havia entès la situació. Aquell dia em vaig adonar que ho havia entès pràcticament tot. Que ell tenia tant de pànic com jo. Ens vam fondre en l'abraçada més profunda i significativa que mai ens havíem fet. Li vaig prometre que la mama tornaria d'aquí uns dies i que reprendríem les coses allà on les havíem deixat. Cap més desig; això era tot el que volíem. I llavors vaig fer l'única cosa que podia fer: confiar que tot aniria bé.
I vaig tenir la sort de poder-ho complir. Ara, dos anys després, el mirall em retorna una altra imatge. No soc la mateixa que abans del diagnòstic. No soc la mateixa que abans de l'operació. Però soc aquí. I ell també. I encara m'abriga amb els seus braços petits, i jo encara el miro com aquella primera vegada, amb el mateix amor immens i la mateixa promesa silenciosa: ser-hi sempre, tant com pugui.
Avui, que és el Dia Mundial del Càncer, només puc pensar en totes aquelles persones, aquelles mares, que han rebut o rebran un diagnòstic i sentiran aquell mateix vertigen -o més- que vaig sentir jo. Tumor o càncer són paraules que arriben per destrossar i descomposar vides i famílies. A elles els diria que no estan soles. Que hi haurà dies foscos, però també raigs d'esperances. I penso també en els valents i valentes que van intentar-ho fins el final, i amb els valents i valentes que van prendre la dura decisió de voler deixar de patir.
Hi ha mil maneres d'encarar-ho i totes mereixen respecte. Perquè no hem triat aquesta lluita, però ens hi hem trobat. No ens han demanat permís per fer-nos més fortes, més valentes, més resilients. Però ho hem estat. Les recordem en cada pas, en cada victòria, en cada instant de vida que celebrem.
Que la vida, malgrat tot, continua. I que, si alguna cosa en traurem de tot plegat, és a no donar-la per feta mai més.
