Ja fa massa temps que ho aguantem: la ultradreta, aquest feixisme ibèric representat en els parlaments, segueix repetint mateixos patrons antidemocràtics i anti drets humans que sempre. I és que cada cop que obren la boca es delaten. Cal tenir molt mala llet per sembrar la discòrdia i convertir el primer dia de vacunació contra la Covid-19 en pastura de discòrdia. Vociferar per un adhesiu o sembrar dubtes sobre el repartiment de vacunes és el penúltim desvergonyiment d'una ultradreta feixista que se suma a la ja coneguda dreta carca; una dreta carca que prioritza l'estratègia de desgastar l'actual govern en comptes de vetllar perquè el poble enfonsat vegi una mica de llum al final d'aquest llarg túnel.
Durant els difícils mesos de coronavirus, molts treballadors han hagut de donar la cara perquè la resta tinguessin millors condicions de vida o perquè se'ls proporcionessin els subministraments necessaris per a poder desenvolupar la seva tasca amb totes les garanties. Des dels pitjors mesos del confinament fins ara, milers d'homes i de dones han donat el millor d'ells mateixos amb un denominador en comú: totes i tots són essencials i precaris. Però això importa poc, a aquesta ultradreta i a la dreta incivilitzada, totes dues amants de la precarietat. Davant d'aquest tema, mutis, i mira que els seus governs en són, en un percentatge molt alt, culpables.
Després del que s'ha viscut, ara el que cal és reclamar una societat que posi la sanitat pública al centre; que reconegui el paper fonamental que han i estan exercint totes i tots els treballadors del sector, actuant com a educadors de la salut per a un benefici comunitari, així com també és crucial que es respecti la feina que fan, que consisteix en molt més que posar injeccions. Però lluny de tot això, el que fan les dretes és seguir amb la seva cantarella que cal respectar la presumpció d'innocència del rei emèrit. El manifesten com a últim recurs, a manera de deixar anar llast, de fets que no només són indefensables, sinó que més aviat fastiguegen la majoria dels ciutadans.
I és que per molt que s'entestin a salvar-la, la monarquia –afortunadament!– cada cop està més esquerdada. I el més curiós és que no ho fa per l'anacronisme que representa, ni per estar exempta del mínim valor democràtic com institució, sinó per la conducta impròpia i absolutament reprovable en l'ètica i la moral de qui va rebre la Prefectura de l'Estat de mans del sanguinari dictador, i per la demostrada hipocresia i falta de coherència de qui l'ostenta actualment per l'únic mèrit d'haver nascut en el sí d'una determinada família.
I què en podem dir, del PSOE? Doncs que és un partit del règim que empara i protegeix aquesta anacrònica monarquia i que, mentre es manté molt tebi amb els feixistes de dins l'exèrcit, es mostra visiblement dur amb l'antifeixisme. Com que li falta valentia, el que farà serà jugar a ser progressista; es disfressarà. I està a les nostres mans (i en els nostres vots) no caure en el seu joc i tenir clar quin poble són i on volen anar.
La corrupta monarquia no aguanta per sí sola. La plèiade de vividors, de corruptes, de negocis d'amiguets que xucla de la feina i l'esforç de la gran majoria del poble, aquesta plèiade, dic, és qui aguanta el règim del 78. Cada cop és més clar: Joan Carles (el campechano) va ser la baula necessària per deixar "atados y bien atados" els interessos dels poderosos del règim franquista. Començant per les mateixes institucions com la judicatura, l'exèrcit, la policia, la guàrdia civil... que mai van ser depurats; continuant pels que van robar, estafar i tenir tracte de favor aprofitant la repressió, i acabant pels partits que es van apuntar a aquell pacte, a canvi de participar en el saqueig del poble a través d'institucions autonòmiques i polítiques. Com Jordi Pujol. I és justament d'aquí d'on venen els problemes que arrosseguen CiU, PDCat i Junts per Catalunya. Cap d'ells no acaba mai de fer net: la corrupció ve de lluny.
Perquè vivim temps difícils i perquè hem d'exigir solucions molt més radicals si volem defensar la vida de les famílies treballadores i del planeta, hem d'exigir un nou pacte republicà i una acció comuna. Com ha dit Teresa Rodríguez, la monarquia és el tap del debat sobre com ens relacionem els pobles que formem part de l'Estat. Aquest pacte ha d'estar liderat per les esquerres. Ha de començar a Catalunya i ha de continuar a nivell de tot l'Estat. Només així tindrà repercussió a nivell d'Europa. Fer fora la monarquia és el primer pas per eliminar bona part del franquisme institucionalitzat i per fer els canvis profunds i democràtics que mereix i necessita urgentment el poble.
Durant els difícils mesos de coronavirus, molts treballadors han hagut de donar la cara perquè la resta tinguessin millors condicions de vida o perquè se'ls proporcionessin els subministraments necessaris per a poder desenvolupar la seva tasca amb totes les garanties. Des dels pitjors mesos del confinament fins ara, milers d'homes i de dones han donat el millor d'ells mateixos amb un denominador en comú: totes i tots són essencials i precaris. Però això importa poc, a aquesta ultradreta i a la dreta incivilitzada, totes dues amants de la precarietat. Davant d'aquest tema, mutis, i mira que els seus governs en són, en un percentatge molt alt, culpables.
Després del que s'ha viscut, ara el que cal és reclamar una societat que posi la sanitat pública al centre; que reconegui el paper fonamental que han i estan exercint totes i tots els treballadors del sector, actuant com a educadors de la salut per a un benefici comunitari, així com també és crucial que es respecti la feina que fan, que consisteix en molt més que posar injeccions. Però lluny de tot això, el que fan les dretes és seguir amb la seva cantarella que cal respectar la presumpció d'innocència del rei emèrit. El manifesten com a últim recurs, a manera de deixar anar llast, de fets que no només són indefensables, sinó que més aviat fastiguegen la majoria dels ciutadans.
I és que per molt que s'entestin a salvar-la, la monarquia –afortunadament!– cada cop està més esquerdada. I el més curiós és que no ho fa per l'anacronisme que representa, ni per estar exempta del mínim valor democràtic com institució, sinó per la conducta impròpia i absolutament reprovable en l'ètica i la moral de qui va rebre la Prefectura de l'Estat de mans del sanguinari dictador, i per la demostrada hipocresia i falta de coherència de qui l'ostenta actualment per l'únic mèrit d'haver nascut en el sí d'una determinada família.
I què en podem dir, del PSOE? Doncs que és un partit del règim que empara i protegeix aquesta anacrònica monarquia i que, mentre es manté molt tebi amb els feixistes de dins l'exèrcit, es mostra visiblement dur amb l'antifeixisme. Com que li falta valentia, el que farà serà jugar a ser progressista; es disfressarà. I està a les nostres mans (i en els nostres vots) no caure en el seu joc i tenir clar quin poble són i on volen anar.
La corrupta monarquia no aguanta per sí sola. La plèiade de vividors, de corruptes, de negocis d'amiguets que xucla de la feina i l'esforç de la gran majoria del poble, aquesta plèiade, dic, és qui aguanta el règim del 78. Cada cop és més clar: Joan Carles (el campechano) va ser la baula necessària per deixar "atados y bien atados" els interessos dels poderosos del règim franquista. Començant per les mateixes institucions com la judicatura, l'exèrcit, la policia, la guàrdia civil... que mai van ser depurats; continuant pels que van robar, estafar i tenir tracte de favor aprofitant la repressió, i acabant pels partits que es van apuntar a aquell pacte, a canvi de participar en el saqueig del poble a través d'institucions autonòmiques i polítiques. Com Jordi Pujol. I és justament d'aquí d'on venen els problemes que arrosseguen CiU, PDCat i Junts per Catalunya. Cap d'ells no acaba mai de fer net: la corrupció ve de lluny.
Perquè vivim temps difícils i perquè hem d'exigir solucions molt més radicals si volem defensar la vida de les famílies treballadores i del planeta, hem d'exigir un nou pacte republicà i una acció comuna. Com ha dit Teresa Rodríguez, la monarquia és el tap del debat sobre com ens relacionem els pobles que formem part de l'Estat. Aquest pacte ha d'estar liderat per les esquerres. Ha de començar a Catalunya i ha de continuar a nivell de tot l'Estat. Només així tindrà repercussió a nivell d'Europa. Fer fora la monarquia és el primer pas per eliminar bona part del franquisme institucionalitzat i per fer els canvis profunds i democràtics que mereix i necessita urgentment el poble.