M'agrada pensar que no va ser casualitat i que vas ser tu que, des d'allà on fossis, et vas encarregar que ens assabentéssim que estava embarassada el mateix dia que n'haguessis fet 59. Aquell 21 de gener, mare, mentre amb el Marc miràvem i remiràvem el test per assegurar-nos que realment tenia dues línies rosades, se'm va fer un nus a la boca de l'estómac. ¿Qui m'explicaria què vas viure quan et vas quedar embarassada de mi? ¿Qui em diria: "No pateixis, cuca, que jo també m'hi vaig trobar" quan passés aquells matins horribles de nàusees i marejos? ¿Qui m'explicaria què vas sentir el primer cop que et vaig fer una cossa? ¿Qui em podria confessar què m'explicaves quan ningú no et sentia?
Aquell va ser el primer cop que vaig sentir la buidor de saber-me mare sense mare. I tot i que vaig tenir (i segueixo tenint) la sort d'estar envoltada de persones precioses que m'acompanyen, m'escolten i m'abracen sempre que ho necessito, en moments em sentia completament sola, desemparada (desemmarada, més ben dit) i sense referents.
Ser mare sense la mare és com pintar un quadre sense haver fet anar un pinzell en ta vida i sense els consells d'un artista. Només et queda l'instint; la "veueta interior" a la qual sempre et referies, marona. Perquè sí: les xarxes estan plenes d'informació i teories i alliçonaments, i tothom té coses a dir, a esmenar, a posar en dubte... Però en un moment tan exposat com el de l’embaràs, el millor refugi [no sempre, evidentment; hi ha casos i casos] és el que ens proporciona la mare.
Però per a mi, marona, el més punyent ha estat criar sense tu. I no pas pels dubtes de com hauria de fer això o allò; o de si és millor el pit o el biberó, o que dormi amb nosaltres o en un llit separat... El que més m'ha espremut l'endins ha estat que tu no hi fossis per sostenir-me; per fer-me de mare a mi, que també necessito moments de sentir-me filla, de deixar-me anar als braços de qui em va fer néixer, de queixar-me com ho faria una criatura, de rebre -fins i tot- alguna bronca educativa, de sentir un: "Ho estàs fent molt bé, Ainona"...
Ser mare sense la mare és un gran repte. Et colpeja i et posa a prova. Però quan veus que ho estàs fent, i que te'n surts; quan aprens que quan maternes el teu fill també estàs maternant la teva nena interior; quan ets conscient que tot (fins i tot la mare) és en tu... El camí comença a aplanar-se i les pedres, a convertir-se en flors.