«He quedat més tocada cobrint la DANA que l'atemptat a les Torres Bessones»

"És tot tan bèstia, que la càmera no ho pot captar", assegurava la periodista manresana Núria Bacardit en aquest diari hores després d'haver tornat d'una corresponsalia de cinc dies als municipis valencians de Catarroja, Paiporta, Picanya, Beniparell, l'Albal i Aldaia, ubicats a la comarca de l'Horta Sud, una de les més afectades per la DANA. Va anar-se-n'hi el dissabte passat, dia 2 de novembre, ben d'hora al matí, juntament amb el seu marit, Ferran Prat, que és, alhora, el seu inseparable company de feina: fa 10 anys que ella davant de càmera i ell al darrere, s'encarreguen de cobrir l'actualitat de la Catalunya Central pels informatius de TV3.

Anteriorment, Prat havia testimoniat gràficament conflictes bèl·lics com la guerra de Bòsnia o la de l'Iraq, i Bacardit, sempre lligada als serveis informatius, va ser qui va explicar a milions de catalanes i catalans l'atemptat a les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 in situ, al World Trade Center de Nova York.

No és estrany, doncs, que amb aquesta trajectòria professional, tots dos s'oferissin a anar fins al País Valencià per cobrir el que estava passant arran de la devastadora gota freda. "La intenció era fer un desplegament tan ampli com fos possible per les zones afectades, perquè la mobilitat era molt complicada i feixuga" i xocava contra la immediatesa informativa que requeria un succés com aquell.

Així doncs, quatre dies després que la DANA fes estralls, el matrimoni agafava el cotxe i feia via cap a Catarroja, un dels municipis que se'ls havien assignat. Aquell mateix migdia, explica Núria Bacardit, "ja teníem el primer directe". Arribar i moldre. En condicions normals, el trajecte l'haguessin fet en quatre hores, però allò, de normal, no en tenia res: "Es muntaven uns embussos de nassos, i avançar era una odissea", assegura la periodista, que un cop arribada al destí, va tenir el temps just per familiaritzar-se amb aquella realitat digna de qualsevol ficció postapocalíptica, per poder-la transmetre als centenars de milers de teleespectadors assedegats de noves informacions.

"Allò era el desastre absolut, i mira que anàvem preparats emocionalment perquè havíem vist moltes imatges, però tot i així l'impacte va ser molt i molt bèstia", comparteix Bacardit, que també ressalta el xoc olfactiu que va viure: "Era una pudor d'aquelles que se't posa a dins, d'escombraries, d'aigua estancada, de fang podrit... Molt desagradable, la veritat". Tot plegat, amanit amb el so constant del trepig del llot i el de les sirenes de vehicles d'emergències d'arreu: "Em va recordar a l'11-S, tot i que si he de ser sincera, he quedat més tocada cobrint la DANA que l'atemptat a les Torres Bessones", confessa.

Perdre la casa amb 80 anys i prioritzar salvar els àlbums de fotos: "Necessito els records"

Les jornades laborals de Bacardit i Prat eren maratonianes. L'hotel que havien agafat, al municipi d'Almussafes (a vint minuts encara no de Catarroja), el trepitjaven només per dormir: no podien arriscar-se a moure's i correr el perill de quedar atrapats en una caravana interminable. "Com que ja sabíem que ens passaria això  abans de marxar de Manresa vam agafar una bossa plena de castanyes, panellets i galetes per anar fent durant el dia", recorda Bacardit. És clar, en els pobles afectats "no hi havia cap bar ni botigues obertes". I el menjar que hi arribava era, òbviament, per a les víctimes de la catàstrofe.

Pel que fa al contingut de les cròniques, la intenció de la periodista era explicar històries de vida, "però n'hi havia tantes, que vaig decidir dividir-les per temes". Per exemple, una de les primeres que va fer va ser sobre la gent gran: "Recordo que vam anar al barri de les Barraques de Catarroja, molt humil i amb població molt envellida, i quan als veïns i veïnes més grans com encaraven el futur després d'haver perdut la casa i alguns amics, no m'ho responien; només volien explicar-me com havien viscut el desastre. S'havien quedat encallats allà", comparteix.

Un dels testimonis que més la va colpir va ser el d'una dona de 80 anys, a qui la casa se li havia destrossat completament, que el que més maldava per recuperar eren els seus àlbums de fotos: "La veies enfangada, agafant els àlbums també plens de fang, mentre el deia: «Necessito els records!». "A prop seu hi havia un home", continua, "que tenia tres amics desapareguts, i cinc dies després encara tenia l'esperança que els trobarien", narra, tot afegint que enmig d'aquella escena d'avis i àvies "amb els ulls esbatanats que no sabien ni cap on mirar", hi anaven apareixent "voluntaris que els abraçaven i els intentaven ajudar amb tot el que podien".

De fet, l'"exèrcit de voluntaris" vingut d'arreu, és "la cosa més bonica" que la periodista s'endú del seu pas per l'Horta Sud: "Veure tanta gent ajudant -només ajudant, sense fer-se selfies ni vídeos de postureig- m'ha fet tornar a confiar en la humanitat", somriu. 

"Hi vam ser cinc dies però la sensació és que l'estada va durar un mes"

La parella manresana va arribar a casa seva, a la capital del Bages, dijous a la tarda. Allà, els esperaven el seu fill i la seva filla: "Em va fer tanta il·lusió veure'ls i poder-los abraçar", s'emociona. "Realment, no valorem prou el fet de tenir els mínims per viure. Hi ha gent d'aquí al costat que ho ha perdut tot", diu, mentre al·lucina "amb la capacitat de l'ésser humà d'adaptar-se a determinades imatges i situacions". A ella i al seu marit, sense anar més lluny, "ja ens era d'allò més familiar passejar-nos per un indret ple de cotxes amuntegats i de cases destrossades". "Hi vam ser cinc dies però la sensació és que l'estada va durar mes", assegura.