La Unió Europea ha obert les seves fronteres amb Ucraïna per acollir les persones que fugen de la guerra. Es tracta d'un acte de generositat i solidaritat molt necessari, però que alhora traspua hipocresia, perquè només s'estan obrint fronteres amb un país i en una ocasió. No podem oblidar que a Melilla les portes segueixen tancades amb filferros i ganivetes, o que a Turquia i Líbia se'ls paga perquè no deixin entrar a Europa la gent que fuig de Síria o d'altres països en guerra. Per no parlar dels milers de persones que moren mentre s'escapen d'Àfrica, que fan com si no existissin.
I després diuen que no hi ha interessos geoestratègics ni racisme... ¿És que ja ningú recorda el Iemen ni el més de milió de persones que el 2015 van intentar arribar a la Unió Europea des de Síria (segons les dades de l'Agència de l'ONU per a les persones refugiades)? Aquella gent, igual que la població ucraïnesa, fugia de les bombes. El que passa és que a Síria és difícil distingir entre el cel i l'infern, perquè els projectils que plouen sobre la població civil tenen molts amos. Poden ser d'Estat Islàmic, per exemple, o de la coalició internacional liderada pels Estats Units en la lluita contra l'ISIS, o fins i tot hi ha l'opció que pertanyin a Rússia, que dona suport al president Bashar al-Assad.
Recordem que Turquia és, segons la Unió Europea, el país amb més persones refugiades: n'hi ha 3,7 milions. I és la mateixa UE, aquesta solidària UE, la que paga a Turquia (concretament, 6.000 milions d'euros des de l'any 2016) perquè els impedeixi creuar la frontera i entrar en territori europeu. En aquest cas, geoestratègicament, obrir portes no interessa... I és aquí on rau la hipocresia europea. És dolorós que es vengui que Europa és solidària quan incompleix la legislació internacional; una legislació que considera -en virtut de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de 1951 i el seu Protocol de 1967- que a les persones que fugen del seu país per por a la persecució se les ha de considerar refugiades, una condició que obliga els estats a oferir asil si així se sol·licita.
Però aquesta hipòcrita UE incompleix de manera sistemàtica la Convenció de l'Estatut de Refugiats sense cap pudor. Sense anar més lluny, i segons dades recollides per l'ONG Caminando sin Fronteras, 4.401 persones -entre elles nens i nenes- van morir durant el 2021 mentre intentaven arribar a Europa des de l'Àfrica. I el nombre de víctimes podria ser major, perquè la gran fossa comuna en què s'ha convertit el mar, s'ha empassat les restes de moltes vides. Tot plegat per culpa de les polítiques pràcticament nul·les d'acollida als refugiats d'aquesta Europa que ara es ven com la més solidària. Però no ho oblidem: com ha passat en tantes i tantes ocasions, el més probable és que d'aquí poc temps, aquesta guerra evitable a Ucraïna s'acabi oblidant per donar pas a una altra notícia que doni més rèdit.
Si Europa vol ser exemple en drets humans, el dret d'asil ha de ser reconegut i protegit per a totes les persones refugiades, independentment del seu lloc d'origen i la nacionalitat. Això no vol dir que no pensi que s'ha de celebrar l'acolliment dels refugiats ucraïnesos per part dels països de la UE -especialment, dels que fan frontera amb Ucraïna. Certament, s'han de valorar els gestos dels estats que han donat suport i ofert els seus esforços logístics per atendre les necessitats requerides per les víctimes de la guerra. Tot i així, no podem ni hem d'oblidar que més enllà de la solidaritat i el suport entre països veïns, el dret d'asil és un dret humà fonamental regulat a la normativa internacional de drets humans, i és una obligació internacional per a tots els estats acollir persones que fugen d'un conflicte armat.
És aquí on cal parlar del doble raser. És aquí on s'ha de fer entendre tant a la UE com a la seva ciutadania que tots els refugiats tenen els mateixos drets i tots necessiten la nostra solidaritat. Si no, el que estem fent és entrar en el terreny de la discriminació, de la hipocresia i, fins i tot, del racisme.
I després diuen que no hi ha interessos geoestratègics ni racisme... ¿És que ja ningú recorda el Iemen ni el més de milió de persones que el 2015 van intentar arribar a la Unió Europea des de Síria (segons les dades de l'Agència de l'ONU per a les persones refugiades)? Aquella gent, igual que la població ucraïnesa, fugia de les bombes. El que passa és que a Síria és difícil distingir entre el cel i l'infern, perquè els projectils que plouen sobre la població civil tenen molts amos. Poden ser d'Estat Islàmic, per exemple, o de la coalició internacional liderada pels Estats Units en la lluita contra l'ISIS, o fins i tot hi ha l'opció que pertanyin a Rússia, que dona suport al president Bashar al-Assad.
Recordem que Turquia és, segons la Unió Europea, el país amb més persones refugiades: n'hi ha 3,7 milions. I és la mateixa UE, aquesta solidària UE, la que paga a Turquia (concretament, 6.000 milions d'euros des de l'any 2016) perquè els impedeixi creuar la frontera i entrar en territori europeu. En aquest cas, geoestratègicament, obrir portes no interessa... I és aquí on rau la hipocresia europea. És dolorós que es vengui que Europa és solidària quan incompleix la legislació internacional; una legislació que considera -en virtut de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de 1951 i el seu Protocol de 1967- que a les persones que fugen del seu país per por a la persecució se les ha de considerar refugiades, una condició que obliga els estats a oferir asil si així se sol·licita.
Però aquesta hipòcrita UE incompleix de manera sistemàtica la Convenció de l'Estatut de Refugiats sense cap pudor. Sense anar més lluny, i segons dades recollides per l'ONG Caminando sin Fronteras, 4.401 persones -entre elles nens i nenes- van morir durant el 2021 mentre intentaven arribar a Europa des de l'Àfrica. I el nombre de víctimes podria ser major, perquè la gran fossa comuna en què s'ha convertit el mar, s'ha empassat les restes de moltes vides. Tot plegat per culpa de les polítiques pràcticament nul·les d'acollida als refugiats d'aquesta Europa que ara es ven com la més solidària. Però no ho oblidem: com ha passat en tantes i tantes ocasions, el més probable és que d'aquí poc temps, aquesta guerra evitable a Ucraïna s'acabi oblidant per donar pas a una altra notícia que doni més rèdit.
Si Europa vol ser exemple en drets humans, el dret d'asil ha de ser reconegut i protegit per a totes les persones refugiades, independentment del seu lloc d'origen i la nacionalitat. Això no vol dir que no pensi que s'ha de celebrar l'acolliment dels refugiats ucraïnesos per part dels països de la UE -especialment, dels que fan frontera amb Ucraïna. Certament, s'han de valorar els gestos dels estats que han donat suport i ofert els seus esforços logístics per atendre les necessitats requerides per les víctimes de la guerra. Tot i així, no podem ni hem d'oblidar que més enllà de la solidaritat i el suport entre països veïns, el dret d'asil és un dret humà fonamental regulat a la normativa internacional de drets humans, i és una obligació internacional per a tots els estats acollir persones que fugen d'un conflicte armat.
És aquí on cal parlar del doble raser. És aquí on s'ha de fer entendre tant a la UE com a la seva ciutadania que tots els refugiats tenen els mateixos drets i tots necessiten la nostra solidaritat. Si no, el que estem fent és entrar en el terreny de la discriminació, de la hipocresia i, fins i tot, del racisme.