"Quin desastre de món que ens esteu deixant", va dir-me, fa unes setmanes, la filla d'uns amics. I no li falta raó: el futur que els espera a les noves generacions és desolador. Així de trist i així de cert. En poques dècades ens hem cruspit recursos que haurien d'haver durat centenars d'anys. Al llarg del segle XX, la humanitat va consumir unes deu vegades l'energia utilitzada durant el mil·lenni anterior (o dit d'una altra manera: va gastar-ne més que la que es va emprar durant tota la història humana anterior).
Aquest devorament d'energia sense precedents en la història ha tingut un impacte mai vist sobre el desenvolupament social i tecnològic així com també sobre la producció i el comerç, el transport i sobre l'ús -cada cop més intensiu- de fertilitzants minerals i sintètics en la producció alimentària. I aquests mateixos són els que han provocat canvis devastadors i han precipitat l'explotació massiva del subsòl i dels seus ecosistemes sota el paraigües de la recerca de recursos minerals i d'altres elements. Per no parlar, també, dels efectes irreversibles que el clima està patint (i que nosaltres ja fa temps que testimoniem) arran d'aquest consum massiu d'energia.
Tot va començar amb la Revolució Industrial i el capitalisme, que es va apropiar de la natura i la va posar a treballar de forma extensa, profunda i cada cop més dura en una explotació il·lògica que hipotecaria, amb un egoisme malaltís, el futur biològic de les futures generacions. El 1970 va ser l'any en què la petjada ecològica va superar la biocapacitat de la Terra. És a dir, que el sistema va començar, any rere any, a consumir més del que la biosfera pot produir i a contaminar més del que aquesta pot absorbir. I això, certament, té un efecte sobre la capacitat d'extreure recursos.
El patró de creixement exponencial que s'havia iniciat amb fermesa després de la II Guerra Mundial, va canviar. Certes narratives economicistes (ja fossin aliades al sistema o crítiques) eviten assumir que el pastís a repartir cada cop és més petit, i el punt on s'eviten les conseqüències de l'acció espoliadora del sistema fa temps que es van passar.
Òbviament, el sistema capitalista depredador no resta passiu a aquesta realitat. Quan respon, sempre ho fa amb més violència i sota una única premissa: seguir creixent i creixent. I és que sense creixement, el capitalisme entra en crisi. És per això que aquest sistema ignora categòricament les pròpies bases materials que el sustenten. És a dir, que del planeta d'on n'extreu els recursos i l'energia (sense entrar a parlar dels recursos humans) és el mateix planeta que explota tan com pot. Aquestes bases materials no entren en els càlculs del lliure mercat (com si el capitalisme es desenvolupés en el no-res) que propugna un creixement infinit en una Terra clarament finita. Tot plegat és un contrasentit, un parasitisme absolut en la seva pròpia essència.
Queda clar, doncs, que l'emergència climàtica és un problema mediambiental lligat a la pròpia lògica essencial del sistema capitalista; el mateix sistema que impedeix que aquesta problemàtica es resolgui. Per això, quan parlem d'emergència climàtica ens referim al conjunt d'alteracions acumulatives en el clima degudes a l'augment de la temperatura mitjana del planeta, provocades principalment per l'emissió de gasos d'efecte hivernacle arran del model descontrolat de consum energètic actual. I, malauradament, aquest no és ni el primer ni serà l'últim canvi climàtic al qual s'haurà d'enfrontar el nostre planeta. Hem de pensar que el que està en joc no és la vida a la Terra -que continuarà existint i adaptant-se als canvis com ho ha fet sempre-, sinó que el que perilla és la pervivència de la civilització com la coneixem en l'actualitat.
Recordem que aquest canvi climàtic, per una banda, és el primer que ha estat provocat per l'espècie humana, i per l'altra, és el més ràpid: en els darrers 150 anys, la temperatura mitjana a la Terra ha pujat al voltant d'1ºC i els nivells de neu i de glaç han baixat fins a provocar un augment del nivell del mar de 20 centímetres; un canvi que pot semblar petit però que té implicacions inabastables pels ecosistemes. Ens trobem davant de l'amenaça ambiental més greu a la qual s'ha enfrontat mai la humanitat.
No és estrany que els joves i les generacions que venen ens acusin de deixar-los un futur realment catastròfic. Davant d'això, l'única esperança és que es produeixin canvis radicals en els costums humans i en els sistemes de producció. Això passa per renunciar, d'una manera fulminant, al capitalisme depredador i per començar, d'una vegada per totes, a escoltar les veus que diuen que cal restituir la natura i anar cap a un decreixement productiu en tots els sentits.
La visió estàndard en el món capitalista és que si un posa més diners sobre la taula o si un està disposat a pagar un preu més alt, pot tenir el que vulgui (com ara petroli, per exemple). Però això no és veritat, perquè el petroli no només és un recurs finit, sinó que n'hi ha una quantitat concreta dins del planeta i es regenera en milions d'anys, amb la qual cosa no podem pensar que el recuperarem al ritme que l'estem gastant. I una altra cosa, encara: com que els jaciments fàcils d'explotar ja estan pràcticament esgotats de petroli, ara, aquest, s'ha d'extreure de dins del subsòl i de dins de roques que no sempre el deixen fluir bé. Això condiciona la velocitat amb la qual s'aconsegueix.
I el petroli és només un exemple de tants recursos finits. Així doncs, si no volem acabar abocats a la barbàrie a la qual ens està conduint el capitalisme suïcida, ara el que toca és caminar cap a un decreixement civilitzat.
Aquest devorament d'energia sense precedents en la història ha tingut un impacte mai vist sobre el desenvolupament social i tecnològic així com també sobre la producció i el comerç, el transport i sobre l'ús -cada cop més intensiu- de fertilitzants minerals i sintètics en la producció alimentària. I aquests mateixos són els que han provocat canvis devastadors i han precipitat l'explotació massiva del subsòl i dels seus ecosistemes sota el paraigües de la recerca de recursos minerals i d'altres elements. Per no parlar, també, dels efectes irreversibles que el clima està patint (i que nosaltres ja fa temps que testimoniem) arran d'aquest consum massiu d'energia.
Tot va començar amb la Revolució Industrial i el capitalisme, que es va apropiar de la natura i la va posar a treballar de forma extensa, profunda i cada cop més dura en una explotació il·lògica que hipotecaria, amb un egoisme malaltís, el futur biològic de les futures generacions. El 1970 va ser l'any en què la petjada ecològica va superar la biocapacitat de la Terra. És a dir, que el sistema va començar, any rere any, a consumir més del que la biosfera pot produir i a contaminar més del que aquesta pot absorbir. I això, certament, té un efecte sobre la capacitat d'extreure recursos.
El patró de creixement exponencial que s'havia iniciat amb fermesa després de la II Guerra Mundial, va canviar. Certes narratives economicistes (ja fossin aliades al sistema o crítiques) eviten assumir que el pastís a repartir cada cop és més petit, i el punt on s'eviten les conseqüències de l'acció espoliadora del sistema fa temps que es van passar.
Òbviament, el sistema capitalista depredador no resta passiu a aquesta realitat. Quan respon, sempre ho fa amb més violència i sota una única premissa: seguir creixent i creixent. I és que sense creixement, el capitalisme entra en crisi. És per això que aquest sistema ignora categòricament les pròpies bases materials que el sustenten. És a dir, que del planeta d'on n'extreu els recursos i l'energia (sense entrar a parlar dels recursos humans) és el mateix planeta que explota tan com pot. Aquestes bases materials no entren en els càlculs del lliure mercat (com si el capitalisme es desenvolupés en el no-res) que propugna un creixement infinit en una Terra clarament finita. Tot plegat és un contrasentit, un parasitisme absolut en la seva pròpia essència.
Queda clar, doncs, que l'emergència climàtica és un problema mediambiental lligat a la pròpia lògica essencial del sistema capitalista; el mateix sistema que impedeix que aquesta problemàtica es resolgui. Per això, quan parlem d'emergència climàtica ens referim al conjunt d'alteracions acumulatives en el clima degudes a l'augment de la temperatura mitjana del planeta, provocades principalment per l'emissió de gasos d'efecte hivernacle arran del model descontrolat de consum energètic actual. I, malauradament, aquest no és ni el primer ni serà l'últim canvi climàtic al qual s'haurà d'enfrontar el nostre planeta. Hem de pensar que el que està en joc no és la vida a la Terra -que continuarà existint i adaptant-se als canvis com ho ha fet sempre-, sinó que el que perilla és la pervivència de la civilització com la coneixem en l'actualitat.
Recordem que aquest canvi climàtic, per una banda, és el primer que ha estat provocat per l'espècie humana, i per l'altra, és el més ràpid: en els darrers 150 anys, la temperatura mitjana a la Terra ha pujat al voltant d'1ºC i els nivells de neu i de glaç han baixat fins a provocar un augment del nivell del mar de 20 centímetres; un canvi que pot semblar petit però que té implicacions inabastables pels ecosistemes. Ens trobem davant de l'amenaça ambiental més greu a la qual s'ha enfrontat mai la humanitat.
No és estrany que els joves i les generacions que venen ens acusin de deixar-los un futur realment catastròfic. Davant d'això, l'única esperança és que es produeixin canvis radicals en els costums humans i en els sistemes de producció. Això passa per renunciar, d'una manera fulminant, al capitalisme depredador i per començar, d'una vegada per totes, a escoltar les veus que diuen que cal restituir la natura i anar cap a un decreixement productiu en tots els sentits.
La visió estàndard en el món capitalista és que si un posa més diners sobre la taula o si un està disposat a pagar un preu més alt, pot tenir el que vulgui (com ara petroli, per exemple). Però això no és veritat, perquè el petroli no només és un recurs finit, sinó que n'hi ha una quantitat concreta dins del planeta i es regenera en milions d'anys, amb la qual cosa no podem pensar que el recuperarem al ritme que l'estem gastant. I una altra cosa, encara: com que els jaciments fàcils d'explotar ja estan pràcticament esgotats de petroli, ara, aquest, s'ha d'extreure de dins del subsòl i de dins de roques que no sempre el deixen fluir bé. Això condiciona la velocitat amb la qual s'aconsegueix.
I el petroli és només un exemple de tants recursos finits. Així doncs, si no volem acabar abocats a la barbàrie a la qual ens està conduint el capitalisme suïcida, ara el que toca és caminar cap a un decreixement civilitzat.