Fa més d'una generació, l'Afganistan havia guanyat la seva llibertat, que els Estats Units, Gran Bretanya i els seus aliats van destruir. Recordem que a finals dels 70 del segle passat, un moviment d'alliberament dirigit pel Partit Democràtic Popular d'Afganistan (PDPA) va enderrocar la dictadura amiga d'Occident de Mohammad Dawd, cosí del rei Zahir Shah.
Va ser una revolució popular que va agafar per sorpresa sobretot a britànics i nord-americans. Pensem que sota la monarquia, l'esperança de vida era de 35 anys; un de cada tres nens moria durant la infància, el 90% de la població era analfabeta. El nou govern del (PDPA) va introduir l'assistència mèdica gratuïta; va llançar una campanya d'alfabetització massiva.
Els periodistes estrangers a Kabul, com els del The New York Times, se sorprenien al trobar que "gairebé tots els afganesos que van entrevistar van dir estar encantats amb el cop". The Wall Street Journal va informar que "150.000 persones van marxar per honorar la nova bandera, els participants semblaven genuïnament entusiasmats".
Era un govern secular, modern, i en bona mesura, socialista; un govern que va declarar un programa de reformes visionàries que incloïa la igualtat de drets per a les dones i les minories. Un govern que va alliberar als presos polítics i que va arribar a cremar públicament els arxius policials.
Naturalment per a les dones, els avenços no tenien precedents. A la fi de la dècada de 1980, la meitat dels estudiants universitaris eren dones, i les dones constituïen el 40% dels metges de l'Afganistan, el 70% dels seus professors i el 30% dels seus funcionaris. Una cosa que avui resulta increïble.
Però per als Estats Units, el problema de govern del PDPA era que estava recolzat per la Unió Soviètica, encara que mai no fos la titella de la qual es burlava Occident, ni el cop contra la monarquia estigués "recolzat pels soviètics", ja que va ser un aixecament popular donat per les condicions de vida feudal, com va afirmar la premsa nord-americana i britànica en el seu moment. Això els era igual, seguien amb el seu paranoic anticomunisme i antisocialisme i com no podien fer com amb Allende a Xile ja que les circumstàncies socials eren molt diferents van idear un altre dels seus fanàtics plans.
A finals del 1979, l'ambaixada dels Estats Units a Kabul va informar que "els interessos més amplis dels Estats Units es veurien afavorits per la desaparició de govern del PDPA, tot i els revessos que això pogués suposar per a les futures reformes socials i econòmiques a l'Afganistan". Llegim bé. No és freqüent que una intenció tan cínica s'expressi amb tanta claredat. Estats Units estava dient que un govern afganès genuïnament progressista i els drets de les dones afganeses, podien anar-se'n a l'infern.
La CIA la va anomenar Operació Cicló. i el primer que va fer el govern del tolerant Jimmy Carter, va ser aprovar un pressupost de 500 milions de dòlars amb el qual van comprar, van subornar i van armar un grup de fanàtics tribals i religiosos coneguts com els mujahidins. Van orquestrar tota una campanya, amb pel·lícules de Hollywood incloses com Rambo III, i els van posar de nom "els guerrers de la llibertat".
Van ser reclutats també a tot el món musulmà i es va formar l'exèrcit secret d'Estats Units entrenat en camps de Pakistan, dirigits per la intel·ligència pakistanesa, però sobretot per la CIA i el MI6 britànic. També van ser reclutats en col·legis islàmics a Brooklyn, Nova York. Un d'ells va ser un enginyer saudita anomenat Osama bin Laden. Els mujahidins, que s'autoanomenaven Aliança del Nord, estaven dominats per senyors de la guerra que controlaven el comerç d'heroïna i terroritzaven les dones de les zones rurals.
Més tard, a principis dels anys 90, sorgirien els talibans, una facció ultrapuritana, els mul·làs vestien de negre i castigaven el bandidatge, la violació i l'assassinat, però prohibien a les dones tota mena de vida pública. Recordem que els soviètics van fer el seu moviment fatal a l'Afganistan cridats i en resposta a l'amenaça gihadista creada per Estats Units a les seves portes i pels crits d'auxili donats pel govern de l'Afganistan.
Armats amb míssils Stinger subministrats per la CIA i celebrats com a "lluitadors per la llibertat" per, entre d'altres, la ultradretana Margaret Thatcher, els mujahidins van acabar expulsant l'Exèrcit Roig de l'Afganistan. El 1996, el govern il·lustrat del PDPA va ser atropellat. El president, Mohammad Najibullah, havia anat a les Nacions Unides per demanar ajuda. Al seu retorn, va ser horriblement torturat i penjat d'un fanal al costat del seu germà. Recordem i no oblidem que els talibans eren, en molts aspectes, clients nord-americans amb els que l'administració de Bill Clinton havia fet una sèrie de tractes secrets per permetre la construcció d'un gasoducte de 3.000 milions de dòlars per part d'un consorci d'empreses petrolieres dels Estats Units.
Amb gran secretisme, els líders talibans havien estat convidats als Estats Units, pel director general de l'empresa Unocal a la seva mansió de Texas i per la CIA a la seva seu de Virgínia. Un dels encarregats de tancar el tracte va ser Dick Cheney, posteriorment vicepresident de George W. Bush.
Quan veiem les actuals escenes de pànic a l'aeroport de Kabul, i escoltem a periodistes i generals en llunyans estudis de televisió lamentant-se per la retirada de la nostra suposada protecció, és hora de prestar atenció a la veritat del passat. És hora de tenir memòria, de pensar qui crea aquests monstres, de pensar en els autèntics culpables perquè tot aquest patiment no torni a passar.
Va ser una revolució popular que va agafar per sorpresa sobretot a britànics i nord-americans. Pensem que sota la monarquia, l'esperança de vida era de 35 anys; un de cada tres nens moria durant la infància, el 90% de la població era analfabeta. El nou govern del (PDPA) va introduir l'assistència mèdica gratuïta; va llançar una campanya d'alfabetització massiva.
Els periodistes estrangers a Kabul, com els del The New York Times, se sorprenien al trobar que "gairebé tots els afganesos que van entrevistar van dir estar encantats amb el cop". The Wall Street Journal va informar que "150.000 persones van marxar per honorar la nova bandera, els participants semblaven genuïnament entusiasmats".
Era un govern secular, modern, i en bona mesura, socialista; un govern que va declarar un programa de reformes visionàries que incloïa la igualtat de drets per a les dones i les minories. Un govern que va alliberar als presos polítics i que va arribar a cremar públicament els arxius policials.
Naturalment per a les dones, els avenços no tenien precedents. A la fi de la dècada de 1980, la meitat dels estudiants universitaris eren dones, i les dones constituïen el 40% dels metges de l'Afganistan, el 70% dels seus professors i el 30% dels seus funcionaris. Una cosa que avui resulta increïble.
Però per als Estats Units, el problema de govern del PDPA era que estava recolzat per la Unió Soviètica, encara que mai no fos la titella de la qual es burlava Occident, ni el cop contra la monarquia estigués "recolzat pels soviètics", ja que va ser un aixecament popular donat per les condicions de vida feudal, com va afirmar la premsa nord-americana i britànica en el seu moment. Això els era igual, seguien amb el seu paranoic anticomunisme i antisocialisme i com no podien fer com amb Allende a Xile ja que les circumstàncies socials eren molt diferents van idear un altre dels seus fanàtics plans.
A finals del 1979, l'ambaixada dels Estats Units a Kabul va informar que "els interessos més amplis dels Estats Units es veurien afavorits per la desaparició de govern del PDPA, tot i els revessos que això pogués suposar per a les futures reformes socials i econòmiques a l'Afganistan". Llegim bé. No és freqüent que una intenció tan cínica s'expressi amb tanta claredat. Estats Units estava dient que un govern afganès genuïnament progressista i els drets de les dones afganeses, podien anar-se'n a l'infern.
La CIA la va anomenar Operació Cicló. i el primer que va fer el govern del tolerant Jimmy Carter, va ser aprovar un pressupost de 500 milions de dòlars amb el qual van comprar, van subornar i van armar un grup de fanàtics tribals i religiosos coneguts com els mujahidins. Van orquestrar tota una campanya, amb pel·lícules de Hollywood incloses com Rambo III, i els van posar de nom "els guerrers de la llibertat".
Van ser reclutats també a tot el món musulmà i es va formar l'exèrcit secret d'Estats Units entrenat en camps de Pakistan, dirigits per la intel·ligència pakistanesa, però sobretot per la CIA i el MI6 britànic. També van ser reclutats en col·legis islàmics a Brooklyn, Nova York. Un d'ells va ser un enginyer saudita anomenat Osama bin Laden. Els mujahidins, que s'autoanomenaven Aliança del Nord, estaven dominats per senyors de la guerra que controlaven el comerç d'heroïna i terroritzaven les dones de les zones rurals.
Més tard, a principis dels anys 90, sorgirien els talibans, una facció ultrapuritana, els mul·làs vestien de negre i castigaven el bandidatge, la violació i l'assassinat, però prohibien a les dones tota mena de vida pública. Recordem que els soviètics van fer el seu moviment fatal a l'Afganistan cridats i en resposta a l'amenaça gihadista creada per Estats Units a les seves portes i pels crits d'auxili donats pel govern de l'Afganistan.
Armats amb míssils Stinger subministrats per la CIA i celebrats com a "lluitadors per la llibertat" per, entre d'altres, la ultradretana Margaret Thatcher, els mujahidins van acabar expulsant l'Exèrcit Roig de l'Afganistan. El 1996, el govern il·lustrat del PDPA va ser atropellat. El president, Mohammad Najibullah, havia anat a les Nacions Unides per demanar ajuda. Al seu retorn, va ser horriblement torturat i penjat d'un fanal al costat del seu germà. Recordem i no oblidem que els talibans eren, en molts aspectes, clients nord-americans amb els que l'administració de Bill Clinton havia fet una sèrie de tractes secrets per permetre la construcció d'un gasoducte de 3.000 milions de dòlars per part d'un consorci d'empreses petrolieres dels Estats Units.
Amb gran secretisme, els líders talibans havien estat convidats als Estats Units, pel director general de l'empresa Unocal a la seva mansió de Texas i per la CIA a la seva seu de Virgínia. Un dels encarregats de tancar el tracte va ser Dick Cheney, posteriorment vicepresident de George W. Bush.
Quan veiem les actuals escenes de pànic a l'aeroport de Kabul, i escoltem a periodistes i generals en llunyans estudis de televisió lamentant-se per la retirada de la nostra suposada protecció, és hora de prestar atenció a la veritat del passat. És hora de tenir memòria, de pensar qui crea aquests monstres, de pensar en els autèntics culpables perquè tot aquest patiment no torni a passar.