Pere Jubany atenent Joan Soler al CSAM. Foto: Clàudia Jorba

Allà ens explica que va néixer el 22 de Juny del 1945, no va poder cursar cap estudi perquè als set anys a casa seva el van posar a treballar ja que faltaven tots els diners possibles per poder menjar  i a aquella edat, tot un nen encara, va anar a guardar bestiar, el que diríem un pastor i quan en tenia tretze va entrar en una fàbrica tèxtil on hi va treballar fins als trenta, moment en que per culpa del beure li van donar la invalidesa. Com que els diners van tardar a arribar, va haver d'espavilar-se i, per exemple, va estar en un càmping durant cinc anys ajudant als que feien la compra, després va anar a una casa de pagès, a fer de mosso i fins avui dia. Solter i sense fills, diu amb picardia, que ell sàpiga. Diu que la seva virtut principal és la constant vigilància d'aquesta maleïda malaltia perquè sap el que fa patir. El seu defecte és la bona fe, ja que si veu algú necessitat l'ajuda en el que pot. Evidentment la seva principal fòbia es l'alcohol, posa per exemple l'ajut que una marca de cerveses dóna a la Patum de Berga pel seu patrocini, diu que ell no ho autoritzaria. Religiosament creu en algun ens superior però no pot creure amb "aquest senyor que li diuen Déu", políticament està dubtós però sempre vota al partit que creu pot tirar a Catalunya endavant, tot i renunciar al terme nacionalista.

- On i quan va néixer la idea?
- "A.M.A.R." Es va fundar l'any mil nou-cents vuitanta i pocs, ara hem celebrat el trentè aniversari, vam ser la segona organització a Catalunya d'aquest tipus, després de l'Hospital Clínic de Barcelona.

- I com va sortir la idea?
- La idea va sorgir d'un senyor que es deia Cleofàs  Heredia, que va anar al Clínic, allà es va desintoxicar, mitjançant les famoses banyeres, teràpia que jo també vaig seguir amb el Dr. Olivares Martín, que aquell temps exercia aquí a Manresa, a la Plaça Independència. S'anomenava banyera al fet de fer-te veure el licor que t'agradava, et subministrava un fàrmac anomenat "Antabús" i et feia treure, a través del vòmit, tot el que havies menjat. Les expulsions eren de tanta envergadura que quasi s'omplia una banyera, d'aquí la curiositat del nom.

- Però quins van ser els primers components de l'associació?
- Els primers van ser el Cleofàs Heredia i nou o deu mes. Al començament no eren gaires. Això s'ha anat desenvolupant amb la propaganda que hem fet, bé, propaganda potser no sigui la paraula més adequada. Cada vegada que anem a la Generalitat a portar els papers, hem de dir la quantitat de persones que han passat per aquesta sala i l'augment ha estat considerable.

Joan Soler i Pere Juvany durant l'entrevista. Foto: Clàudia Jorba

- Quan se n'adona alguna persona que té el problema?
- És molt difícil. Jo, personalment, em vaig adonar perquè tothom s'allunyava. Els únics que es deien amics eren aquells que mentre tenies diners, els anaves convidant. Quan arribaves a mig més i ja no tenies diners ja no t'eren amics. Malgrat passar en moltes circumstàncies que res tenen a veure amb l'alcoholisme, amb aquesta malaltia la cosa és molt més exagerada, es passa de ser grans amics a no mirar-te la cara.

- Així vostè es va adonar del problema per aquest motiu?
- Per aquest motiu i per evitar el patiment de la família amb la que estic. Al veure que ells també patien el meu problema vaig fer el pensament de deixar l'alcohol o deixar la família, i pensi que és una gent a la que hi vaig anar per quinze dies i fa trenta anys que encara estic amb ells. Com que és una gent que m'han acollit meravellosament va ser el moment de tornar-los el favor. Em vaig proposar deixar l'alcohol.

- I apart de l'aïllament dels amics, quins són els símptomes de que hi ha un problema?
- El primer i més important és la manca de gana. Sempre que vagi a un restaurant i vegi un plat tapat amb el tovalló, per no veure's el que s'ha deixat per menjar i l'ampolla de vi buida al davant, pensi que allà, aquella persona, té el problema. També es fa patir molt als que tens al voltant, ja sigui amb mentides o amb el que sigui i tot pel maleït alcohol.

- Quina és l'actuació a seguir quan els visita un possible pacient, o company, amb el problema?
- Primer que digui amb veu alta i davant de tots quin és el seu problema. Que reconegui el seu alcoholisme. Després ha de passar per l'assistenta social, amb l'Antònia Herraiz, perquè els hi faci veure que el seu problema físic existeix i que té el fetge tocat, etc. Quan ens envien el pacient ja saben que està tocat per l'alcohol.

- Costa reconèixer l'alcoholisme d'un mateix?
- Efectivament, costa molt, moltíssim.

- Quan arriba algú en busca d'ajut és principalment l'interessat o majoritàriament és la família?
- A veure, això és qüestió de tots. Si una família no pressiona a l'interessat perquè deixi el beure, li costa molt adonar-se'n del problema en canvi si li parlen i li diuen que hi ha aquest centre i que poden ajudar-lo és més fàcil que acabi acceptant. Jo sempre demano, quan ve algú per buscar el remei, que vingui acompanyat per algun familiar perquè no ens giri les coses. Si ve un de sol ens explicarà la seva versió però no sabrem la versió del que està al costat, el que pateix com ell el problema.

- Però la possibilitat de que vingui la família, d'amagat de l'interessat, a explicar el problema que tenen, s'hi ha trobat?
- Efectivament. Moltes vegades he d'anar a parlar a casa del malalt sense ell saber-ho. Fins i tot m'han advertit del mal geni d'alguns, però com que jo no li he fet cap mal no tinc cap temor a explicar-li la seva situació i demanar-li si vol seguir els meus consells. Si diu que no cito a tota la seva família i davant d'ells li faig dir la seva voluntat de seguir la teràpia de desintoxicació o no. Si diu que sí estic molt content perquè sé que en podem curar un altre, però si diu que no, aleshores no hi podem fer res més.

- Hi ha molta continuïtat en el tractament o hi ha abandonaments?
- Posaré un exemple. Ara tinc una empresa que m'ha fet venir un possible pacient, i jo el que vull mirar, previ justificant de la seva assistència a les reunions, és que el temps perdut aquí pugui justificar-se com a temps de recuperació i les hores que hagi estat aquí les pugui recuperar a la mateixa empresa d'una altra manera. Així ens estalviem haver d'ingressar al malalt.

- Hi ha gent ingressada per aquest tema?
- Sí, i tant, a Sant Joan de Déu, al segon pis. Quan aquí no ens sortim amb un pacient l'ingressen unes tres setmanes per controlar-lo més de prop i quan rep l'alta de la doctora, ja té el permís mèdic per tornar aquí, se suposa que en unes condicions millors.

- Tot això ho cobreix la Seguretat Social?
- Sí, sí, tot està cobert per la Seguretat Social.

- S'ha trobat amb reaccions violentes?
- Home el que és violent ja no es deixa dominar. Quan vénen i diuen que ells ja es prendran la medicació i que solucionaran el problema en pocs dies, aquests als que jo anomeno "de paso ligero", al cap de poc temps ja sé prou que no tornaran. També ens trobem amb persones que quan se'ls hi dóna la medicació, se l'amaguen sota la llengua i quan et distreus ja l'han llençat, per això demanem als familiars que quan subministrin el fàrmac ho facin amb la pastilla aixafada, així és impossible l'expulsió dissimilada.

Jubany és el president de l'Associació l'Alcohòlics Rehabilitats. Foto: Clàudia Jorba

- Quina diferència hi ha entre un alcohòlic i un borratxo?
- L'alcohòlic és el que ja ha arribat a l'extrem de que quan es lleva li vénen uns tremolors i un neguit que només li marxen amb la ingestió d'alguna copa o alguna cosa de contingut alcohòlic, en canvi un borratxo, tot i ser un malalt, no està tant tocat. Un borratxo pot estar temporades sense provar-lo, en canvi l'alcohòlic el necessita diàriament.

- Dins el mals hàbits, és l'alcohol el pitjor de tots?
- Efectivament és una de les malalties més greus que existeixen tot i que ja s'ha comprovat que la droga i l'alcohol van junts. L'alcohol en sí ja és una droga i ajuda a fer treballar més a les altres notant uns efectes falsos i més augmentats.

- L'alcohòlic és obligatòriament un malalt o potser un depravat o un desvergonyit...?
- Mira, això és com la violència que ja sabem que n'engendra més. Jo vaig néixer en una casa on per desgràcia n'hi havia molt d'alcohol. El meu pare, la meva mare i els meus oncles eren tots alcohòlics i per això faig esment a la comparació amb la violència. Quan en una casa entra és molt difícil que no siguin violents tots, doncs amb l'alcohol passa el mateix. Si puges de petit amb aquest problema el cos s'habitua i quan ets fas gran és quan et toca i explota i et tornes d'aquesta manera. Jo vaig començar a beure quan tenia uns quatre anys. Tenia un tiet que sempre anava amb l'ampolla i a casa sempre s'havia begut més vi que aigua i ja de petit em feien veure de l'ampolla del tiet. Inevitablement vaig caure en l'alcoholisme i això no ho aconsellaria a ningú.

- És possible que un pacient es plantegi la possibilitat de l'abandonament del consum diari però accepti un traguitxó un cop cada tres o quatre mesos? El "mai més" deu fer molta por a l'interessat, d'aquesta manera s'obriria una finestreta a l'esperança...
- Absolutament no. El que és planteja i decideix abandonar l'alcohol, s'ha de fer a la idea de que mai més hi tornarà. Hi ha la cervesa sense alcohol que és una de les trampes més grans que hi ha. Si sempre en beus però un dia vas a un lloc que no en tenen, diràs que per un dia i una sola vegada la pots veure normal i aquesta es la primera anella de la cadena. El recaure serà immediat.

- L'alcohòlic ho és sempre, per anys que passin?
- I tant que sí. Per molt de temps que faci que no es consumeix, el malalt ho és sempre. Jo, per exemple, fa trenta anys que no bec i sóc alcohòlic. Hi ha gent, aquest no és el meu cas perquè no tinc esposa, però n'hi han que diuen que per una discussió familiar van anar al bar i van tornar a veure. Aquesta excusa no serveix. Ets tu el que beus i voler donar la culpa a la família, al treball o als amics és simplement una mentida per enganyar-se un mateix.

- Han viscut casos crus i que es puguin explicar?
- Naturalment. Una vegada vaig anar a veure als Mossos d'Esquadra i els hi vaig comentar que aquella nit en aquella casa hi hauria sang. S'havien barallat pare i fill i allò s'havia d'arreglar. Era el 22 de Desembre, recordaré sempre que era el dia de la loteria, i em van tenir a les seves dependències fins a la una de la matinada moment en que em van dir si volia anar a aquella casa i els hi vaig contestar que no. Ara hi havia d'anar ells, què volien?, que aquell xicot ens esperés amb una escopeta i ens disparés un tret a cada un? No, no... ara hi havien d'anar ells. El problema és que es van entretenir i els de Manresa em deien que allò no era seu i que havia d'anar a Berga i allà feien veure que no en sabien res. Jo els hi vaig dir que em constava que ja tenien l'ordre i tot i això en feien passar amb raons. Quan ja em van veure molt enfadat em van començar a fer cas i van decidir que ja hi podíem anar, moment en que m'hi vaig negar. Ara que hi vagin ells. Van tenir dos cotxes patrulla donant voltes a la casa durant tota la nit i l'endemà al matí ja hi havia la dona ingressada aquí dalt, a Sant Joan de Déu, amb l'espatlla trencada i tota mena de contusions. Si no m'haguessin fet voltar tant i la seva presència hagués sigut immediata segurament hauríem d'estalviar-nos situacions desagradables com la que explico.

- Hi ha més homes que dones amb la malaltia?
- Abans era innegable que hi havia més homes que dones, però el problema era que les dones ho feien de portes endins i no se sabia tant. Ara, afortunadament, també surten, les dones van als bars que abans no ho feien i l'alcoholisme entre elles no es porta tant amagat, però encara hi ha més malalts del sexe masculí que del femení.

- Per nivell social, n'hi ha més de treballadors i assalariats que d'empresaris i gent amb possibilitats econòmiques altes?
- Ara, amb la crisi, hi ha molta més gent que va al bar a beure tres o quatre "xatitos" i es deslliga de la problemàtica. El que no li agrada l'alcohol anirà al supermercat es comprarà una llauna de sardines i un llonguet però l' habituat es comprarà un pack d'ampolles de vi i se les beurà sense menjar res. Això un dia darrera l'altre fins a crear-se un problema greu. Evidentment la crisi empeny a les classes més dèbils a caure en aquest error.

- Hi ha alguna edat especialment perillosa per caure en aquest vici?
- L'edat més perillosa és a partir dels vint anys però també hauríem de tallat la iniciativa dels que van al "botellón". Ells, amb tretze, catorze o quinze anys no poden comprar alcohol, però sempre hi ha algú que els hi facilita. Tant greu com el patrocini d'una marca de cervesa a la festa de la Patum. És propaganda d'alcohol i està prohibida.

- Estaria d'acord en la prohibició total del consum per part del jovent?
- Sense cap mena de dubte, tot i sabent que les coses prohibides són les més desitjades.

- No seria millor fomentar l'educació i no la prohibició?
- Però com podem demanar educació a una concentració de joves que van animats pels mateixos amics?, quan un diu que ha begut tantes cerveses, l'altre n'ha de beure més per ser més important o reconegut en l'àmbit del moment.

- Quina diferència hi ha entre una associació d'alcohòlics rehabilitats, com la que ens ocupa, i una associació d'alcohòlics anònims?
-Nosaltres ens basem en les prescripcions mèdiques i els anònims o no creuen en els metges o no hi volen creure. El cas és que no tenen un equip d'especialistes com tenim. Nosaltres tenim una psiquiatra, la Dra. Blanca Corominas, una psicòloga que es diu Antònia Herraiz i una assistenta social que és la Raquel.

- Doncs a alcohòlics anònims si no es basen el les prescripcions mèdiques, quina teràpia utilitzen?
- No ho sé, jo no hi he anat mai. D'ells n'han vingut alguns i diuen que allà uns apadrinen a altres, però exactament no podria explicar el funcionament d'un centre que desconec.

- Com és que malgrat la seva tasca encomiable l'associació no és prou coneguda, té poca projecció?
- Jo simplement he de donar les gràcies a un mitjà de comunicació local que sempre s'ha posat a la nostra disposició i sempre que els hi demanat un article, me l'han concedit.

- Creu que per donar-se a conèixer millor només cal més compromís amb els mitjans d'informació?
- Exactament. Compromís i col·laboració dels mitjans. Que tot el Bages, el Berguedà i tot el territori que abracem, que nosaltres som aquí. Que n'hi ha molts que els hi parlen de "A.M.A.R." i no saben que vol dir.

- Econòmicament parlant, son autònoms, de què viuen?
- Actualment, i amb els pacients que tenim, no tenim cap ajut que sigui suficient per seguir tirant-ho endavant . Tenim un petit ajut de la Generalitat però que no arriba a totes les activitats que voldríem com l'edició d'unes revistes que precisament ara hem de fer-ne de noves i ja veurem si el pressupost ens ho permet.

- Però quan arriba algun pacient nou, no ha de pagar res?
- Nosaltres no demanem res a ningú. Tenim uns carnets per als que volen ser socis, els hi donem el número de compte de l'associació i ha de pagar dotze euros a l'any. Naturalment que si algú vol ingressar més és molt ben rebut, però la quota és més significativa que efectiva. Tenim la intenció d'implicar als Ajuntaments, ja que fem un bé a la ciutadania els Ajuntaments s'haurien de fer socis i si no poden donar cent euros que en donin vint o dotze, però que sàpiguen de la nostra labor.

- Té la finestreta del nostre diari oberta per si s'escau comentar alguna cosa que no hagi estat capaç de demanar.
- Jo l'únic que voldria és que l'Ajuntament de Manresa sapigués que existim. Ja fa temps vaig comentar en un diari que feia dos anys que celebrem la jornada sense alcohol i mai hem tingut la visita, no ja de l'alcalde, sinó de cap representant de l'Ajuntament. Jo crec que ens ho mereixem ja que, en definitiva treballem pel bé de la ciutat i això s'hauria de notar en forma d'agraïment.

TEXT: JOAN SOLER i GOLOBART
FOTOS: CLÀUDIA JORBA i MARTÍ