CARRETERA I MANTA

Si li demaneu un lloc per exprimir, gaudir i descobrir, Jordi Pesarrodona ho té clar: El Vallespir!

El pallasso i activista independentista de Sant Joan de Vilatorrada no es cansa mai dels poblets que conformen aquesta comarca de la Catalunya Nord tan desconeguda i poc apreciada

Ceret és la capital del Vallespir
Ceret és la capital del Vallespir | Communauté de Communes du Vallespir
14 de febrer del 2024
Actualitzat el 22 d'abril a les 19:28h

Començarem el Carretera i Manta d'aquest mes de febrer rememorant tres fets històrics que van tenir com a escenari principal el Vallespir i que lliguen perfectament amb el caràcter i les conviccions del pallasso i activista independentista santjoanenc Jordi Pesarrodona, que és qui ens ha recomanat ferventment visitar aquesta comarca de la Catalunya Nord que, assegura, li té el cor robat i que mai (mai!) el deixa indiferent.

I quins són, aquests episodis? El primer s'emmarca en el Tractat dels Pirineus (1659) i té com a protagonistes els anomenats Angelets de la Terra, que era com es coneixien els pagesos del comtat del Rosselló que van aixecar-se contra l'ocupació francesa. Amb una sabata i una espardenya, els camperols van atrevir-se a plantar cara a un règim que no només els oprimia econòmicament sinó que també ho feia lingüísticament i cultural. El segon podríem dir que té dos noms propis: Francesc Macià i Prats de Molló, i és que va ser en aquest poble vallespirenc on, l'any 1926, el fundador d'Estat Català va llogar-hi una casa senyorial per coordinar els Fets de Prats de Molló, un pla que pretenia invair militarment Catalunya per independitzar-la del regne d'Espanya que, com ja sabem, no va acabar reeixint.
 

La Casa Macià es troba a Prats de Molló Foto: @AssocCasaMacia


El tercer apunt històric és el que segurament tothom té més present: el de l'exili republicà de 1939. Durant aquell any, centenars de milers d'homes, dones i infants van travessar els passos fronterers dels colls d'Ares, de Lli i de Portús -tots ells al Vallespir- per fugir d'una Guerra Civil cruenta que volia aniquilar-los a qualsevol preu.


Amb aquest passat que també és el nostre i coneixent la trajectòria política i personal del Jordi, és comprensible que aquestes terres li cridin especialment l'atenció. I és que si a banda de tota la història que s'hi respira, hi sumem la bellesa natural i patrimonial de què gaudeixen, ja tenim tots els ingredients per fer de la nostra escapada al Vallespir una oportunitat única per descobrir, aprendre, fruir i connectar amb les nostres arrels. Ens acompanyeu en aquest viatge?
 

La bellesa natural del Vallespir és un dels seus grans atractius Foto: Thomas Anies

 



 

 

1. Prats de Molló, molt més que una imponent vila fortificada

Fa un moment recordàvem el Tractat dels Pirineus que les monarquies hispànica i francesa van signar per acabar amb la Guerra dels Segadors. Aquest tractat va suposar esquinçar Catalunya i repartir-la entre els dos regnes enfrontats. Així, el Rosselló, el Conflent, el Capcir, una part de la Cerdanya i el Vallespir van passar a ser de domini franc. I això es fa ben palès, quan s'arriba a Prats de Molló, per les muralles que l'envolten però, sobretot, pel Fort de la Guàrdia (Fort Lagarde), que es va construir precisament, per protegir i controlar la nova frontera. Com tantes altres fortificacions franceses, la del Fort de la Guàrdia va ser dissenyada per l'enginyer militar Sébastien Le Prestre de Vauban, i actualment, aquesta ciutadella classificada com a Monument Històric Francès, està oberta al públic per ser visitada, ja sigui de manera individual o amb un/a guia. De tant en tant, s'ofereixen visites teatralitzades adaptades pels més menuts.
 

El Fort de la Guàrdia de Prats de Molló Foto: Judit Baraldés


Però més enllà del seu indiscutible interès històric, aquest poblet de poc més de 1.100 habitants té molts altres atractius, començant per la monumental església de Sant Justa i Santa Rufina, que s'albira des de tots els punts del municipi i que, segons consta, va ser consagrada al segle X. No obstant, a dia d'avui no es conserva cap vestigi d'aquella primera construcció: la que es pot veure actualment data de mitjan segle XVII, tot i que sí que té parts (com el campanar quadrat, en gran part romànic), del segle XIII. El Jordi anima a visitar el temple per la seva majestuositat i corpulència i també perquè a dintre hi resguarda un orgue tricentenari i un conjunt d'interessants retaules barrocs
 

Centenars de persones s'apleguen a Prats de Molló per viure la Festa de l'Os Foto: Anna Moncunill Roman


Però, ep! No podem marxar d'aquí sense abans haver parlat d'una de les joies de la corona d'aquesta vila; una joia intangible però amb una càrrega emocional fora de sèrie. Tant és així, que forma part de la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Parlem, ni més ni menys, que de les Festes de l'Os, una celebració única que també es manté viva a les localitats vallespirenques d'Arles i Sant Llorenç de Cerdans i que té lloc durant els tres caps de setmana posteriors a la Candelera. El primer té com a escenari principals el poble d'Arles; el segon, Prats de Molló, i el tercer, Sant Llorenç de Cerdans. Podríem dir que és com el seu carnestoltes particular.
 

La Festa de l'Os de Prats de Molló Foto: Anna Moncunill Roman


I d'on ve, aquesta tradició? Doncs la veritat és que cadascú en té la seva pròpia versió: de llegendes n'hi ha un munt, i pràcticament totes parlen del segrest d'una jove per part d'un ós i de la cacera d'aquest últim per part dels vilatans; una cacera ferotge que fa que l'animal s'acabi convertint en humà. Aterrant una mica més a la realitat, antigament, a les zones muntanyoses, hi havia la creença que segons com es comportessin els ossos durant la Candelera, el fred continuaria present o l'ambient primaveral començaria a treure el cap. Així, si els ossos sortien de la cova, volia dir que la collita vindria abans (perquè el clima hivernal s'havia acabat) i, pel contrari, si es quedava hivernant a la cova, el fred seguiria i els cultius se'n ressentirien.
 

La Festa de l'Os reflecteix l'oposició entre animalitat-humanitat i entre natura-cultura. Foto: Anna Moncunill Roman


Sigui com sigui, el que volen reflectir les Festes de l'Os avui en dia és l'oposició entre animalitat-humanitat i entre natura-cultura. I com ho fan? Doncs de maneres diverses. A Prats de Molló s'escenifica la caça de l'ós a través de tres grups de personatges: els que van disfressats de l'animal en qüestió; els que emulen els caçadors, i els barbers. Tot plegat comença amb una espècie de cercavila-persecució en la qual els ossos recorren els carrers del poble escapant-se dels seus botxins. Finalment, un cop a la plaça principal, els barbers s'encarreguen d'afaitarels animals perquè acabin renaixent com a homes. Un espectacle digne de veure, de viure i de gaudir, assegura el pallasso bagenc.
 

 Més informació en aquest enllaç.  

 

2. Costoja, l'encantador poblet dels carrers originals

Hi ha pobles que només pel sol fet de passejar-s'hi ja són dignes de visitar. Aquest és, sens dubte, el cas de Costoja, un dels municipis més al sud de la Catalunya Nord que fa frontera amb l'altempordanès Maçanet de Cabrenys i que a primer cop d'ull podríem dir que no té res, però si ens hi aturem i hi fem una volta, ens adonarem que ho té tot. I no parlem de serveis turístics -perquè no en disposa-, sinó que ens referim al singularíssim encant dels seus carrers i places.
 

Costoja amb el Canigó nevat al darrere Foto: Ricard Rigall


Amb menys d'un centenar d'habitants, aquest llogarret envoltat de natura per tots cantons podríem dir que és com una espècie de joc de pistes en ell mateix. O encara millor: un joc de pistes ple de lírica i originalitat. Fins i tot els més menuts, que a vegades això de visitar perquè sí no és sant de la seva devoció, sabran trobar-li l'atractiu. I és que entre les parets de pedra de les cases que conformen el poble, s'hi amaguen petits tresors poètics en forma de plaques que són les que donen nom als carrers. Així, passejant-vos per Costoja, topareu amb el carrer del Darrer Traginer; amb el Racó de les Espardenyes; amb l'Atzucac de les Paraules Callades, o amb el Via Crucis dels Somnis Inconfessables. Per posar-ne només un exemple, perquè la sensació és que hi ha més plaques que noms de carrers. Però realment, assegura el Jordi, val la pena de veure, i més encara tenint en compte que tots estan en català
 

Placa d'un dels carrers de Costoja Foto: Medievalismes


Però Costoja té més coses per oferir, sobretot vinculades amb l'arquitectura i la història. D'una banda, dintre del nucli de casetes, s'hi troba l'església de Santa Maria de Costoja, una autèntica joia pels amants del romànic amb una portalada amb arquivoltes i timpà que per a molts és considerada de les més belles i espectaculars del romànic català. L'altre atractiu que no us podeu perdre si us agrada la història contemporània és el monòlit dedicat als exiliats republicans amb una rajola de fang esculpida on hi posa: "En record de tots els homes i dones que en temps de feixisme van fer d'aquests passos camins de llibertat".
 

El poble de Costoja amb el campanar de l'església de Santa Maria sobresortint Foto: Medievalismes


 Més informació en aquest enllaç.

 

3. Sant Llorenç de Cerdans, el "país" de l'ós i de l'espardenya

A cinc quilòmetres encara no de Costoja, una mica més al nord, trobem Sant Llorenç de Cerdans, que ens rep amb un cartell d'allò més original: "Benvinguts al país de l'os i de l'espardenya". El rètol s'acompanya d'un escut amb la senyera i de les paraules "país català", així com també del dibuix d'un simpàtic os amb faixa, barretina i espardenyes vigatanes (gairebé idèntiques a les de set vetes) que beu a galet amb un porró. Vuit paraules per descriure a la perfecció l'essència d'aquest municipi de poc més de mil habitants que manté una estreta relació amb la cultura catalana. I és que, ¿sabeu amb quin poble està agermanat? Amb Tortellà, una de les meques catalanes de la cobla i la sardana sense cap mena de dubte, però també el poble d'origen de dues de les peces més conegudes del nostre calçat tradicional: la xiruca i l'espardenya.
 

Sant Llorenç de Cerdans manté un estret vincle amb el municipi garrotxí de Tortellà Foto: Ricard Rigall


Actualment, la fabricació espardenyaire ja no és idiosincràsica d'aquest petit municipi garrotxí, perquè se'n fan a tot arreu (encara que sigui barroerament). Tot i així, qui sí que segueix sent referent en aquesta indústria artesana és Sant Llorenç de Cerdans. I diem 'segueix' perquè a mitjan segle passat, gairebé dues terceres parts de la població del municipi treballaven en el sector de l'espardenya i del tèxtil en un moment en què hi havia més de vint fàbriques! Davant d'aquest passat industrial (però molt artesà), el Jordi suggereix aprofitar l'estada al poble per visitar les fàbriques de Création Catalane (especialitzada en espardenyeria) i de Les Toiles du Soleil (productora de teles d'alta qualitat). Totes dues ofereixen, si es reserven amb antelació, visites guiades. Així mateix, disposen d'un espai de showroom on adquirir els seus productes.

I ara tornem enrere un moment: recordeu què deia el cartell d'entrada al poble? "El país de l'os i de l'espardenya". Ens falta, doncs, parlar de l'os! I és que com ja hem comentat quan parlàvem de Prats de Molló, hi ha tres municipis del Vallespir que celebren les populars Festes de l'Os. Un d'ells és Sant Llorenç de Cerdans, que és qui s'encarrega de tancar els tres caps de setmana seguits de rauxa i disbauxa. De fet, en aquest poble concret, la festivitat s'emmarca dintre de tres dies de propostes carnavalesques que culminen amb la Festa de l'Os. Per tant, tot i que el diumenge és el dia que reuneix més públic, divendres i dissabte la gresca també hi és ben present i on les disfresses en són, sens dubte, les protagonistes.
 

La Festa de l'Os de Sant Llorenç de Cerdans s'emmarca en plena celebració del Carnaval Foto: Jordi Algué Sala


A diferència de la de Prats de Molló, la Festa de l'Os de Sant Llorenç de Cerdans compta amb molts més personatges. A banda de l'os (que en aquí només és encarnat per una persona), dels caçadors i dels barbers, a la llista de figures imprescindibles s'hi troben el Menaire (que és qui s'encarrega de conduir la festa i qui s'atribueix el mèrit d'haver caçat l'os); la Monaca (un personatge misteriós, amb dos caps, quatre cames i quatre braços, que evita que la gent faci mal a l'os i viceversa), i el Gamarús (un home vestit d'ocell que encarna la figura d'observador-testimoni).
 

Sant Llorenç de Cerdans tanca la celebració de les Festes de l'Os al Vallespir. Foto: Josep Martínez Miró


Així mateix, també tenen una rellevància important els Botifarrons (homes vestits de blanc que acompanyen l'os i embruten la gent amb botifarrons negres sucats en cervesa); la Brueta (una comparsa formada per un home vestit de nen petit que jau damunt d'un carretó i que acompanya els Botifarrons); la Figuereta (dones amb pals d'on hi pengen figues i que estampen a la cara de la gent), i el Vell i la Vella (una parella d'ancians que duen un escalfador on hi cremen pèl de porc i es dediquen a passar-lo per l'entrecuix de les noies). El caos està servit.

 Més informació en aquest enllaç.

 

4. Joies patrimonials, artesania i meravelles naturals: el magnetisme d'Arles 

Benvingudes i benvinguts al poble on hi reposa l'abadiacarolíngia més antiga de Catalunya: la de Santa Maria (segle VIII), un dels atractius majúsculs d'aquesta localitat, que cada any rep milers de visitants que volen contemplar de ben a prop el seu claustre gòtic, el primer que es va construir a tot el Vallespir i el Rosselló; l'església romànica i els seus frescs originals, i l'anomenada Santa Tomba, un sarcòfag de marbre blanc del segle V que, segons diu la llegenda, del seu interior en brolla, ininterrompudament, aigua amb propietats miraculoses.
 

Absis pintat de la façana de l'església de l'abadia de Santa Maria d'Arles Foto: Michel Desmier


És interessant -assegura el Jordi-, passejar-se pel temple, en silenci i sense pressa, i captar-hi l'energia tel·lúrica que se'n desprèn; una energia que, de fet, també es pot percebre en molts altres racons del municipi. Potser és per això que aquesta localitat és una de les més artístiques de la contrada, amb la presència del Moulin des Arts et de l'Artisanant (el Molí d'Arts i Oficis), un espai de creació de nombrosos artesans i artistes que està obert al públic i que permet visitar els diferents tallers. Pintors, escultors, ceramistes, artesans del vidre i del ferro... Tots ells, sempre disposats a explicar d'on venen, què fan, com treballen... Fins i tot a ensenyar el seu ofici! I si només per això ja val la pena treure-hi el cap, encara us acabarà de convèncer el fet que el local, abans, era una fàbrica tèxtil que a dia d'avui encara conserva els telers i la maquinària emprada durant la Revolució Industrial.
 

El Moulin des Arts et de l'Artisanat és un gran aparador del saber fer creatiu d'artistes i artesans de la zona Foto: Le Moulin des Arts et de l'Artisanat


A banda d'aquesta vessant més arquitectònica i artística, Arles destaca, també, pel patrimoni natural que l'envolta, igual que la resta de municipis del Vallespir: excursions en bicicleta, caminades de més o menys intensitat... Tot plegat, amb l'imponent Canigó de fons, que podríem dir que és com el Montserrat els vallespirencs. Però una de les coses que fan únic l'entorn d'Arles són Les Gorges de la Fou, el congost més estret del món. Es tracta d'un canyó de 1.739 metres de longitud que l'aigua ha anat excavant a la roca calcària durant centenars de milers d'anys i que té una profunditat que en alguns casos arriba als 250 metres. La particularitat principal d'aquesta meravella natural és que compta amb trams estretíssims, d'encara no 70 centímetres d'amplada. És per això que quan els visitants comencen la ruta (de 2 quilòmetres i escaig i apta per fer amb canalla), se'ls entrega un casc que han de dur posat en tot moment.
 

Les Gorges de la Fou està considerat el congost més estret del món Foto: Felip Prats


Es tracta d'una passejada imperdible, assegura l'activista bagenc, que permet descobrir, a través dels plafons informatius instal·lats durant tot el recorregut, les característiques geològiques del congost, la flora i la fauna present i algunes curiositats al voltant de la història i les llegendes que envolten aquest indret. ¿Sabíeu que com que se les relacionava amb bruixeria i màgia obscura, Les Gorges de La Fou no van ser explorades fins a principis del segle XX? De fet, i segons està documentat, el primer cop que un grup de persones va travessar el congost de cap a cap va ser l'any 1928. Abans d'això (mitjan segle XIX), es diu que els trabucaires de la zona s'hi refugiaven per amagar-se dels Miquelets.
 

L'entorn natural d'Arles és idel per a fer-hi excursions a peu o en bicicleta Foto: Thomas Anies


I ara sí: ens acomiadarem d'Arles parlant breument de la seva Festa de l'Os. A diferència de la de Prats de Molló -potser la més primitiva i salvatge de totes-, la d'aquest municipi dona més protagonisme a la dramatúrgia i teatralització de la llegenda. A través d'una sèrie de personatges principals (entre els quals hi ha l'os, anomenat Martí; la jove Roseta, o el Trappeur, el cap dels caçadors), la celebració transcorre alegrement pels principals carrers del poble i acaba a la plaça principal, on la bèstia és afaitada i transformada en ésser humà.
 

 Més informació en aquest enllaç.


 

5. Ceret, meca dels amants de l'art, de les cireres i dels pobles de conte

Ceret... Ai, Ceret! La gran musa del Jordi! Es podria passar hores i dies passejant pels seus pintorescos carrers, impol·luts i amarats d'una història agredolça que es pot percebre pràcticament a cada cantonada. Aquest poble d'encara no 7.700 habitants és la capital del Vallespir i, possiblement, el bastió català més important de la comarca: ni les disputes territorials ni el ferotge Tractat dels Pirineus van aconseguir esborrar el vincle amb la seva cultura mare; un vincle que cada any es materialitza amb el Festival de la Sardana, un esdeveniment amb gairebé 70 anys d'història que reuneix centenars de dansaires d'arreu del Principat per gaudir i donar a conèixer aquesta dansa tan bella que es fa i es desfà, amb permís de Joan Maragall.
 

El Festival de la Sardana reuneix cada any centenars de dansaires d'arreu del Principat Foto: Turisme Vallespir


I parlat de sardanes, ¿sabíeu que Picasso va regalar, l'any 1953, el quadre Sardana de la pau als comunistes de Ceret i que actualment es troba exposat al Museu d'Art Modern d'aquesta mateixa localitat? De fet, no és cap secret que el pintor malagueny tenia una relació molt especial amb la capital del Vallespir. Ja hi havia fet alguna estada abans de la Guerra, però va ser sobretot arran de l'arribada de Franco que va freqüentar-lo molt més. Tant és així que al bell mig de la vila hi ha una font en honor seu.

Però la relació de Ceret amb l'art va molt més enllà: Chagall, Matisse, Miró, Dalí, Tàpies... Tots ells van sentir-se atrets per aquest municipi i van ser els responsables de convertir-lo en el gran centre cultural que és ara. Sense anar més lluny, són molts els que el consideren la meca del cubisme, i d'aquí la importància del museu que abans hem citat -el d'Art Modern-, de visita obligada tant pels experts en la matèria com pels turistes més amateurs. Però això no és tot, i és que si parlem de creativitat i d'equipaments culturals, també hem de mencionar el Museu de la Música, amb fascinants col·leccions d'instruments tradicionals i populars d'arreu del món.
 

El Museu d'Art Modern de Ceret va les delícies de tots els que el visiten, siguin o no entesos en la matèria Foto: ACN


Com que sap que no acabaria mai d'anomenar-ne tots els encants, el Jordi, per culminar la visita a Ceret, recomana enèrgicament no perdre's el Pont del Diable, una de les grans icones del poble. De fet, és el pont d'un sol arc més gran del món que va construir-se al segle XIV. Segons diu la llegenda, qui va alçar el pont va ser el diable després que els vilatans del lloc li ho demanessin. A canvi, ell s'enduria l'ànima del primer que el creués, que va resultar no ser una persona, sinó un gat negre.
 

El Pont del Diable de Ceret és una icona Foto: Turisme Vallespir


Ah, una última cosa! Si dubteu de quan visitar Ceret, el Jordi suggereix fer-ho cap a la primavera, que és quan els centenars de cirerers que envolten la vila es troben en la seva màxima esplendor. A més, potser esteu de sort i enxampeu la Festa de la Cirera, una de les celebracions gastronòmiques més destacades de la Catalunya Nord. I és que les cireres de Ceret són apreciades arreu, i el poble els havia de fer un homenatge a l'alçada del seu sabor inigualable.
 

 Més informació en aquest enllaç.