Encara que sembli una frivolitat, la mort de Liam Payne ha sacsejat les ànimes de milions de persones arreu del món. Amb només 31 anys, el que va ser un dels membres de One Direction va precipitar-se pel balcó d'un hotel posant fi a la seva vida. No sabem si de manera voluntària o per altres circumstàncies. El fet és que el seu nom se suma a una llarga llista d'ídols adolescents que moren a una edat molt jove. En aquest context, es creuen molts camins: el dol cap a una persona tan mediàtica, els debats sobre la salut mental, el que suposa exposar-se a les xarxes socials, i els abonats a les teories macabres. Un fet colpidor és que si revisaves les xarxes de Payne et permetia veure que poques hores abans de la seva mort estava celebrant la vida, el seu viatge a l'Argentina i el moment en el qual es trobava. En el màxim nivell de la fama i l'exposició apareix un dels mals endèmics de la societat moderna: la façana d'una story d'Instagram o d'un vídeo de TikTok que tapa la realitat d'una vida amb problemes, d'una vida trencada, d'un auxili que no acaba d'arribar.

El fet colpidor evoluciona en un fet que glaça la sang: els vídeos de Payne esmorzant, amb la parella, "gaudint de la vida", eren en diferit. Feia uns dies que havia compartit el viatge, però el seu equip de xarxes socials havia decidit penjar les imatges el mateix dia que ell, sol, en un hotel del centre de Buenos Aires, alcoholitzat i havent consumit substàncies -com ha demostrat l'autòpsia-, es va precipitar al buit. Un aparador enganyós que mostrava una realitat inexistent, mentre Payne amagava un dia a dia carregat de dimonis i problemes. Aquest símptoma d'irrealitat desprèn una flaire nociva que s'estén a milions de seguidors que negaven, atònits, la fatalitat. "Com podia estar mort si estava esmorzant amb la seva parella?". El pitjor escenari, però, és el verídic.

La caixa de trons s'obre i les xarxes socials són trampolí, altaveu i canalitzador d'una tristor generacional immensa. Però, tot i això, com cantaven els One Direction, we will find a way through the dark, trobarem un camí a través de la foscor.Així ho ha fet el seu fandom. A diferència de la mort d'altres ídols juvenils, adolescents i adults han recordat plegats el que ha estat, per ara, la boyband occidental més important del segle XXI. El problema és que aquest és un fet insòlit. Altres episodis similars han esdevingut judicis mediàtics, l'obertura de noves crisis sobre la manca de capacitats per abordar les malalties de salut mental i un efecte rebot per a molts joves: "si ells ho fan, que són famosos, amb èxit, i rics, per què jo no?". Som prou madurs per a no haver d'abanderar-nos amb el discurs buit al voltant del fet que no tot el que es publica a les xarxes és realment el que passa, però la reflexió a tots els nivells és més necessària que mai. 

No ens hauria d'avergonyir que la mort del cantant d'un grup de pop adolescent torni a obrir-nos el calaix sobre els efectes perversos de les xarxes ni el fet de poder mantenir una conversa sobre les contradiccions d'abordar els problemes de salut mental mentre es fa una story d'Instagram sobre qualsevol moment de la vida d'un mateix. Tampoc ens hauria de fer gens de vergonya admetre que milions de persones de 30 anys o més acaben de viure un moment catàrtic a la seva vida, com molts altres ho han fet per la pèrdua d'un ídol d'adolescència. I parlem d'ídols, que no de referents, perquè el més important, ara, és els sentiments, la nostàlgia d'uns anys feliços, del refugi d'una veu que va salvar la vida de moltíssims adolescents arreu del planeta. I com cantaven en Zayn, en Harry, en Louis, en Niall i en Liam, we can live forever; especialment sense la necessitat de veure'ns ofegats per les xarxes socials.

Fins la setmana vinent!