Us imagineu que tots elsbreakdowns emocionals que tenen les estrelles joves—digues-li Miley Cyrus, digues-li Lindsay Lohan, digues-li Britney Spears—fossin en realitat obra d’un ens malvat i misteriós? I us imagineu partir d’aquesta base, d’aquesta explicació alternativa al que tradicionalment hem associat a les drogues, l’alcohol i els excessos d’aquest estil de vida, per dibuixar un film de terror que deixa enrere la banalitat per indagar sobre la salut mental? És la proposta que planteja Smile 2, el film de Parker Finn que recupera una premissa ja presentada a les sales de cinema el 2022 i que va triomfar entre els fanàtics del gènere. Una proposta atrevida, interessant, que promet una infinitud de possibilitats gores i terrorífiques i que es basa en un concepte simple: l’existència d’un ens maligne que posseeix les persones, en xucla la vida, i un cop ha acabat, permuta la seva existència infectant-ne una altra. Com un paràsit que es transmet a través del testimoni d’un suïcidi. I tot, mentre la persona infectada somriu tèrbolament. I de tan simple que és, com acostuma a passar, és retorçadament efectiva.

La primera entrega del film va sorprendre públic i crítica amb la seva intel·ligent creació d’un dolent que sí, potser recordava molt al de It Follows, però que prometia una cadena infinita de morts i suïcidis grotescos. El seu domini del ritme, de la creació de la tensió rematada, a vegades, excessivament, per jump scares reforçaven un film que no només pretenia causar malsons, sinó que, a més, servia d’excusa per parlar de salut mental, de la confiança, de la necessitat de creure’ns i entendre’ns els uns als altres. Situava l’acció entre anònims, en la vida d’una jove doctora que havia de gestionar pacients amb problemes de salut mental i que es trobava atrapada en un limbe entre la realitat psicològica dels seus pacients i la possibilitat d’allò sobrenatural. No era un film perfecte, però consistia en tot allò necessari per esdevenir un clàssic independent del cinema de terror.

Aquesta segona entrega ha estat més astuta: no només ha potenciat els elements que ja funcionaven a la primera, sinó que ha millorat aquells que no estaven del tot polits. Trasllada l’acció a la vida d’Skye Riley (Naomi Scott, en el seu paper més agosarat, difícilment i perfectament executat del que va de carrera), una estrella del pop que torna als escenaris després d’un accident que gairebé posa fi a la seva vida, i que va ser a causa de l’abús de substàncies. És la definició perfecta d’estrelleta perduda, que ha decaigut a causa de l’addicció i que s’ha carregat la seva vida pública i privada alhora. Ens sona, la seva història, potser un pèl massa—hem vist com algunes de les estrelles (femenines) de les darreres dècades han viscut una vida perillosament similar a la que retrata el film, i segurament per això resulta molt més propera del que ho era la primera entrega. Scott és la víctima perfecta per donar llar a un ens que s’alimenta de la negativitat, de la misèria, i dels traumes. Que s’apodera de les febleses d’una mateixa per provocar el caos absolut allà on va.

En un exercici certament més gore que l’anterior, Smile 2 proposa una reflexió veritablement introspectiva: ser addicte invalida per sempre més la teva identitat com a persona? El personatge d’Scott progressivament perd el cap a mesura que l’ens l’obliga a sotmetre’s a pertorbades al·lucinacions, mentre que el seu entorn (la seva mare, el seu ajudant, la seva discogràfica) atribueixen els seus problemes a les drogues, i no pas al seu delicat estat psicològic després de l’esdeveniment més traumàtic de la seva vida. En cap moment la tracten de persona que necessita ajuda—és una jonqui desgraciada de qui tots viuen i que no es mereix un tracte especial. Mentre tots els personatges de la seva vida real li xuclen el poc que li queda de salut mental, ella lluita contra un monstre que l’acaba de rematar. I Parker Finn s’ho mira des d’uns tirs de càmera estudiadíssims, amb un dibuix de tensió tan fi que deixa la sala sense respiració, i amb una tesi tan clara com la seva fotografia. És aquí on el film guanya, on sura per sobre de les seves possibilitats: quan s’atreveix a reflexionar sobre el tractament de les estrelles, sobre la seva salut mental, i la seva necessitat de ser humans com la resta de nosaltres. Una reflexió més d’actualitat que mai, que convida a repensar-nos la nostra relació amb els ídols—tant els que adorem, com els que prejutgem.

Li suma a això un enteniment especial dels horrors femenins: des d’un fanàtic assetjador—probablement un dels elements més excepcionalment terrorífics del film—fins a una amistat femenina trencada per sempre i utilitzada en la seva pròpia contra. La cinta és un constant de dibuixos veritablement horrorosos pel personatge, el menor dels quals són els personatges que li somriuen maquiavèl·licament. No, el que realment atemoreix del film—més enllà dels jump scares, que admeto que m’han fet saltar de la cadira en més d’una ocasió—és la veritat que s’amaga rere els malsons de la protagonista: la pressió (estètica i psicològica), l’autoestima (per terra, malgrat com d’adient al cànon pugui ser el teu físic), i l’entorn (familiar, d’amistats, i d’un públic entregat).

I entre respirs d’humor camp que alliberen breument la tensió, i una estètica visual tan específica i efectiva—mai podré tornar a veure la gent somriure de la mateixa manera—Smile 2 es reconeix en allò que la fa diferent: l’aposta per enviar un missatge més profund sota la seva aparença banal. És aquest el terror pel qual s’ha d’apostar, pel qual el públic omple les sales de cinema. El terror que ens explica alguna cosa de nosaltres mateixos, que ens fa reflexionar, que ens fa adonar de com de desperfecte és la nostra realitat. I que ens anima a canviar-la si no volem acabar posseïts pels traumes de la nostra complicada existència.