L'augment de la violència i l'assetjament escolar als centres de Catalunya hauria de ser una prioritat absoluta al nostre país. Aquest mateix dijous, RAC1 explicava unes dades esfereïdores: els casos de bullying han augmentat un 200% en els darrers tres cursos. Un 200%. Ho certificava un estudi exhaustiu de la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència (USAV) i del Registre de Violències contra l'Alumnat (REVA). La xifra és significativa pel seu punt de partida, just després de l'esclat de la pandèmia de coronavirus. Relacionada o no amb la crisi mundial que va afectar les aules de tot el planeta, la situació és exasperant. En només un mes del nou curs que vam encetar el setembre, ja s'han registrat una cinquantena de casos d'assetjament escolar. Tot plegat en un context en què l'extrema dreta i els seus missatges reaccionaris corren sense aturador a les xarxes socials, impactant directament a la consciència d'uns adolescents exposats a continguts carregats de masclisme, de supremacisme blanc, d'un llenguatge contra la diversitat sexual i un relat en el qual els volen fer creure que un suposat univers "woke" amenaça el seu statu quo.

L'assetjament a les aules (i als equips esportius, i a les extraescolars, i als patis d'escola, i als parcs...) no és, ni de bon tros, una qüestió que acaba de sorgir com un bolet. És remarcable el fet que un dels indicadors de l'augment en la detecció de casos és l'alta sensibilització actual d'aquesta xacra monumental que segueix intoxicant els més joves de la nostra societat. Els covards, acomplexats i reprimits reapareixen generació rere generació impulsats per la por a la diferència, a tot allò que no han entès (de manera inicial des de casa) i amb l'al·lucinant flexibilitat de la manca de detecció escolar, familiar o sanitària per a detectar-los. Augmentar aquesta vigilància és una obligació majúscula, però multiplicar els esforços per combatre la violència contra els més petits per part dels seus relativament iguals és una necessitat imperiosa.

Milers i milers d'adults viuen (vivim) amb una esquerda al fons de l'ànima per episodis traumàtics d'assetjament escolar. En un entorn on l'aprenentatge i la construcció d'una persona de cap a peus hauria de ser la prioritat, sobreviure escenes de terror o de supervivència marquen el caràcter de moltíssimes persones. I no en qüestions positives. Els més joves, ara, són abocats a milers de continguts que superen la seva comprensió o la capacitat per a gestionar-los. Obliguem els adolescents a tenir un ventall de capacitats que queda molt lluny dels valors més essencials: els del respecte, els de l'empatia, els de la comprensió, els del diàleg i l'escolta activa. La ment més oberta no és aquella que sap veure quina realitat sexual viu el nostre present, sinó aquella que és capaç de no brollar violència, rebuig i odi a allò que no identifica com a propi.

En aquests casos, al foc no se'l combat amb foc. Enfadar-nos, venjar-nos o protegir els fills, nets o nebots com patriarques d'un clan només engendrarà més violència. Les xifres de l'USAV i el REVA han de ser el toc d'atenció, el símptoma febril que alguna cosa segueix sense funcionar de manera correcta. Cal aplaudir amb els peus la campanya impulsada pel Departament d'Educació per estar atents "a tots els senyals possibles" i generar una detecció precoç efectiva. A més, han posat en marxa un web que conté un llistat dels recursos disponibles que el centre, les famílies i qualsevol membre de la comunitat educativa pot activar.

Que en un món on aplaudim les millores tecnològiques encara siguem incapaços d'anar erradicant l'assetjament (que, precisament gràcies a aquestes millores tecnològiques, ara té més eines per ser més efectiu, cruel, feridor) que s'estén per les nostres aules ens hauria de fer parar màquines a tots i llançar els mòbils al riu més proper. No podem abandonar als passadissos de les nostres aules i instituts a tots aquells que avui, ara, demà i la pròxima setmana seran víctimes de l'assetjament. És feina de tots.

Fins la setmana vinent!