Vagi per davant que, si jo fos Francis Ford Coppola i hagués fet la trilogia més famosa de la història del cinema, m’hagués forrat tant que no em calgués treballar mai més, i tingués 85 anys i res a perdre, jo també hagués dedicat els últims esforços creatius de la meva vida a fer el que em sortís dels nassos. En aquest sentit, a Megalopolis, se li pot retreure més aviat poc. És la pixadeta final d’un artista que va canviar la història del cinema nord-americà—i mundial—durant els anys 70, que va obrir la porta a milers de cineastes que ara han pogut crear algunes de les cintes més memorables de la nostra vida—i va donar vida, literal, a alguna d’elles—, i ho sap. Ara, alhora, també és el principal nom a posar sobre la taula en el debat “Pot una ànima creativa que ha estat història de la humanitat perdre, de sobte, el seu talent?”—la resposta, en el seu cas, queda cada vegada més evident que és sí. I, en aquest sentit—per fer el que li rota, per imaginar-se una pel·lícula impossible d’imaginar, rodar, i vendre—li faig la reverència al bo d’en Francis.
Per tota la resta, Megalopolis és indefensable. Després de la seva estrena al Festival de Cannes, la tragèdia semblava estar escrita: el públic del festival francès va quedar absolutament dividit entre els ferms defensors del cineasta, que van titllar el film de genialitat incompresa, i els que van quedar horroritzats davant el que acabaven de presenciar, absolutament incapaços de treure’n ni un element bo. És la mateixa divisió que s’ha creat ara entre els pocs espectadors que han assistit a les sales (el film està fent molts mals números a taquilla). Entenc que hi ha un grup selecte d’intel·lectuals que deuen entendre millor el cinema que gran part de la població mundial a qui el film els ha meravellat. Un grup especial de gent que ha sabut entendre una sèrie d’infinites capes d’interpretació a la pel·lícula; a qui la cinta els ha xiuxiuejat coses impensables a l’orella i directament a l’ànima. A aquesta gent, que no va haver de lluitar per mantenir els ulls oberts durant la primera mitja hora de film; que va saber interpretar el muntatge sense cap mena de sentit ni lògica ja no cinematogràfica, sinó humana; que va contemplar amb admiració els plans sobresaturats de colors daurats i efectes visuals pitjors que els renders dels jocs de la Play Station 2; a aquesta gent crec que els hi hem de fer un monument. Perquè Megalopolis és, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula que he tingut la desgràcia de veure amb els meus ulls en 28 anys de vida. Li ha tret la corona a Hairspray, pel·lícula que encara, avui dia, em sembla dolorosament insuportable.
L’únic símil que se m’ha ocorregut, hores després de veure el film, per explicar exactament per què no hi ha absolutament res de res que funcioni a Megalopolis és que és com si el teu avi que frega els 90 anys i no acaba de tenir bé el cap t’expliqués de memòria un anunci de colònia. Ja els coneixeu, els anuncis: aquells en què els protagonistes sempre són ridículament atractius, van vestits amb tons negres, grisos, daurats i platejats, es mouen en una espècie de càmera lenta que, per algun motiu, ens ha de resultar molt sexy, i on tothom no deixa de dir el nom de la fragància en xiuxiuejos. Són aquells anuncis en què tens la sensació que la persona que l’ha ideat et vol explicar alguna cosa però tu, per més intenció i esforç que hi posis, no acabes d’entendre què. Perquè tot és un batibull de llums daurades, escenaris futurístics desdibuixats en or, i persones que miren dramàticament a càmera mentre es mengen la boca. Si el teu avi de 92 anys t’intentés explicar que ha vist l’anunci, divagués a mig camí i t’expliqués què li va semblar l’arbitratge de l’Osasuna-Barça, recordés que quan era jove tenia un Seat 1400, i després t’acabés d’explicar que l’anunci el va veure a mitges mentre esperava que parlessin del temps al telenotícies, el teu avi estaria fent el mateix que fa Francis Ford Coppola a Megalopolis. És a dir, un seguit de conceptes inconnexos, d’escenes mal estructurades, de diàlegs tan surrealistes que et fan qüestionar la mateixa capacitat intel·lectual. I aquest absolut sense sentit, hem decidit anomenar-lo pel·lícula. Perquè suposo que la paraula ja ha perdut completament el significat.
No val la pena entrar a parlar dels actors, perquè a excepció d’Aubrey Plaza—el seu personatge, per cert, es diu Wow Plantinum, i crec que amb això ja us ho dic tot—cap d’ells entén la pel·lícula en què està. Adam Driver—el Cesar Catilina protagonista, un arquitecte que vol reconstruir la ciutat de Nova York—creu sincerament que està lluitant per l’Oscar en la pel·lícula més transcendental de l’últim segle. Giancarlo Esposito—l’alcalde corrupte homònim de Coppola que, per algun motiu que el film no sap explicar, odia el personatge de Driver—se surt del Gustavo Fring de Breaking Baden què havia quedat encasellat des de l’exitosa sèrie per oferir una actuació correcta que, en realitat, amaga un desconcert interpretatiu absolut. Shia LaBeouf, Lawrence Fishburne, Dustin Hoffman, Jason Schwartzman, i tota la resta dels intèrprets entren i surten del film deixant un rastre confús, erràtic, que complica encara més la jugada.
Coppola explica que cap productora va voler finançar el film, i que, com que era el projecte de la seva vida, va decidir vendre’s part del patrimoni per a finançar-se’l ell mateix. Una mica el que va fer George Harrison per produir Life Of Brian, però amb un resultat devastadorament diferent per al cineasta americà. Havent sobreviscut a les dues hores vint minuts de film entenc que, per primera vegada, hem de donar la raó a les productores cinematogràfiques—sense que serveixi, sisplau, de precedent. I potser aquest és el pitjor favor que ens fa Megalopolis: haver de donar la raó als executius que, durant les darreres dècades, semblen capficats a demostrar-nos que els interessa tot menys donar ales a la creativitat i originalitat dels cineastes. I que això ens ho provoqui una pel·lícula que s’erigeix en l’expressió més lliure de talent que el seu creador mai ha estat capaç de fer és, com a mínim, contradictori. Però vaja, creieu-me quan us dic que aquesta serà la contradicció més lleu de totes les veritablement insalvables que proposa.