Per què són tan durs?

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Dissabte a la nit, a la Sexta, Javier Ortega Smith, secretari general de Vox, va avisar el portaveu del PNB, Aitor Esteban, que es preparés perquè, si arriben al poder, il·legalitzaran els partits independentistes fent ús de la llei de partits que el 2001 van acordar el PSOE i el PP. L'amenaça només va escandalitzar els representants independentistes al debat. Socialistes, populars, Ciutadans i Podem no van exclamar-se, talment com si fos normal que un pinxo d'extrema dreta anés amenaçant pels platós partits de tradició democràtica. De fet, Ortega es va fer popular gràcies a haver pogut exercir d'acusació popular al judici del Suprem. Ahir, al debat televisat a cinc el candidat ultra, Santiago Abascal, no va recular en la seva altivesa i to desafiant malgrat que Sánchez sí que va aprofitar les amenaces al PNB per criticar les "dretes covardes".

Per què s'ha normalitzat aquesta duresa? A l'hora d'exclamar-se cal tenir en compte que, en els darrers set anys, el PP, el PSOE i Ciutadans però també la monarquia o el poder judicial s'han autoconvençut i han fet creure a una majoria d'espanyols que la solució al procés i, per extensió, a qualsevol discrepància en l'àmbit territorial s'ha de resoldre des de la lògica de les porres i les togues. Sense anar més lluny, ahir Sánchez defensava repescar la idea d'Aznar -derogada per Zapatero- d'incloure al codi penal la convocatòria de referèndums "il·legals".

La política la deixen al calaix perquè la unitat d'Espanya és inqüestionable i, per tant, queda fora del debat. A partir d'aquí, i si la sortida ha de ser repressiva, disparem per elevació: il·legalitzem qui no recula ni a les urnes ni en la reivindicació. La deriva autoritària -que l'independentisme a vegades no ha estat prou hàbil per frenar- hi és i Vox, que es perfila com a tercera força a Espanya, la representa a la perfecció. L'atia Abascal i l'han alimentada els que, com el mateix Pedro Sánchez, parlen de "problema entre catalans" i criden a un diàleg el fruit del qual, arribat el cas i si queda fora de l'estret marge constitucional, no estan disposats a assumir.

Ho veiem en aquests partits i també en la monarquia, que ahir va posar els peus a Barcelona entre protestes ciutadanes, buit institucional i aplaudiments provincians cofois per unes quantes paraules llegides en català per part d'Elionor. La campanya es va quedar a mig gas i avui recuperarà el to amb el debat de TV3 a la nit. Felip VI no recula en la seva posició dura, mai ha mitjançat ni destensat res malgrat les peticions dels voluntariosos monàrquics catalans, i ahir va alimentar el relat de "la violència i la intolerància" al seu discurs. La realitat, però, és tossuda, majestat, tant com el llaç groc que duia un dels premiats per la seva fundació, Xavier Ros-Oton. Sense un diàleg sincer i sense limitacions, no ens en sortirem.
 

---

Avui no et perdis

»L'1x1 del debat espanyol: Iglesias es queda sol davant la subhasta repressiva; per Ferran Casas i Roger Tugas.

»Enquesta: Qui ha guanyat el primer debat electoral del 10-N?

»Crònica: Felip VI vincula independentisme i violència en ple clima de protestes; per Pep Martí i Oriol March.

» La Veu de Nació: «Un rei sense compassió»; per Pep Martí.

»Pòquer de campanya: ERC s'adreça «al 80%», Batet segueix absent, Cs va a la universitat i cau el vot per correu; per Carles Bellsolà.

»Dades: Com han variat les enquestes? Empat entre esquerra i dreta i l'independentisme, en alça; per Roger Tugas.

»Entrevista a Manuel Cruz: «Per al PSC la prioritat és un govern progressista amb Podem»; per Andreu Merino i Sara González.

»Opinió: «Mossos, sí»; per Marina Geli.

»Opinió: «Fora les festes d'ocupació!»; per Cesk Freixas.
 

---

 El passadís

Cayetana Álvarez de Toledo va ser ahir al Círculo Ecuestre, on va fer les delícies d'uns assistents que la van escoltar amb interès i van aplaudir els seus encesos elogis al rei Felip VI. Va cridar l'atenció la presència d'empresaris molt vinculats a l'entitat, com Enric Lacalle, vicepresident primer de la casa, que ha renovat la seva junta recentment. Lacalle, candidat a l'alcaldia de Barcelona pel PP i dirigent rellevant del partit, va seure al costat d'Álvarez de Toledo. En el col·loqui, li va preguntar "per què, amb tants partits constitucionalistes, ara toca votar el PP". Un altre empresari rellevant que era assegut a la mesa presidencial va ser Luis Conde, de Seeliger&Conde, un home a qui fins fa poc se situava molt a prop de Ciutadans i Albert Rivera. Un altre que va mostrar proximitat amb la candidata va ser Borja García Nieto (del grup financer Riva y García), a qui sempre s'ha ubicat a prop de les posicions més dures del PP. Res a veure amb la indiferència amb la qual va passar per Osona el dia abans.    

Vist i llegit

Una de les imatges del cap de setmana va ser, després del debat de TVE, la negativa d'Aitor Esteban, del PNB, a saludar el portaveu de Vox, Iván Espinosa de los Monteros. Sobre el gest i el que hi ha darrere escrivia ahir, a ElDiario.es,Íñigo Sáenz de Ugarte. El seu article apuntava al blanqueig que la dreta política i mediàtica han fet dels ultres, que són un dels focus de conflicte de la política espanyola.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1938, fa exactament 81 anys, la ciutat de Tarragona patia un dels bombardejos més importants de la Guerra Civil a Catalunya. No tant per les víctimes mortals que va causar (va morir només una persona gràcies al fet que la població es va poder refugiar al centenar de búnquers escampats per la ciutat) sinó pels estralls materials que van causar la trentena d'avions nazis al servei de Franco que van descarregar unes 300 bombes. Al port i a la part baixa de la ciutat es van destruir totalment 74 edificis i més de mig miler van patir importants danys. Els bombardejos feixistes a Tarragona van deixar al llarg de la guerra 230 morts i 350 ferits. Un dels testimonis, Pere Godall, a qui vam tenir la sort d'entrevistar abans de morir, ho explicava així en aquest vídeo.

 L'aniversari

El 5 de novembre de l'any 1941 naixia a Barcelona el genial humorista gràfic Jaume Perich, una de les icones de Transició i la lluita per les llibertats a través del seu sarcasme. Va morir a Mataró als 54 anys. De ben jove va entrar de redactor a l'editorial Bruguera però aviat els seus acudits van fer el salt a la premsa de paper passant per La Soli, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpres, Diari de Barcelona i El Periódico. La seva participació en les revistes Hermano Lobo, Por favor o El Jueves també va deixar petjada. Una biblioteca a Premià i uns jardins a l'Eixample duen el seu nom. El mític programa de La Trinca a TV3 No passa res el va entrevistar. Ho podeu recuperar aquí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l