29
de juliol
de
2023, 18:00
Actualitzat:
30
de juliol,
22:39h
Quantes vegades pot caure algú i tornar-se a aixecar? Pedro Sánchez, per ara, infinites. Així ho ha demostrat en la dècada que porta actiu en la primera línia política, i ho va confirmar el passat 23-J, quan contra tot pronòstic, una vegada més, aconseguia donar la sorpresa amb un triomf del bloc progressista a les urnes. La història de Sánchez és de resistència. Va entrar al Congrés l'any 2013 de rebot, per substituir Cristina Narbona. En aquells temps no el coneixia gairebé ningú. La seva projecció a les xarxes socials es limitava a tuits espontanis comentant els seus gustos musicals, viatges, quotidianitats, dient que anava a dinar o desitjant un "bona nit".
Però aquest desconegut es va presentar a dues primàries del PSOE i va guanyar. També va frenar el sorpasso de Podem i va ser l'artífex de la primera moció de censura que ha funcionat a Espanya. Va ser el guanyador de dues eleccions generals el 2019. Va formar el primer govern de coalició des de la Transició. Però quan gairebé tothom -també les enquestes- apuntaven que no ho podria tornar a fer, ho va tornar a fer. Va saber llegir el moment, prémer la tecla de la por, i avui està de vacances, esperant que els seus negociadors -els ministres socialistes Félix Bolaños i Maria Jesús Montero- facin servir totes les seves habilitats per convèncer a ERC i Junts que investir el president socialista és la millor opció per no anar a una repetició electoral i córrer el risc que les dretes es reforcin i puguin sumar.
L'habilitat de Sánchez per ser una au fènix i el seu caràcter camaleònic -un dia volia pactar amb Albert Rivera, de Cs, i l'endemà s'abraçava amb Pablo Iglesias, de Podem- l'han portat fins aquí. Tornar a fer possible que el bloc progressista sumi a Espanya, com no ho han aconseguit altres esquerres europees com a Grècia, ha estat admirat fins i tot per mitjans internacionals, com el The Guardian, que l'han descrit com el polític de centreesquerra "més exitós d'Europa" en l'última dècada. Les velles guàrdies del seu partit tanquen files en públic amb el dirigent socialista després d'haver vist que Sánchez sap surar enmig d'un tsunami. En privat, però, diversos el critiquen amb l'enveja de qui no sap que té per saber desafiar el destí i sobreviure.
Aquest 23-J Sánchez no ha guanyat al PP, però ha quedat en segona posició amb una distància de només 300.000 vots quan moltes veus i baròmetres apuntaven a una victòria de la dreta, gairebé absoluta. Malgrat l'impacte de la pandèmia i de la guerra a Ucraïna, els socialistes guanyaven 800.000 vots i dos escons més que fa quatre anys. Sánchez havia assegurat que això passaria. Els seus no se'l creien, i no va ser fins entrada la nit i quan es van veure els resultats amb claredat que els seguidors socialistes es van acostar fins a la seu de Ferraz de Madrid. Quantes vegades podrà continuar resistint Sánchez?
Sánchez no volia abstenció, al contrari de les velles guàrdies que apostaven pel bipartidisme. Aquestes mateixes el van expulsar: va guanyar l'abstenció, ell va dimitir de secretari general i va deixar la seva acta. "Mort el gos, s'acaba la ràbia" va dir llavors Díaz. Es tornava a equivocar. Sánchez va saber llegir el moment i va voler aprofitar els quatre anys que venien de PSOE a l'oposició per construir el seu propi perfil. No haver donat aire al PP va calar molt bé entre les bases d'esquerres del partit, les mateixes que estaven enfurismades perquè la direcció hagués desterrat el seu líder.
Lluny de rendir-se, es va erigir en el candidat de l'ala esquerrana dels socialistes, i, tenint del seu costat aparells territorials que l'ajudarien, va decidir tornar a plantejar la batalla de nou en unes noves primàries en les quals es va presentar com "un militant del PSOE més". Apareixia als actes cantant amb el puny alçat La Internacional, es manifestava a favor d'entendre's amb Podem. I també onejava la bandera d'una Espanya plurinacional que reconeixia Catalunya com a nació. Ho va aconseguir, va guanyar de nou. Després va guanyar la primera moció de censura contra Rajoy, desterrat pel cas Gürtel.
El 2019, temerari un cop més, va avançar les eleccions. Li va anar molt bé perquè el PP es va enfonsar, obtenint només 66 diputats. Sánchez esperava poder formar un govern en solitari, no ho va aconseguir i tampoc no va voler pactar amb Podem. Va decidir tornar a una repetició electoral. El PP va pujar i ell no va millorar els resultats. Amb el missatge rebut i en 24 hores, va tancar amb Pablo Iglesias un pacte de govern que ja hauria estat possible el 2015. Amb dependència d'ERC i Bildu.
"Ens vam enfonsar i ens vam aixecar", deia en l'últim acte de campanya de les generals a Getafe. Va caure a les municipals i esperava remuntar a les espanyoles. Va caure també en l'inici de la campanya del 23-J. Després de tancar-se amb el seu equip i suspendre la seva agenda per destinar tots els recursos a guanyar Feijóo al cara a cara, no ho va aconseguir. Des d'aquell moment va decidir canviar d'estratègia i lluny de fer una campanya únicament de ruta pels mitjans per trencar la bombolla del sanchisme, va tornar als actes presencials. Tot plegat, combinat amb un augment de la presència a les xarxes socials per arribar a la gent jove. Aquest esprint final va ser fructuós: així ho indicaven els trackings interns del PSOE, que pocs dies abans de les eleccions donaven un respir a Sánchez. El resistent se n'ha tornat a sortir.
Però aquest desconegut es va presentar a dues primàries del PSOE i va guanyar. També va frenar el sorpasso de Podem i va ser l'artífex de la primera moció de censura que ha funcionat a Espanya. Va ser el guanyador de dues eleccions generals el 2019. Va formar el primer govern de coalició des de la Transició. Però quan gairebé tothom -també les enquestes- apuntaven que no ho podria tornar a fer, ho va tornar a fer. Va saber llegir el moment, prémer la tecla de la por, i avui està de vacances, esperant que els seus negociadors -els ministres socialistes Félix Bolaños i Maria Jesús Montero- facin servir totes les seves habilitats per convèncer a ERC i Junts que investir el president socialista és la millor opció per no anar a una repetició electoral i córrer el risc que les dretes es reforcin i puguin sumar.
L'habilitat de Sánchez per ser una au fènix i el seu caràcter camaleònic -un dia volia pactar amb Albert Rivera, de Cs, i l'endemà s'abraçava amb Pablo Iglesias, de Podem- l'han portat fins aquí. Tornar a fer possible que el bloc progressista sumi a Espanya, com no ho han aconseguit altres esquerres europees com a Grècia, ha estat admirat fins i tot per mitjans internacionals, com el The Guardian, que l'han descrit com el polític de centreesquerra "més exitós d'Europa" en l'última dècada. Les velles guàrdies del seu partit tanquen files en públic amb el dirigent socialista després d'haver vist que Sánchez sap surar enmig d'un tsunami. En privat, però, diversos el critiquen amb l'enveja de qui no sap que té per saber desafiar el destí i sobreviure.
Aquest 23-J Sánchez no ha guanyat al PP, però ha quedat en segona posició amb una distància de només 300.000 vots quan moltes veus i baròmetres apuntaven a una victòria de la dreta, gairebé absoluta. Malgrat l'impacte de la pandèmia i de la guerra a Ucraïna, els socialistes guanyaven 800.000 vots i dos escons més que fa quatre anys. Sánchez havia assegurat que això passaria. Els seus no se'l creien, i no va ser fins entrada la nit i quan es van veure els resultats amb claredat que els seguidors socialistes es van acostar fins a la seu de Ferraz de Madrid. Quantes vegades podrà continuar resistint Sánchez?
De la tutela de Díaz a independitzar-se
L'any 2014 el PSOE es trobava en plena caiguda i Alfredo Pérez Rubalcaba feia un pas al costat. L'andalusa Susana Díaz volia manar, però necessitava temps, així que va decidir que tutelaria al nou secretari general mentre ella es preparava per ser la candidata d'unes generals. Així, ajudaria a Sánchez arribar al capdavant del partit posant a la seva disposició la federació andalusa, la més potent del PSOE. Sánchez va guanyar les primàries per golejada enfront d'Antonio Pérez i Eduardo Madina, amb el 48% del suport la militància. El pacte amb Díaz era que no seria candidat a les generals del 2015. Però després de saber-se amb el suport de les bases, va decidir independitzar-se, no acceptar tuteles i ser cap de cartell.Del taronja al lila
El 20 de desembre de 2015 Sánchez recol·lectava el pitjor resultat de la història del PSOE: 90 diputats. Però aconseguia aturar el sorpasso d'un Podem en ascens desbocat. Per arribar a la presidència, va intentar forjar un pacte impossible: un govern amb Ciutadans que després hauria d'obtenir el suport de Podem. No va funcionar. El 26 de juny del 2016 se celebraven unes noves eleccions i els socialistes encaixaven un resultat pitjor, 85 diputats, si bé es mantenien com a segona força. D'aquells comicis i davant del pacte impossible, en sortien dues possibilitats: abstenció de Sánchez davant de la presidència del popular Mariano Rajoy, o tercera repetició electoral.Sánchez no volia abstenció, al contrari de les velles guàrdies que apostaven pel bipartidisme. Aquestes mateixes el van expulsar: va guanyar l'abstenció, ell va dimitir de secretari general i va deixar la seva acta. "Mort el gos, s'acaba la ràbia" va dir llavors Díaz. Es tornava a equivocar. Sánchez va saber llegir el moment i va voler aprofitar els quatre anys que venien de PSOE a l'oposició per construir el seu propi perfil. No haver donat aire al PP va calar molt bé entre les bases d'esquerres del partit, les mateixes que estaven enfurismades perquè la direcció hagués desterrat el seu líder.
Lluny de rendir-se, es va erigir en el candidat de l'ala esquerrana dels socialistes, i, tenint del seu costat aparells territorials que l'ajudarien, va decidir tornar a plantejar la batalla de nou en unes noves primàries en les quals es va presentar com "un militant del PSOE més". Apareixia als actes cantant amb el puny alçat La Internacional, es manifestava a favor d'entendre's amb Podem. I també onejava la bandera d'una Espanya plurinacional que reconeixia Catalunya com a nació. Ho va aconseguir, va guanyar de nou. Després va guanyar la primera moció de censura contra Rajoy, desterrat pel cas Gürtel.
El 2019, temerari un cop més, va avançar les eleccions. Li va anar molt bé perquè el PP es va enfonsar, obtenint només 66 diputats. Sánchez esperava poder formar un govern en solitari, no ho va aconseguir i tampoc no va voler pactar amb Podem. Va decidir tornar a una repetició electoral. El PP va pujar i ell no va millorar els resultats. Amb el missatge rebut i en 24 hores, va tancar amb Pablo Iglesias un pacte de govern que ja hauria estat possible el 2015. Amb dependència d'ERC i Bildu.
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias Foto: Eduardo Parra / EP
De l'enfonsament a l'enèsim salt al buit
Sánchez ha governat aquests últims quatre anys amb Unides Podem. Ho ha fet mentre colpejaven al món dos dels successos més greus de la història recent: una pandèmia i una guerra. A l'esquena s'hi apunta una reforma laboral i la de les pensions, i lleis com la de memòria democràtica, l'eutanàsia, o la d'habitatge. També la pacificació de Catalunya: com reivindica ell i confirmen els resultats, el PSC de Salvador Illa és la primera força catalana des del 14-F. Tot plegat, però, també s'ha produït amb moltes pèrdues de feus, com Andalusia o els mals resultats a Madrid. El 28-M va ser un cop molt dur per Sánchez. Arribava aquí el seu enèsim salt al buit: avançament electoral."Ens vam enfonsar i ens vam aixecar", deia en l'últim acte de campanya de les generals a Getafe. Va caure a les municipals i esperava remuntar a les espanyoles. Va caure també en l'inici de la campanya del 23-J. Després de tancar-se amb el seu equip i suspendre la seva agenda per destinar tots els recursos a guanyar Feijóo al cara a cara, no ho va aconseguir. Des d'aquell moment va decidir canviar d'estratègia i lluny de fer una campanya únicament de ruta pels mitjans per trencar la bombolla del sanchisme, va tornar als actes presencials. Tot plegat, combinat amb un augment de la presència a les xarxes socials per arribar a la gent jove. Aquest esprint final va ser fructuós: així ho indicaven els trackings interns del PSOE, que pocs dies abans de les eleccions donaven un respir a Sánchez. El resistent se n'ha tornat a sortir.