30
de juliol
de
2023, 16:30
Actualitzat:
22:38h
Alberto Núñez Feijóo no serà president del govern espanyol. Si més no, ara. Les eleccions del 23-J han dibuixat un panorama inesperat que ha deixat el bloc de dretes del PP i Vox a les portes de la Moncloa. Ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Enrere queda un any intens, amb l'aterratge de l'expresident de la Xunta en la política espanyola sobre les cendres fumejants d'una de les batalles més cruentes viscudes pel PP, amb Pablo Casado com a víctima.
Feijóo ha estat dut fins a les urnes per un PP cohesionat entorn el seu lideratge i amb el suport entusiasta dels mitjans conservadors, que l'han proclamat vencedor abans d'hora. Ara li toca gestionar una situació molt difícil, fruit d'unes expectatives per damunt de les seves possibilitats. Els resultats electorals (133 diputats pels 122 del PSOE) s'expliquen per una suma d'errors que han fet de la campanya de Feijóo un manual del que no s'ha de fer per arribar a la Moncloa.
Tot apunta al fet que el gran element de mobilització de l'esquerra ha estat la reacció a la política de pactes del PP amb Vox. Finalment, les enquestes no van detectar l'onada de rebuig a l'entrada generalitzada dels de Santiago Abascal en municipis i governs autònoms de la mà del PP. Probablement, la direcció conservadora es va deixar enredar pel poc impacte que va tenir el primer dels pactes amb l'extrema dreta, el març del 2022, per governar Castella i Lleó. Tres mesos després, al juny, Juan Manuel Moreno Bonilla arrasava a Andalusia amb la majoria absoluta després d'haver accedit al poder, el 2018, amb un acord amb Vox i Ciutadans.
L'equip de Feijóo va decidir generalitzar els pactes amb els ultres on era possible, amb la coalició al País Valencià com a buc insígnia després del 28-M. L'abast de la taca blava després de les municipals va neutralitzar els dubtes o els escrúpols que podien haver-hi a Génova. La resistència de María Guardiola a pactar amb Vox a Extremadura va durar pocs dies. Alhora, les primeres decisions dels nous governs de la dreta i l'extrema dreta van caldejar l'ambient, com va passar amb la censura de les revistes en català a Borriana. Ara, Cavall Fort ha tornat a les biblioteques de Borriana. Els governs de PP i Vox poden ser una gran via de desgast per Feijóo.
La campanya del PP ha sorprès per la matusseria dels missatges: "Sánchez o Espanya", "derogar el sanchisme", així com per la insistència en la denúncia dels pactes amb l'independentisme i amb Bildu, i el recurs al Falcon, atacant Sánchez pels seus desplaçaments amb un avió de la força aèria. Els darrers dies de campanya, el PP es va permetre fins i tot instal·lar un Falcon de mentida en un parc cèntric de Madrid. Sense ser-ne conscients, els estrategs del PP van abusar d'una campanya populista amb poc contingut. També va ser palpable el nyap de no condemnar el crit Que et voti Txapote!, que el PP va fer córrer per tot arreu i que, de fet, es va poder escoltar davant la seu del partit durant la nit electoral.
La manca de propostes per part de Feijóo va ser un altre tret de la campanya conservadora. Amb alguna excepció -com la rebaixa de l'IRPF als qui ingressessin menys de 40.000 euros-, les intervencions dels dirigents del PP van estar mancades de propostes concretes. L'exemple més emblemàtic es va produir en la reforma laboral. Després d'estar atacant-la durant mesos, finalment el PP va semblar disposat a no retocar-la, seguint el consell de la patronal CEOE.
Ha estat una de les paradoxes més interessants de la campanya. Així com hi ha derrotes que poden transformar-se en victòries, a Feijóo li ha sortit cara la seva victòria en el cara a cara amb Sánchez del 10 de juliol. L'abús d'un estil prepotent i el recurs desvergonyit de les mentides, convenientment desvetllades pels mitjans, va oferir una imatge del líder del PP com d'algú poc digne de confiança. A mesura que avençaven els dies, Feijóo tenia una mala digestió del seu triomf a la televisió.
"Espanya no és Madrid", va dir Feijóo al Cercle d'Economia. Una manera de posar terra pel mig entre ell i el PP d'Isabel Díaz Ayuso. I també un intent de seduir l'empresariat català. Però el cert és que el polític gallec ha acabat condicionat per l'ecosistema ideològicament tòrrid d'un PP madrileny molt desfermat. Potser els errors de Feijóo en aquesta campanya es podrien resumir en dos: prendre's massa seriosament les anàlisis elaborades pels laboratoris polítics madrilenys, amb la fundació FAES al capdavant -que divendres encara l'elogiava en el seu editorial-; i creure que en l'arena electoral espanyola es podia fer el mateix tipus de política que el feia a Galícia, on el PP ha gaudit d'un control social sense contrapès.
Vox és només una peça més en un engranatge ampli com el de la dreta radical, arrelada a Madrid. Però la relació amb l'extrema dreta pot acabar fracturant un PP que és més divers del que sembla mirant només Ayuso. En poques hores, s'han escoltat dues veus contraposades en aquest tema. El president andalús, Moreno Bonilla, ha atacat de valent l'extrema dreta acusant-la de ser la gran responsable del 23-J. Per la seva banda, Esperanza Aguirre demanava en un article que PP i Vox vagin junts a les eleccions. No és una simple diferència sobre política de pactes. Un sector se sent identificat en bona part amb Vox. Un altre se'n vol allunyar. Feijóo haurà de triar.
Feijóo ha estat dut fins a les urnes per un PP cohesionat entorn el seu lideratge i amb el suport entusiasta dels mitjans conservadors, que l'han proclamat vencedor abans d'hora. Ara li toca gestionar una situació molt difícil, fruit d'unes expectatives per damunt de les seves possibilitats. Els resultats electorals (133 diputats pels 122 del PSOE) s'expliquen per una suma d'errors que han fet de la campanya de Feijóo un manual del que no s'ha de fer per arribar a la Moncloa.
1. Pactar amb Vox i gestionar-ho malament
Tot apunta al fet que el gran element de mobilització de l'esquerra ha estat la reacció a la política de pactes del PP amb Vox. Finalment, les enquestes no van detectar l'onada de rebuig a l'entrada generalitzada dels de Santiago Abascal en municipis i governs autònoms de la mà del PP. Probablement, la direcció conservadora es va deixar enredar pel poc impacte que va tenir el primer dels pactes amb l'extrema dreta, el març del 2022, per governar Castella i Lleó. Tres mesos després, al juny, Juan Manuel Moreno Bonilla arrasava a Andalusia amb la majoria absoluta després d'haver accedit al poder, el 2018, amb un acord amb Vox i Ciutadans.L'equip de Feijóo va decidir generalitzar els pactes amb els ultres on era possible, amb la coalició al País Valencià com a buc insígnia després del 28-M. L'abast de la taca blava després de les municipals va neutralitzar els dubtes o els escrúpols que podien haver-hi a Génova. La resistència de María Guardiola a pactar amb Vox a Extremadura va durar pocs dies. Alhora, les primeres decisions dels nous governs de la dreta i l'extrema dreta van caldejar l'ambient, com va passar amb la censura de les revistes en català a Borriana. Ara, Cavall Fort ha tornat a les biblioteques de Borriana. Els governs de PP i Vox poden ser una gran via de desgast per Feijóo.
2. De Bildu al Falcon: abusar del populisme
La campanya del PP ha sorprès per la matusseria dels missatges: "Sánchez o Espanya", "derogar el sanchisme", així com per la insistència en la denúncia dels pactes amb l'independentisme i amb Bildu, i el recurs al Falcon, atacant Sánchez pels seus desplaçaments amb un avió de la força aèria. Els darrers dies de campanya, el PP es va permetre fins i tot instal·lar un Falcon de mentida en un parc cèntric de Madrid. Sense ser-ne conscients, els estrategs del PP van abusar d'una campanya populista amb poc contingut. També va ser palpable el nyap de no condemnar el crit Que et voti Txapote!, que el PP va fer córrer per tot arreu i que, de fet, es va poder escoltar davant la seu del partit durant la nit electoral.La manca de propostes per part de Feijóo va ser un altre tret de la campanya conservadora. Amb alguna excepció -com la rebaixa de l'IRPF als qui ingressessin menys de 40.000 euros-, les intervencions dels dirigents del PP van estar mancades de propostes concretes. L'exemple més emblemàtic es va produir en la reforma laboral. Després d'estar atacant-la durant mesos, finalment el PP va semblar disposat a no retocar-la, seguint el consell de la patronal CEOE.
3. Les contradiccions d'un suposat "galleguista"
L'expresident de la Xunta va arribar a Madrid parlant de "nacionalitats" i "llengües d'Espanya". Molt aviat, però, es va adaptar a les exigències del guió més tronat de la dreta espanyola. La seva crítica furibunda contra l'escola catalana ("apartheid") va desmentir el suposat "galleguisme" del candidat. Després, tot i defugir un discurs massa identitari quan venia a Catalunya, Feijóo no va poder resistir la temptació, al mateix Turó Park, de referir-se a "la nació que som des de fa 500 anys". Si volia fer forat a Catalunya, el resultat ha estat insuficient. El PP, que somiava passar de 2 a 9 o 10 diputats, ha pujat però s'ha quedat en 6. I s'ha quedat a 13 del PSOE, una distància que ha estat decisiva perquè Sánchez pugui tornar a manar.
4. Abusar de la victòria en el cara a cara
Ha estat una de les paradoxes més interessants de la campanya. Així com hi ha derrotes que poden transformar-se en victòries, a Feijóo li ha sortit cara la seva victòria en el cara a cara amb Sánchez del 10 de juliol. L'abús d'un estil prepotent i el recurs desvergonyit de les mentides, convenientment desvetllades pels mitjans, va oferir una imatge del líder del PP com d'algú poc digne de confiança. A mesura que avençaven els dies, Feijóo tenia una mala digestió del seu triomf a la televisió.
5. Presoner de l'ecosistema polític madrileny
"Espanya no és Madrid", va dir Feijóo al Cercle d'Economia. Una manera de posar terra pel mig entre ell i el PP d'Isabel Díaz Ayuso. I també un intent de seduir l'empresariat català. Però el cert és que el polític gallec ha acabat condicionat per l'ecosistema ideològicament tòrrid d'un PP madrileny molt desfermat. Potser els errors de Feijóo en aquesta campanya es podrien resumir en dos: prendre's massa seriosament les anàlisis elaborades pels laboratoris polítics madrilenys, amb la fundació FAES al capdavant -que divendres encara l'elogiava en el seu editorial-; i creure que en l'arena electoral espanyola es podia fer el mateix tipus de política que el feia a Galícia, on el PP ha gaudit d'un control social sense contrapès. Vox és només una peça més en un engranatge ampli com el de la dreta radical, arrelada a Madrid. Però la relació amb l'extrema dreta pot acabar fracturant un PP que és més divers del que sembla mirant només Ayuso. En poques hores, s'han escoltat dues veus contraposades en aquest tema. El president andalús, Moreno Bonilla, ha atacat de valent l'extrema dreta acusant-la de ser la gran responsable del 23-J. Per la seva banda, Esperanza Aguirre demanava en un article que PP i Vox vagin junts a les eleccions. No és una simple diferència sobre política de pactes. Un sector se sent identificat en bona part amb Vox. Un altre se'n vol allunyar. Feijóo haurà de triar.