23
de juliol
del
2023
Actualitzat
el
24
de juliol
a les
12:51h
Pedro Sánchez ho ha tornat a fer. Olfacte? Sort? Tenacitat? Audàcia? Una combinació de totes aquestes qualitats? És probable que sigui així. El líder del PSOE, que després de la davallada de les municipals i autonòmiques va decidir jugar-s'ho tot a la carta de l'avançament electoral, se n'ha tornat a sortir. Com va passar quan va ser descavalcat de la secretaria general del seu partit, com quan va triomfar amb la moció de censura -la primera exitosa de la història de la democràcia-, quan va guanyar la doble convocatòria del 2019, quan va resistir la pandèmia, quan ha anat aguantant les grans xifres econòmiques malgrat la guerra a Ucraïna.
Sánchez, tot i quedar per darrere d'Alberto Núñez Feijóo, ha resistit l'avenç de la dreta i s'ha tornat a guanyar el dret de tornar a ser president espanyol. Manual de resistència, enèsima edició. Encara que, per mantenir-se al poder, haurà de seduir els set escons de Junts per esquivar l'amenaça de bloqueig i de noves eleccions. Seria la tercera repetició en vuit anys. "El bloc involucionista ha fracassat", ha ressaltat el líder del PSOE, eufòric des del balcó de Ferraz, convertit en una barreja de seu de partit polític i de discoteca improvisada. Poc s'imaginaven els ministres socialistes que passarien la nit ballant al ritme de Bizcochito.
A l'altra banda, el líder del PP ja es veia a la Moncloa. Les enquestes auguraven una escombrada de Feijóo que, amb la crossa de Vox, podria arribar còmodament al poder. Però els populars, tot i vèncer en escons -136-, han fet curt, en part perquè els potencials socis han perdut una vintena d'escons i perquè Sánchez ha aguantat molt més del que s'esperava. Ha aconseguit arreplegar dos representants més -122- que el 2019, en bona mesura perquè n'ha captat de Sumar -l'experiment de Yolanda Díaz no ha estat una història d'èxit, tot i que serà suficient per intentar continua a la Moncloa- i perquè el PSC, com és habitual en les nits eufòriques dels socialistes, ha estat el motor de la residència de Ferraz. Qui donava per mort Sánchez, també dins del seu propi partit, haurà de continuar renegant en privat, com fins ara.
Com han quedat els dos blocs? La dreta, amb PP i Vox, s'ha quedat amb 169 escons, 11 ments dels que requereix la majoria absoluta, fixada en els 176 representants. I l'esquerra, que va arrencar la campanya estabornida per la derrota de Sánchez en el cara a cara amb Feijóo, ha acabat sumant 156 escons. Lluny també de l'absoluta, però suficients per intentar sotmetre's a la investidura amb els socis actuals -ERC, Bildu, PNB- i, durant bona part de la nit, ha pogut somiar amb ser escollit en primera volta gràcies als vots d'aquests tres partits i del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Amb tots, finalment, ha acabat aplegant 172 escons, quatre menys que la majoria absoluta. El risc de bloqueig i segones eleccions no queda conjurat.
Qui podria acabar garantint-li del tot la investidura és Junts, que no ha fet el sorpasso a ERC però ha resistit -només ha perdut un escó i ha empatat a set amb els exsocis- amb el discurs de la confrontació enarborat per Míriam Nogueras i propulsat per Carles Puigdemont. Els set escons de la formació que dirigeixen Jordi Turull i Laura Borràs, que ha posat sobre la taula la cessió de competències per fer un referèndum com a condició per investir Sánchez. En privat, els dirigents del partit fan anar una llista més llarga -traspassos de competències, amb Rodalies al capdavant, millores financeres i repartiment de poder institucional- que anirà drenant a mesura que avancin les converses. Després d'anys apartada del joc d'aliances, Junts s'hi estrenarà.
I ho farà amb un perfil, el de Nogueras, que representa l'ànima més partidària de la confrontació, la que renega de la taula de diàleg -l'ha definit com a "fracàs" i com a "pantalla passada"- i la que obvia els èxits aconseguits en matèria de desjudicialització -indults i derogació de la sedició-, de manera que això impregnarà les negociacions que es puguin obrir. Sánchez haurà d'arromangar-se per convèncer els possibles socis -amb els nacionalistes bascos acostuma a haver-hi sempre una bona entesa en matèria de competències i de finançament- si no vol repetir eleccions, una tàctica arriscada, per bé que li va funcionar el 2019. La pressió que rebrà l'independentisme per ajudar la Moncloa davant l'ascens de la dreta i la incertesa de tornar a tirar els daus a les urnes serà elevada. Molt més del que ho va ser fa quatre anys.
I, si Sánchez s'ha guanyat el dret a tornar a intentar ser president, és precisament perquè Feijóo no hi ha arribat. Després d'una primera setmana de campanya marcada per la victòria en el cara a cara i ambient de velocitat de creuer, el candidat gallec ha anat de baixada, enredat en imprecisions -com la de les pensions- i polèmiques -l'amic contrabandista Marcial Dorado- que li han fet molt llarga la recta final. Sánchez ha resistit en les pitjors circumstàncies, Feijóo ha acabat esbufegant i, havent-ho fiat tot -com demostren els pactes posteriors a les municipals- a Vox, només podia arribar a la Moncloa si sumava majoria absoluta amb ells. No ha passat. Ara el PSOE torna a tenir l'opció de continuar a al consell de ministres quan ja feien les maletes.
Si no les volen fer, o si no volen repetir les eleccions, els socialistes hauran de negociar amb el partit de Puigdemont, l'única reminiscència -políticament- viva de l'1-O, la pedra a la sabata del sistema judicial espanyol, l'única figura amb un cert poder desestabilitzador tant per la dreta com per l'esquerra espanyola. Una solució personal per a l'expresident apareixerà en l'horitzó, ell que sempre s'hi ha negat? Quin marge hi haurà? Junts va arrencar la campanya volent superar ERC i aspirant a ser decisiva a Madrid. El primer objectiu no l'han aconseguit. El segon, sí. Sánchez tastarà ara si, realment, tot "canviarà" a Madrid, com s'ha dit en campanya. El manual de resistència del líder del PSOE haurà de mutar de nou per adaptar-se a un nou soci.