Ara que fa un any de l'1 d'octubre, hi ha una xifra de la qual no se'n parla molt, però que convindria tenir més present: són els 177.547 ciutadans i ciutadanes que van anar a votar en contra de la independència.
L'independentisme possiblement no ha sigut prou explícit en el reconeixement que mereix el gest profundament democràtic de vora 200.000 persones que van prendre els mateixos riscos que els independentistes, i van decidir participar en el referèndum unilateral de manera solidària. Perquè des d'un punt de vista estrictament racional, qui està content amb l'statu quo, tenia pocs incentius per participar l'1-O.
Era molt més fàcil amagar-se rere els aparells de l'estat, que protegeixen els seus interessos emprant tots els mitjans al seu abast. És especialment meritori si tenim en compte que anar a votar el dia 1-O implicava un risc evident per la integritat física. Diria que no se'ls ha agraït prou el gest de profunda convicció democràtica.
Certament, aquestes 177.547 persones no van ser-ne prou. De fet, en van ser menys que la suma de "Si-No" i "No" del 9N de 2014. I, per descomptat, molts menys que els vots a formacions contràries a la independència a les eleccions de 2015 i 2017. La violència policial i les crides al boicot dels partits unionistes expliquen, segurament, aquesta baixa participació dels contraris a la independència.
Però l'independentisme no pot amagar que aquesta xifra fou un dels principals fracassos de l'1 d'octubre. Un fracàs determinant, diria, i que es va començar a covar mesos abans quan al Parlament no es va aconseguir articular un consens que anés més enllà de les fronteres de l'independentisme.
L'objectiu indefugible pels pròxims anys hauria de ser el d'arribar a un moment de decisió col·lectiva àmpliament reconegut com a legítim dins de Catalunya. I això implica augmentar, i molt, la participació dels contraris a la independència en la resolució democràtica del conflicte. Sense la seva implicació en un procés democràtic no hi ha gaires possibilitats, a mig termini, de sortir del bloqueig.
Per això, més enllà del reconeixement al seu gest, i del lament perquè no en fossin més, l'independentisme faria bé en parar l'orella i escoltar aquest segment de la societat. Perquè en aquesta franja hi ha la clau de volta per trobar una sortida a la situació actual. Representen, ara com ara, un segment petit però estratègic. I és complicat, perquè no tenen una articulació política clara.
L'espai dels comuns és, possiblement, el que més s'hi acosta però convé no oblidar que en aquest espai hi conviu també gent que va votar que sí a la independència i d'altres que van defensar, de manera més o menys explícita, el boicot al referèndum. Sigui com sigui, és des d'aquí que cal començar a treballar per bastir i fer efectiu el gran consens que hi ha a Catalunya, encara, al voltant de la solució democràtica (un referèndum) i en contra de la solució autoritària que és el que, ara com ara, ofereix l'estat.
L'independentisme possiblement no ha sigut prou explícit en el reconeixement que mereix el gest profundament democràtic de vora 200.000 persones que van prendre els mateixos riscos que els independentistes, i van decidir participar en el referèndum unilateral de manera solidària. Perquè des d'un punt de vista estrictament racional, qui està content amb l'statu quo, tenia pocs incentius per participar l'1-O.
Era molt més fàcil amagar-se rere els aparells de l'estat, que protegeixen els seus interessos emprant tots els mitjans al seu abast. És especialment meritori si tenim en compte que anar a votar el dia 1-O implicava un risc evident per la integritat física. Diria que no se'ls ha agraït prou el gest de profunda convicció democràtica.
Certament, aquestes 177.547 persones no van ser-ne prou. De fet, en van ser menys que la suma de "Si-No" i "No" del 9N de 2014. I, per descomptat, molts menys que els vots a formacions contràries a la independència a les eleccions de 2015 i 2017. La violència policial i les crides al boicot dels partits unionistes expliquen, segurament, aquesta baixa participació dels contraris a la independència.
Però l'independentisme no pot amagar que aquesta xifra fou un dels principals fracassos de l'1 d'octubre. Un fracàs determinant, diria, i que es va començar a covar mesos abans quan al Parlament no es va aconseguir articular un consens que anés més enllà de les fronteres de l'independentisme.
L'objectiu indefugible pels pròxims anys hauria de ser el d'arribar a un moment de decisió col·lectiva àmpliament reconegut com a legítim dins de Catalunya. I això implica augmentar, i molt, la participació dels contraris a la independència en la resolució democràtica del conflicte. Sense la seva implicació en un procés democràtic no hi ha gaires possibilitats, a mig termini, de sortir del bloqueig.
Per això, més enllà del reconeixement al seu gest, i del lament perquè no en fossin més, l'independentisme faria bé en parar l'orella i escoltar aquest segment de la societat. Perquè en aquesta franja hi ha la clau de volta per trobar una sortida a la situació actual. Representen, ara com ara, un segment petit però estratègic. I és complicat, perquè no tenen una articulació política clara.
L'espai dels comuns és, possiblement, el que més s'hi acosta però convé no oblidar que en aquest espai hi conviu també gent que va votar que sí a la independència i d'altres que van defensar, de manera més o menys explícita, el boicot al referèndum. Sigui com sigui, és des d'aquí que cal començar a treballar per bastir i fer efectiu el gran consens que hi ha a Catalunya, encara, al voltant de la solució democràtica (un referèndum) i en contra de la solució autoritària que és el que, ara com ara, ofereix l'estat.