Després d'una llarga instrucció I diversos endarreriments, dimarts se celebra el judici contra la sindicatura electoral de l'1 d'octubre. Jordi Matas, Tània Verge, Marc Marsal, Josep Pagès i Marta Alsina són les persones que s'enfrontaran a peticions de més de 2 anys de presó per haver acceptat el nomenament del Parlament de Catalunya per exercir, durant un període molt curt de temps, com a garants del procés del referèndum. Nombroses entitats acadèmiques internacionals ja han assenyalat la perillositat del precedent de jutjar acadèmics per exercir activitats de supervisió i validació de processos polítics pacífics i democràtics com el referèndum.
Si algú pensava que la repressió judicial a l'1 d'octubre ja era cosa del passat, ara comença una nova onada de judicis que, a redós de la sentència del procés, eixamplaran la base de la repressió. Després de la sindicatura hi haurà el judici derivat de la instrucció del jutjat 13 de Barcelona, el del TSJC contra Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, els vinculats al Tsunami democràtic, i d'altres. La maquinària policial i judicial espanyola no s'atura, i segueix implacable amb la doctrina del dret penal d'excepció.
I des de la política, que és des d'on s'hauria d'haver reconduït aquesta situació, no hi ha hagut cap moviment, cap pas de distensió i desescalada. Ans al contrari: l'actitud del PSOE en el procés dels suplicatoris contra Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín és la darrera mostra. Tot això és un obstacle insalvable perquè hi pugui haver un canvi de cicle polític, i els que aquests dies reclamen acords entre ERC i el PSC n'haurien de ser conscients. Qui no ha pogut, o no ha volgut fer els deures al govern espanyol, difícilment pot demanar ara com ara més moviments a l'independentisme. Qualsevol procés de desescalada ha de ser recíproc i progressiu. Però en tres anys no ha passat res de tot això perquè el PSOE esperava una derrota, o retirada unilateral per part del sobiranisme. I havia tornat a menysprear la seva solidesa social i electoral.
En aquest context de repressió sostinguda la primera obligació de tot moviment és mantenir la solidaritat interna amb les persones represaliades, i acompanyar-les humanament i políticament, per sobre de discrepàncies estratègiques o ideològiques. La segona és resistir, evitar el desgast i no desfer-se com un terròs de sucre. Això no vol dir, però, que el moviment s'hagi de bunqueritzar i renunciar a la recerca de solucions. Perquè això seria, també, un triomf de la repressió, que busca congelar el conflicte. Els aparells de l'estat tenen pànic que això entri en la via política, perquè és en el terreny judicial i policial on són més forts. I faran tot el possible per boicotejar-ho. Per això és imprescindible seguir buscant escletxes, imaginant futurs diferents i treballant políticament per crear-los. No es poden cremar etapes, però com ha passat en tants i tants conflictes molt més durs que el nostre, fins i tot en els moments més complicats, cal anar provant vies de resolució.
Si algú pensava que la repressió judicial a l'1 d'octubre ja era cosa del passat, ara comença una nova onada de judicis que, a redós de la sentència del procés, eixamplaran la base de la repressió. Després de la sindicatura hi haurà el judici derivat de la instrucció del jutjat 13 de Barcelona, el del TSJC contra Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, els vinculats al Tsunami democràtic, i d'altres. La maquinària policial i judicial espanyola no s'atura, i segueix implacable amb la doctrina del dret penal d'excepció.
I des de la política, que és des d'on s'hauria d'haver reconduït aquesta situació, no hi ha hagut cap moviment, cap pas de distensió i desescalada. Ans al contrari: l'actitud del PSOE en el procés dels suplicatoris contra Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín és la darrera mostra. Tot això és un obstacle insalvable perquè hi pugui haver un canvi de cicle polític, i els que aquests dies reclamen acords entre ERC i el PSC n'haurien de ser conscients. Qui no ha pogut, o no ha volgut fer els deures al govern espanyol, difícilment pot demanar ara com ara més moviments a l'independentisme. Qualsevol procés de desescalada ha de ser recíproc i progressiu. Però en tres anys no ha passat res de tot això perquè el PSOE esperava una derrota, o retirada unilateral per part del sobiranisme. I havia tornat a menysprear la seva solidesa social i electoral.
En aquest context de repressió sostinguda la primera obligació de tot moviment és mantenir la solidaritat interna amb les persones represaliades, i acompanyar-les humanament i políticament, per sobre de discrepàncies estratègiques o ideològiques. La segona és resistir, evitar el desgast i no desfer-se com un terròs de sucre. Això no vol dir, però, que el moviment s'hagi de bunqueritzar i renunciar a la recerca de solucions. Perquè això seria, també, un triomf de la repressió, que busca congelar el conflicte. Els aparells de l'estat tenen pànic que això entri en la via política, perquè és en el terreny judicial i policial on són més forts. I faran tot el possible per boicotejar-ho. Per això és imprescindible seguir buscant escletxes, imaginant futurs diferents i treballant políticament per crear-los. No es poden cremar etapes, però com ha passat en tants i tants conflictes molt més durs que el nostre, fins i tot en els moments més complicats, cal anar provant vies de resolució.