Ara que els partits independentistes negocien com ha de ser la legislatura que s'enceta, sembla que entre els pocs acords que hi ha és que no hauria de ser una repetició de l'anterior. Els problemes interns, els dèficits de governança i la manca d'una estratègica compartida s'han demostrat especialment problemàtics.
Les desconfiances acumulades passen factura i dificulten la negociació. En aquest context pot haver-hi la temptació de plantejar una negociació a l'alça, en forma de subhasta. A veure qui fa l'aposta més ambiciosa per desarmar a l'altre. Ja ho hem viscut, i de vegades amb un altre repartiment de papers. En el cas de l'independentisme, això podria traduir-se, una altra vegada, en una certa pressió per fixar terminis, per definir horitzons temporals. No seria sorprenent, perquè de fet forma part de la tradició. El procés es va basar, entre d'altres coses, en marcar dates al calendari i presentar previsions detallades a curt termini. Unes previsions que no es podien complir, és clar.
En aquest sentit, una de les pitjors idees de l'independentisme del procés fou la dels divuit mesos. No sabem com ni per què es va formular en aquests termes. Però es basava en un dels mantres del procés: "Tenim pressa".
Evidentment, qui té un objectiu polític sempre preferirà assolir-lo demà que demà passat. Com més aviat millor. Sobretot si la independència ha de ser una eina que ens ajudi a solucionar alguns dels problemes que té el país. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és quina possibilitat raonable hi ha d'assolir l'objectiu en el curt termini. I, sobretot, cal demanar-se si fixar terminis que tothom sap que no es podran complir hi ajuda o no.
La dilació indefinida pot ser una trampa, i pot paralitzar un moviment. Però la pèrdua de credibilitat que comporten terminis impossibles de complir, que obliguen a fer giragonses estranyes, és molt pitjor. Per evitar la paràlisi, sembla més intel·ligent fixar-se objectius a assolir, passes intermèdies per anar avançant que no pas marcar dates en el calendari. Hi ha qui pensa que el calendari té un poder taumatúrgic. Després de l'experiència dels famosos divuit mesos, avui ja sabem, o hauríem de saber, que no el té.
Per això, en el debat sobre un nou embat que avui sobrevola l'independentisme la pregunta rellevant no és quan serà, sinó com es plantejarà. I, sobretot, quines garanties caldrà tenir per poder-lo plantejar amb possibilitats d'èxit. Aquestes són preguntes més complicades. És més fàcil parlar de calendaris que de les condicions objectives que cal transformar.
I per això pot ser més temptador. Però un objectiu polític amb la complexitat del que es planteja l'independentisme no hauria d'admetre més frivolitats ni simplificacions. Perquè entre 2012 i 2017 l'independentisme català trepitjava terreny inexplorat. I la primera vegada que es fa una cosa es poden cometre errades. Però no aprendre'n, i tornar a caure en els mateixos paranys seria devastador. Ara, sobretot, el més important no fer el ridícul. Perquè les reserves de credibilitat van justetes.
Les desconfiances acumulades passen factura i dificulten la negociació. En aquest context pot haver-hi la temptació de plantejar una negociació a l'alça, en forma de subhasta. A veure qui fa l'aposta més ambiciosa per desarmar a l'altre. Ja ho hem viscut, i de vegades amb un altre repartiment de papers. En el cas de l'independentisme, això podria traduir-se, una altra vegada, en una certa pressió per fixar terminis, per definir horitzons temporals. No seria sorprenent, perquè de fet forma part de la tradició. El procés es va basar, entre d'altres coses, en marcar dates al calendari i presentar previsions detallades a curt termini. Unes previsions que no es podien complir, és clar.
En aquest sentit, una de les pitjors idees de l'independentisme del procés fou la dels divuit mesos. No sabem com ni per què es va formular en aquests termes. Però es basava en un dels mantres del procés: "Tenim pressa".
Evidentment, qui té un objectiu polític sempre preferirà assolir-lo demà que demà passat. Com més aviat millor. Sobretot si la independència ha de ser una eina que ens ajudi a solucionar alguns dels problemes que té el país. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és quina possibilitat raonable hi ha d'assolir l'objectiu en el curt termini. I, sobretot, cal demanar-se si fixar terminis que tothom sap que no es podran complir hi ajuda o no.
La dilació indefinida pot ser una trampa, i pot paralitzar un moviment. Però la pèrdua de credibilitat que comporten terminis impossibles de complir, que obliguen a fer giragonses estranyes, és molt pitjor. Per evitar la paràlisi, sembla més intel·ligent fixar-se objectius a assolir, passes intermèdies per anar avançant que no pas marcar dates en el calendari. Hi ha qui pensa que el calendari té un poder taumatúrgic. Després de l'experiència dels famosos divuit mesos, avui ja sabem, o hauríem de saber, que no el té.
Per això, en el debat sobre un nou embat que avui sobrevola l'independentisme la pregunta rellevant no és quan serà, sinó com es plantejarà. I, sobretot, quines garanties caldrà tenir per poder-lo plantejar amb possibilitats d'èxit. Aquestes són preguntes més complicades. És més fàcil parlar de calendaris que de les condicions objectives que cal transformar.
I per això pot ser més temptador. Però un objectiu polític amb la complexitat del que es planteja l'independentisme no hauria d'admetre més frivolitats ni simplificacions. Perquè entre 2012 i 2017 l'independentisme català trepitjava terreny inexplorat. I la primera vegada que es fa una cosa es poden cometre errades. Però no aprendre'n, i tornar a caure en els mateixos paranys seria devastador. Ara, sobretot, el més important no fer el ridícul. Perquè les reserves de credibilitat van justetes.