Opinió

Les revàlides de Junqueras i Puigdemont

«Sembla difícil que la figura de Junqueras pugui ser el revulsiu per capgirar la tendència electoral negativa d’ERC, i més després d’un procés congressual tortuós»

jordi muñoz
05 de desembre de 2024, 19:00
Actualitzat: 19:26h

L’aritmètica és força clara: amb un 48% del vot a la primera volta, és força probable que la candidatura d’Oriol Junqueras guanyi la segona volta del congrés d’ERC. Tot i que no ha arribat a la majoria absoluta dels vots, ha estat el candidat més votat, i perquè no guanyés caldria un realineament significatiu, o una gran coordinació dels militants que no l’han votat.

Si és reelegit, i en el supòsit que Junqueras complís íntegrament el seu nou mandat, arribaria als 17 anys seguits com a president d’ERC. Seria, amb diferència, el president més longeu de la història del partit. Cal tenir en compte que, després de l’afusellament de Companys, ERC no va tornar a tenir la figura de president del partit fins al 1991, malgrat que de facto figures com Tarradellas, Barrera o Hortalà n’exercissin les competències des del càrrec de secretari general.

Tanmateix, aquesta revàlida del lideratge de Junqueras tindria un punt de partida ben diferent de les anteriors. Avui tot fa pensar que els moments més gloriosos de la seva trajectòria política ja han passat, i Junqueras té un lideratge polític significativament més feble del que havia tingut en el passat, tant a nivell intern com extern.

El desgast intern és molt evident. Si guanya la segona volta, Junqueras tornarà a la presidència d’Esquerra, però aquest cop amb una part molt important de la militància en contra. Això planteja un escenari radicalment diferent del del lideratge indiscutit dins del partit que ha tingut fins ara. Cal recordar que el darrer congrés el va guanyar amb el 88% del vot, sense cap oposició interna significativa. Els resultats d’aquest congrés, molt probablement, estaran molt lluny d’aquelles xifres. A més, aquest afebliment del lideratge de Junqueras arriba arran del seu trencament amb la majoria dels seus col·laboradors més estrets durant els 13 anys en què ha comandat el partit fins ara.

Cap enfora, els símptomes de desgast del lideratge de Junqueras també són clars. Aquest congrés arriba després d’un cicle electoral francament negatiu per a Esquerra, que arrenca amb les eleccions municipals, europees i generals de 2023, i que culmina amb les eleccions al Parlament de 2024. Malgrat la seva inhabilitació, Junqueras ha tingut un paper protagonista en totes aquestes campanyes electorals, com era evident als actes de campanya i a la mateixa cartelleria desplegada pel partit.

Un dels grans actius de Junqueras, que ha estat la seva condició de líder més ben valorat a les enquestes, també s’ha anat afeblint. En el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, tot i que no es demanava la valoració 0-10 del candidat, sí que es pot veure com la figura de Junqueras està fora del radar de preferències per a presidir la Generalitat, tant del conjunt de la societat com, significativament, de la majoria dels simpatitzants d’ERC. En aquest context, sembla difícil que la figura de Junqueras pugui ser el revulsiu per capgirar la tendència electoral negativa d’ERC, i més després d’un procés congressual tortuós.

Ben mirat, i vist tot el que ha passat des de 2017 fins avui, és lògic que els lideratges del procés hagin quedat desgastats. El que seria estrany seria el contrari. Els anys del postprocés no han sigut precisament brillants per a l’independentisme, i han acabat en una derrota electoral sense pal·liatius. La societat catalana avui circula per altres viaranys, els debats del procés i del postprocés (incloent-hi la situació judicial dels líders independentistes) són ja molt secundaris, i el centre del debat l’ocupen altres temes. I si l’independentisme vol tornar a la centralitat perduda, haurà de repensar-se a fons.

Per això resulta paradoxal que Junts, i una part important d’ERC, estiguin tan convençuts que en aquest escenari el que cal és mantenir els mateixos lideratges del procés. Tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont tenen bases de suport molt fidels, que -per raons diverses- aposten per mantenir-los al capdavant dels respectius espais polítics per sobre d’altres consideracions.

En el cas de Puigdemont, el resultat relativament bo de les darreres eleccions, i la pràctica unanimitat (si més no, aparent) que congria al seu partit ho fan més comprensible. Però malgrat l’entusiasme que genera entre els seus seguidors (no hi ha cap líder tan ben valorat pel seu electorat), fa l’efecte ara mateix que el de Puigdemont ja no és un lideratge amb capacitat per ampliar el perímetre del seu espai polític, ni per plantar batalla al PSC, ni per recuperar la presidència de la Generalitat.

Tot plegat portarà l’independentisme a endarrerir la necessària renovació. Mantenir els mateixos lideratges del procés, amb totes les seves motxilles, dificultarà enormement l’obertura d’un nou cicle polític al sobiranisme català. És, evidentment, una decisió sobirana i plenament legítima de la militància dels partits, i des de fora hom no pot fer més que respectar-la. Però les implicacions d’aquestes decisions internes van molt més enllà, i per tant és saludable que hi hagi un debat social més ampli al respecte.

Nascut a València (1979). Soc professor en ciència política de la Universitat de Barcelona. Faig recerca en comportament polític i política comparada, i imparteixo classes d’anàlisi electoral a la UB. Vaig ser director del CEO entre 2021 i 2024.

El més llegit