Els números del Parlament que ha quedat després d'aquestes eleccions no deixen gaire marge per al dubte. La solidesa electoral de l'independentisme ha quedat refermada, ara en un context ben diferent del de 2017. Els anys de bloqueig, divisió interna i desorientació estratègica han contribuït a desmobilitzar una part dels votants independentistes, però atesa la desmobilització general, la correlació de forces és ara, en tot cas més favorable a l'independentisme que fa tres anys. Una majoria absoluta reforçada i, per primer cop, més del 50% dels vots emesos confirmen que l'independentisme està ací per quedar-se.
L'intent del PSOE d'aprofitar un context difícil per al govern català per forçar un canvi d'hegemonia institucional no ha reeixit. El PSC ha aconseguit guanyar les eleccions per un marge estret, però s'ha quedat sense opcions de formar govern. Un altre cop s'ha demostrat que no hi ha majoria a Catalunya que no passi per l'independentisme. Els tocarà revisar el discurs de "girar full" i oblidar el que ha passat aquests anys sense més. Perquè no sembla que hagi de ser possible.
Ara els partits independentistes es veuen, d'alguna manera, abocats a reeditar alguna versió de la fórmula que va permetre les investidures de Puigdemont i Torra. No serà fàcil, atesos els problemes de convivència i les diferències ideològiques i estratègiques que els separen. Però no tenen opcions de sortida gaire clares, en cap direcció. Una hipotètica entesa entre ERC, CUP i Comuns no aconseguiria la investidura ni tan sols amb l'abstenció d'un altre dels grups grans del parlament, sigui el PSC o Junts. Qualsevol hipòtesi de coalició alternativa hauria de passar pel suport actiu del PSC, i aquest no és un escenari viable en les condicions actuals de presó, exili i manca de propostes per superar el conflicte. Però el bloqueig i la repetició electoral, tampoc semblen una alternativa.
El cost polític que tindria malbaratar la majoria que han obtingut a les urnes seria enorme. Perquè el país fa mesos que té amb un govern en funcions en un context molt difícil, i perquè el cost de celebrar eleccions en pandèmia no és menor. Els avisos, en forma d'abstenció i creixement de l'extrema dreta, són prou explícits.
Si algun actor té temptacions de forçar unes noves eleccions, pot acabar sortint-ne molt damnificat. Atesa l'experiència, no gaire reeixida, de la legislatura passada, ara seria raonable demanar als partits una major autoexigència, tant pel que fa al procés de formació de govern, com a la governança posterior. Un espectacle retransmès en directe durant setmanes o mesos com els que hem vist en altres moments seria difícil d'empassar-se per un electorat cansat i preocupat per anys de desgast i per un context sanitari i econòmic molt complicat. Ara més que mai, una negociació ràpida, discreta i raonable sembla una necessitat. A més a més, l'independentisme institucional té l'obligació de governar millor la legislatura que ara s'obre, i no desaprofitar aquesta nova oportunitat que li han donat la ciutadania.
Si no se superen les dinàmiques enverinades d'aquests darrers anys, que han dut el govern pràcticament a la paràlisi en diversos moments clau, el país se'n ressentirà molt. I el projecte independentista pot embarrancar per molt de temps. Per contra, si es produeix un canvi de rasant, es governa bé, es reconstrueixen els consensos trencats i es recupera la iniciativa, l'independentisme pot reforçar-se i obrir nous escenaris en un futur no gaire llunyà. Ara bé, encara que el context i l'aritmètica apunti a una reedició d'una fórmula semblant a la del pacte de 2018, també cal prendre nota dels canvis. Perquè alguns són substancials. No som on érem.
Primer, més enllà del fet que el lideratge de l'independentisme hagi passat a mans d'ERC, el magnífic resultat de la CUP ha contribuït a consolidar un important desplaçament cap a l'esquerra del centre de gravetat de l'independentisme. I si tots els diputats d'esquerres sobiranistes volguessin fer valer al govern aquesta influència que tenen al Parlament, això tindria un gran impacte en l'agenda i orientació del pròxim govern. D'una altra banda, aquest gir a l'esquerra i aquest canvi de lideratge dins l'independentisme també suposen un escenari que a priori hauria de ser més favorable a buscar espais de diàleg i cooperació més enllà de l'independentisme estricte. Tant la CUP com ERC van incloure als Comuns en la seva equació des de la mateixa nit electoral.
Més enllà d'eixamplar la base, es tracta segurament d'eixamplar el perímetre. El partit d'Ada Colau de moment cap senyal de voler moure's de la seva zona de confort, que bàsicament és el pacte amb el PSC-PSOE. Però si es vol alterar la geometria d'aquests anys per explorar una sortida al bloqueig, l'oportunitat està sobre la taula. Si tothom fes política amb realisme i ambició, hi hauria una oportunitat per generar una dinàmica de resolució democràtica del conflicte polític. Una solució que haurà de partir d'un ampli consens intern a Catalunya, que doni forma política a l'ampli suport social al referèndum i al final de la repressió.
L'intent del PSOE d'aprofitar un context difícil per al govern català per forçar un canvi d'hegemonia institucional no ha reeixit. El PSC ha aconseguit guanyar les eleccions per un marge estret, però s'ha quedat sense opcions de formar govern. Un altre cop s'ha demostrat que no hi ha majoria a Catalunya que no passi per l'independentisme. Els tocarà revisar el discurs de "girar full" i oblidar el que ha passat aquests anys sense més. Perquè no sembla que hagi de ser possible.
Ara els partits independentistes es veuen, d'alguna manera, abocats a reeditar alguna versió de la fórmula que va permetre les investidures de Puigdemont i Torra. No serà fàcil, atesos els problemes de convivència i les diferències ideològiques i estratègiques que els separen. Però no tenen opcions de sortida gaire clares, en cap direcció. Una hipotètica entesa entre ERC, CUP i Comuns no aconseguiria la investidura ni tan sols amb l'abstenció d'un altre dels grups grans del parlament, sigui el PSC o Junts. Qualsevol hipòtesi de coalició alternativa hauria de passar pel suport actiu del PSC, i aquest no és un escenari viable en les condicions actuals de presó, exili i manca de propostes per superar el conflicte. Però el bloqueig i la repetició electoral, tampoc semblen una alternativa.
El cost polític que tindria malbaratar la majoria que han obtingut a les urnes seria enorme. Perquè el país fa mesos que té amb un govern en funcions en un context molt difícil, i perquè el cost de celebrar eleccions en pandèmia no és menor. Els avisos, en forma d'abstenció i creixement de l'extrema dreta, són prou explícits.
Si algun actor té temptacions de forçar unes noves eleccions, pot acabar sortint-ne molt damnificat. Atesa l'experiència, no gaire reeixida, de la legislatura passada, ara seria raonable demanar als partits una major autoexigència, tant pel que fa al procés de formació de govern, com a la governança posterior. Un espectacle retransmès en directe durant setmanes o mesos com els que hem vist en altres moments seria difícil d'empassar-se per un electorat cansat i preocupat per anys de desgast i per un context sanitari i econòmic molt complicat. Ara més que mai, una negociació ràpida, discreta i raonable sembla una necessitat. A més a més, l'independentisme institucional té l'obligació de governar millor la legislatura que ara s'obre, i no desaprofitar aquesta nova oportunitat que li han donat la ciutadania.
Si no se superen les dinàmiques enverinades d'aquests darrers anys, que han dut el govern pràcticament a la paràlisi en diversos moments clau, el país se'n ressentirà molt. I el projecte independentista pot embarrancar per molt de temps. Per contra, si es produeix un canvi de rasant, es governa bé, es reconstrueixen els consensos trencats i es recupera la iniciativa, l'independentisme pot reforçar-se i obrir nous escenaris en un futur no gaire llunyà. Ara bé, encara que el context i l'aritmètica apunti a una reedició d'una fórmula semblant a la del pacte de 2018, també cal prendre nota dels canvis. Perquè alguns són substancials. No som on érem.
Primer, més enllà del fet que el lideratge de l'independentisme hagi passat a mans d'ERC, el magnífic resultat de la CUP ha contribuït a consolidar un important desplaçament cap a l'esquerra del centre de gravetat de l'independentisme. I si tots els diputats d'esquerres sobiranistes volguessin fer valer al govern aquesta influència que tenen al Parlament, això tindria un gran impacte en l'agenda i orientació del pròxim govern. D'una altra banda, aquest gir a l'esquerra i aquest canvi de lideratge dins l'independentisme també suposen un escenari que a priori hauria de ser més favorable a buscar espais de diàleg i cooperació més enllà de l'independentisme estricte. Tant la CUP com ERC van incloure als Comuns en la seva equació des de la mateixa nit electoral.
Més enllà d'eixamplar la base, es tracta segurament d'eixamplar el perímetre. El partit d'Ada Colau de moment cap senyal de voler moure's de la seva zona de confort, que bàsicament és el pacte amb el PSC-PSOE. Però si es vol alterar la geometria d'aquests anys per explorar una sortida al bloqueig, l'oportunitat està sobre la taula. Si tothom fes política amb realisme i ambició, hi hauria una oportunitat per generar una dinàmica de resolució democràtica del conflicte polític. Una solució que haurà de partir d'un ampli consens intern a Catalunya, que doni forma política a l'ampli suport social al referèndum i al final de la repressió.