Salvador Illa va dir que el candidat seria Miquel Iceta, i al dia següent, va ser proclamat candidat. Ada Colau va dir que no acceptaria els vots de Valls, i fou escollida alcaldessa amb els vots de Valls. Manuel Valls va dir que no faria alcaldessa Ada Colau i no va trigar gaires dies a fer-ho. Durant la campanya en què Ada Colau es va imposar a Xavier Trias, el diari El Mundo va publicar fins i tot un suposat número de compte corrent suís atribuït falsament a l’ex-alcalde de Barcelona. Carles Puigdemont va fer tota una campanya al voltant de la idea que tornaria a Catalunya, i no ho va fer. Gabriel Rufián va dir que en 18 mesos deixaria l’escó i encara hi és. Inés Arrimadas va insistir que a les escoles catalanes s’espia i es persegueix als infants per evitar que parlin en castellà al pati. El partit d’Arrimadas segurament ha excel·lit en l’art de la mentida, però no ha estat sol. Molts polítics independentistes durant els anys del procés van passejar-se per Catalunya assegurant que les estructures d’estat estaven preparades, i que implementarien el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. I aquests són només alguns exemples, però n’hi ha molts més, i que afecten polítics de tots els colors.
Amb tot aquest material, i més, ràpidament es podria fer un article molt fàcil. Explicaria que tots els polítics menteixen, i menteixen cada vegada més. I mencionaria el paper de la política del clickbait, i en culparia les xarxes socials. I s’exclamaria, indignat, per la política de la mentida. I probablement un article així tindria molt bona acollida perquè hi ha molt de mercat pel discurs antipolític aquests dies. Però probablement sigui més interessant mirar d’anar una mica més enllà.
Per començar, demanem-nos si tot això que hem enumerat son mentides. Si som precisos, en la majoria de casos no en podem estar del tot segurs. Segons la definició més acceptada de mentida, algú menteix quan fa una afirmació que sap (o creu) que és falsa davant d’una altra persona, amb la intenció que aquesta altra persona cregui que l’afirmació és certa i, per tant, amb la intenció d’enganyar-la. Potser en alguns d’aquests casos els polítics, en el moment de dir-ho, creien que el que deien era veritat. Potser ells mateixos eren víctimes de l’engany d’algú altre. O potser sabien que el que deien era fals, però no tenien la intenció que els seus interlocutors interpretessin literalment el que deien. Tot això son distincions rellevants. Ara bé, probablement en la majoria dels casos que hem enunciat, els polítics en qüestió sí que mentien: eren conscients que feien afirmacions falses, i les feien amb la intenció explícita d’enganyar els seus receptors. Perquè en la política, l’ús de la mentida no és excepcional.
Ara bé, en contra del que llegim sovint, res de tot això no és nou. Ni tampoc no és exclusiu dels polítics d’una determinada orientació, ni passa només al nostre país, ni és propi només del nostre context cultural. No és cosa, tampoc, de la professionalització de la política, ni dels spin-doctors, ni de les xarxes socials ni d’altres sospitosos habituals que el discurs simplificat de moda tendeix a culpar de qualsevol mal.
Al contrari: la mentida en política té una llarga trajectòria, i molts filòsofs de la política hi ha reflexionat. Hannah Arendt va escriure l’any 1971 l’assaig Lying in polítics sobre com l’administració nord-americana havia enganyat la població sobre l’abast de la guerra de Vietnam, segons es va saber gràcies a la publicació dels anomenats “papers del Pentàgon”. L’assaig d’Arendt és molt recomanable, perquè ens convida a anar més enllà de la mera indignació moral en el judici de la mentida i del paper de la mentida en política. Primer, perquè el fet d’imaginar una altra realitat és consusbstancial al raonament humà i, de fet, és necessari per l’acció. Si no imaginem una altra realitat, no podem pensar en canviar-la. I aquesta capacitat d’imaginar altres realitats, necessària per l’acció, és el mecanisme bàsic, també, de la mentida.
L’ús de la mentida sovint és útil. I com que es menteix sobre fets, i els fets són contingents (i, per tant, sempre podrien ser d’una altra manera), és fàcil de construir. De vegades les mentides són fins i tot més creïbles que la veritat. Perquè la realitat ens pot sorprendre, però la mentida està dissenyada perquè ens la creguem. Entre d’altres coses, perquè les mentides es construeixen de manera que el receptor estigui predisposat a creure-les. Perquè tots tendim a donar més credibilitat a tot allò que confirma els nostres prejudicis. I les mentides en política es nodreixen precisament d’aquesta predisposició de l’audiència a creure-les. Per això funcionen i són políticament útils, les mentides. Ara bé, com subratlla Arendt, hi ha una diferència fonamental entre les mentides concretes, puntuals, i la mentida generalitzada, la mentida com a principi. Perquè es pot mentir de manera molt fàcil i eficient sobre fets puntuals, però quan es construeix un sistema ampli de mentida, aquest en darrera instància és impossible de sostenir sense separar-nos totalment de la realitat, com passa als règims totalitaris. Corea del Nord és segurament l’exemple contemporani més extrem.
Per això, més enllà dels escarafalls, és útil analitzar les mentides dels polítics des d’aquest punt de vista. Per què ens les vam creure? Hi estàvem predisposats? Quin paper polític jugaven? En quin moment es van escapar de control, i van anar més enllà de la mentida puntual per convertir-se en un sistema de mentides? En tot cas, és evident que fins i tot si escapem del maniqueisme i la simplificació, la mentida en política també mereix un judici ètic sever. Entre d’altres coses perquè, en ser descoberta, degrada la confiança de la ciutadania en la política. I de la mateixa manera que convé defugir el simplisme antipolític, cal també ser prou crítics per assenyalar les mentides amb l’esperança, potser, de fer-les menys atractives en el futur. Especialment les mentides dels “nostres”, les que estan pensades per agradar-nos. I això és especialment difícil.
Amb tot aquest material, i més, ràpidament es podria fer un article molt fàcil. Explicaria que tots els polítics menteixen, i menteixen cada vegada més. I mencionaria el paper de la política del clickbait, i en culparia les xarxes socials. I s’exclamaria, indignat, per la política de la mentida. I probablement un article així tindria molt bona acollida perquè hi ha molt de mercat pel discurs antipolític aquests dies. Però probablement sigui més interessant mirar d’anar una mica més enllà.
Per començar, demanem-nos si tot això que hem enumerat son mentides. Si som precisos, en la majoria de casos no en podem estar del tot segurs. Segons la definició més acceptada de mentida, algú menteix quan fa una afirmació que sap (o creu) que és falsa davant d’una altra persona, amb la intenció que aquesta altra persona cregui que l’afirmació és certa i, per tant, amb la intenció d’enganyar-la. Potser en alguns d’aquests casos els polítics, en el moment de dir-ho, creien que el que deien era veritat. Potser ells mateixos eren víctimes de l’engany d’algú altre. O potser sabien que el que deien era fals, però no tenien la intenció que els seus interlocutors interpretessin literalment el que deien. Tot això son distincions rellevants. Ara bé, probablement en la majoria dels casos que hem enunciat, els polítics en qüestió sí que mentien: eren conscients que feien afirmacions falses, i les feien amb la intenció explícita d’enganyar els seus receptors. Perquè en la política, l’ús de la mentida no és excepcional.
Ara bé, en contra del que llegim sovint, res de tot això no és nou. Ni tampoc no és exclusiu dels polítics d’una determinada orientació, ni passa només al nostre país, ni és propi només del nostre context cultural. No és cosa, tampoc, de la professionalització de la política, ni dels spin-doctors, ni de les xarxes socials ni d’altres sospitosos habituals que el discurs simplificat de moda tendeix a culpar de qualsevol mal.
Al contrari: la mentida en política té una llarga trajectòria, i molts filòsofs de la política hi ha reflexionat. Hannah Arendt va escriure l’any 1971 l’assaig Lying in polítics sobre com l’administració nord-americana havia enganyat la població sobre l’abast de la guerra de Vietnam, segons es va saber gràcies a la publicació dels anomenats “papers del Pentàgon”. L’assaig d’Arendt és molt recomanable, perquè ens convida a anar més enllà de la mera indignació moral en el judici de la mentida i del paper de la mentida en política. Primer, perquè el fet d’imaginar una altra realitat és consusbstancial al raonament humà i, de fet, és necessari per l’acció. Si no imaginem una altra realitat, no podem pensar en canviar-la. I aquesta capacitat d’imaginar altres realitats, necessària per l’acció, és el mecanisme bàsic, també, de la mentida.
L’ús de la mentida sovint és útil. I com que es menteix sobre fets, i els fets són contingents (i, per tant, sempre podrien ser d’una altra manera), és fàcil de construir. De vegades les mentides són fins i tot més creïbles que la veritat. Perquè la realitat ens pot sorprendre, però la mentida està dissenyada perquè ens la creguem. Entre d’altres coses, perquè les mentides es construeixen de manera que el receptor estigui predisposat a creure-les. Perquè tots tendim a donar més credibilitat a tot allò que confirma els nostres prejudicis. I les mentides en política es nodreixen precisament d’aquesta predisposició de l’audiència a creure-les. Per això funcionen i són políticament útils, les mentides. Ara bé, com subratlla Arendt, hi ha una diferència fonamental entre les mentides concretes, puntuals, i la mentida generalitzada, la mentida com a principi. Perquè es pot mentir de manera molt fàcil i eficient sobre fets puntuals, però quan es construeix un sistema ampli de mentida, aquest en darrera instància és impossible de sostenir sense separar-nos totalment de la realitat, com passa als règims totalitaris. Corea del Nord és segurament l’exemple contemporani més extrem.
Per això, més enllà dels escarafalls, és útil analitzar les mentides dels polítics des d’aquest punt de vista. Per què ens les vam creure? Hi estàvem predisposats? Quin paper polític jugaven? En quin moment es van escapar de control, i van anar més enllà de la mentida puntual per convertir-se en un sistema de mentides? En tot cas, és evident que fins i tot si escapem del maniqueisme i la simplificació, la mentida en política també mereix un judici ètic sever. Entre d’altres coses perquè, en ser descoberta, degrada la confiança de la ciutadania en la política. I de la mateixa manera que convé defugir el simplisme antipolític, cal també ser prou crítics per assenyalar les mentides amb l’esperança, potser, de fer-les menys atractives en el futur. Especialment les mentides dels “nostres”, les que estan pensades per agradar-nos. I això és especialment difícil.