A les eleccions generals del 2016 els partits independentistes van recollir 1.117.738 vots. Representava només el 56,7% dels 1.968.523 vots que havia aconseguit l'independentisme a les eleccions al Parlament del 27S de 2015. És una taxa de fidelització extraordinàriament baixa: tradicionalment els partits que avui estan alineats amb el sobiranisme aconseguien retenir entre el 80 i el 90% dels seus vots entre les eleccions al Parlament i les Generals. Hi ha, probablement, tres motius que poden explicar aquesta baixada en la capacitat de l'independentisme de fidelitzar els seus votants.
El primer és que un sector del votant independentista, en el marc del procés, hagi optat per "desconnectar" electoralment de l'Estat i decideixi no participar en aquestes eleccions. És precisament el contrari del que feia tradicionalment una part del vot dels partits d'àmbit estatal, que no se sentia interpel·lada per les eleccions al Parlament però que anava massivament a votar a les estatals.
La segona explicació possible és que en el context de la hipermobilització sobiranista que es va donar el 2015 (i, encara més, el 2017), l'independentisme va aconseguir arrossegar molts votants puntuals, que no tenen un nivell de fidelitat amb les formacions sobiranistes suficient com per a votar-les en unes eleccions en què tenen molta importància altres qüestions, més enllà de la nacional.
I la tercera raó és, probablement, l'absència de la CUP a les generals. De fet, segons les dades que tenim, l'electorat de la CUP es repartia en tres grans grups: un terç que va votar ERC, un 40% que va votar En comú Podem, i una quarta part que no va votar. Això vol dir que aproximadament dos terços dels votants de la CUP van anar desaparèixer del recompte d'opcions independentistes. Una quarta part, més o menys, dels votants de Junts pel Sí de 2015 van anar a parar als Comuns o a l'abstenció el 2016 també.
Enguany, el comportament d'aquests segments d'electors definirà el resultat de les eleccions a Catalunya i, possiblement, tindrà molta influència en la correlació de forces del Congrés dels Diputats espanyol la pròxima legislatura. A priori, l'esforç d'Esquerra per incorporar candidats provinents de l'espai dels comuns, i l'opció de Poble Lliure de presentar-se amb l'agrupació liderada per Albano Dante-Fachín haurien d'ajudar l'independentisme a retenir aquest tipus d'electors, tot i que el perfil marcadament sobiranista de la llista dels Comuns ho pot frenar.
El nombre de diputats independentistes que finalment hi hagi al proper Congrés dels Diputats serà, sens dubte, una dada transcendent. I políticament, en el context del judici i la repressió desfermada per l'estat és molt important per l'independentisme poder ensenyar múscul electoral. Però el que serà més determinant és l'escenari en què actuaran aquests diputats, i això dependrà del que passi fora de Catalunya.
Si hi ha una majoria absoluta de la dreta espanyola, o el PSOE suma amb Ciutadans, el marge de maniobra polític serà molt reduït, i els diputats i diputades independentistes hauran de treballar en clau de resistència i també pensant en a mitjà termini. Si, per contra, anem a un escenari obert, el parlament espanyol serà un dels escenaris polítics importants per acompanyar el desbloqueig de la situació i en la construcció d'escenaris de resolució democràtica del conflicte. Un desbloqueig que haurà de tenir el seu epicentre a Catalunya però al que els parlaments espanyol i europeu hi haurien d'ajudar i no obstaculitzar.
El primer és que un sector del votant independentista, en el marc del procés, hagi optat per "desconnectar" electoralment de l'Estat i decideixi no participar en aquestes eleccions. És precisament el contrari del que feia tradicionalment una part del vot dels partits d'àmbit estatal, que no se sentia interpel·lada per les eleccions al Parlament però que anava massivament a votar a les estatals.
La segona explicació possible és que en el context de la hipermobilització sobiranista que es va donar el 2015 (i, encara més, el 2017), l'independentisme va aconseguir arrossegar molts votants puntuals, que no tenen un nivell de fidelitat amb les formacions sobiranistes suficient com per a votar-les en unes eleccions en què tenen molta importància altres qüestions, més enllà de la nacional.
I la tercera raó és, probablement, l'absència de la CUP a les generals. De fet, segons les dades que tenim, l'electorat de la CUP es repartia en tres grans grups: un terç que va votar ERC, un 40% que va votar En comú Podem, i una quarta part que no va votar. Això vol dir que aproximadament dos terços dels votants de la CUP van anar desaparèixer del recompte d'opcions independentistes. Una quarta part, més o menys, dels votants de Junts pel Sí de 2015 van anar a parar als Comuns o a l'abstenció el 2016 també.
Enguany, el comportament d'aquests segments d'electors definirà el resultat de les eleccions a Catalunya i, possiblement, tindrà molta influència en la correlació de forces del Congrés dels Diputats espanyol la pròxima legislatura. A priori, l'esforç d'Esquerra per incorporar candidats provinents de l'espai dels comuns, i l'opció de Poble Lliure de presentar-se amb l'agrupació liderada per Albano Dante-Fachín haurien d'ajudar l'independentisme a retenir aquest tipus d'electors, tot i que el perfil marcadament sobiranista de la llista dels Comuns ho pot frenar.
El nombre de diputats independentistes que finalment hi hagi al proper Congrés dels Diputats serà, sens dubte, una dada transcendent. I políticament, en el context del judici i la repressió desfermada per l'estat és molt important per l'independentisme poder ensenyar múscul electoral. Però el que serà més determinant és l'escenari en què actuaran aquests diputats, i això dependrà del que passi fora de Catalunya.
Si hi ha una majoria absoluta de la dreta espanyola, o el PSOE suma amb Ciutadans, el marge de maniobra polític serà molt reduït, i els diputats i diputades independentistes hauran de treballar en clau de resistència i també pensant en a mitjà termini. Si, per contra, anem a un escenari obert, el parlament espanyol serà un dels escenaris polítics importants per acompanyar el desbloqueig de la situació i en la construcció d'escenaris de resolució democràtica del conflicte. Un desbloqueig que haurà de tenir el seu epicentre a Catalunya però al que els parlaments espanyol i europeu hi haurien d'ajudar i no obstaculitzar.