Dilluns ens vam llevar, de nou, amb la notícia de la detenció de nou companyes més per part de la Guàrdia Civil. De nou, el nus a la gola, els punys tancats i les ungles clavant-se als palmells de les mans, prement les dents i les mossegades als llavis, les llàgrimes volent fugir... Hores i hores pendents dels telèfons. Missatges i trucades. Sentint, i assumint la contradicció, de saber detingudes algunes i lliures unes altres. Mirant abans de sortir de casa i assumint que aquesta tardor ens toca dormir amb les sabates posades.
Passen els dies. Ràpids per a nosaltres, organitzant resposta, i lents per a les companyes aïllades. N'alliberen dues. Les altres 7 segrestades en una furgoneta destí Audiència Nacional. Aquell destí que mai on mai no tenim bona rebuda. El paradigma del sense sentit. L'arma de l'Estat on es dictamina presó per deu persones pel simple fet que a Catalunya se celebrés un referèndum que els va agradar l'1d'Octubre de 2017 i per rapers que no diuen el que volen escoltar.
Dijous els toca passar pel braç executor del règim del 78. El pressentiment es torna realitat. Presó sense fiança per als set independentistes. Una pena de presó que coneixem per la premsa. Els advocats reben la notificació quan el dispositiu de trasllat ja està preparat per endur-se-les. Una prova més de saber-se impunes per manegar els fils al seu antull.
Persones que han format part de CDR a la presó sense fiança envoltades d'acusacions mediàtiques, socials i factibles de terrorisme. Un terrorisme sense organització, sense material explosiu, sense víctimes... Però, per a ells, els mateixos que consideren delicte posar urnes, terrorisme. Una paraula que mediàticament i electoral té un gran rèdit i estem en un moment en què aquest cal: som a pocs dies abans de conèixer les sentències, de les (re) eleccions, de l'1 d'Octubre... Catalunya és el focus electoral i la repressió contra aquesta, els seus escons.
I aquí, amb 17 preses polítiques, exiliades a tres països i cada dia amb més represaliades ens costa respirar fondo i no prendre decisions en calent que facin augmentar aquesta llista negra en va. Costa molt no tenir-les a casa, no poder-les abraçar, no tenir resposta a les seves trucades, no poder calmar les llàgrimes de les seves familiars, que també són nostres... Costa massa conviure amb tanta injustícia. No hi ha manera de digerir-la.
Davant d'aquesta ràbia és imprescindible que ens cuidem i aprenem a canalitzar-la per tal de seguir lluitant. Per fer-ho hem de tenir el cap fred, les xarxes de cures i la solidaritat com a trinxera i l'organització com a clau.
Ferran, Xavi, Germinal, Edu, Alexis, Xavi i Jordi, us volem a casa i us hi tornarem. No ho dubtem ni un segon.
Passen els dies. Ràpids per a nosaltres, organitzant resposta, i lents per a les companyes aïllades. N'alliberen dues. Les altres 7 segrestades en una furgoneta destí Audiència Nacional. Aquell destí que mai on mai no tenim bona rebuda. El paradigma del sense sentit. L'arma de l'Estat on es dictamina presó per deu persones pel simple fet que a Catalunya se celebrés un referèndum que els va agradar l'1d'Octubre de 2017 i per rapers que no diuen el que volen escoltar.
Dijous els toca passar pel braç executor del règim del 78. El pressentiment es torna realitat. Presó sense fiança per als set independentistes. Una pena de presó que coneixem per la premsa. Els advocats reben la notificació quan el dispositiu de trasllat ja està preparat per endur-se-les. Una prova més de saber-se impunes per manegar els fils al seu antull.
Persones que han format part de CDR a la presó sense fiança envoltades d'acusacions mediàtiques, socials i factibles de terrorisme. Un terrorisme sense organització, sense material explosiu, sense víctimes... Però, per a ells, els mateixos que consideren delicte posar urnes, terrorisme. Una paraula que mediàticament i electoral té un gran rèdit i estem en un moment en què aquest cal: som a pocs dies abans de conèixer les sentències, de les (re) eleccions, de l'1 d'Octubre... Catalunya és el focus electoral i la repressió contra aquesta, els seus escons.
I aquí, amb 17 preses polítiques, exiliades a tres països i cada dia amb més represaliades ens costa respirar fondo i no prendre decisions en calent que facin augmentar aquesta llista negra en va. Costa molt no tenir-les a casa, no poder-les abraçar, no tenir resposta a les seves trucades, no poder calmar les llàgrimes de les seves familiars, que també són nostres... Costa massa conviure amb tanta injustícia. No hi ha manera de digerir-la.
Davant d'aquesta ràbia és imprescindible que ens cuidem i aprenem a canalitzar-la per tal de seguir lluitant. Per fer-ho hem de tenir el cap fred, les xarxes de cures i la solidaritat com a trinxera i l'organització com a clau.
Ferran, Xavi, Germinal, Edu, Alexis, Xavi i Jordi, us volem a casa i us hi tornarem. No ho dubtem ni un segon.