De tan avesat al menysteniment, la mofa i la vexació, el que semblava un abaixar els braços d’un exili de set anys i fer d’una presó anunciada, la denúncia que els jutges no compleixen les lleis de les corts, la de l’amnistia, vaja, el president Puigdemont va fer ahir l’imprevist. Un cop d’efecte en tota regla, que va descol·locar tothom. Que va anar en contra del que feia preveure el desplegament policial que l’havia de dur davant del jutge que fa de la llei d’amnistia, un pur paper d’estrassa.
I de tant de penjar-li la llufa de l’independentisme màgic, Carles Puigdemont va fer un truc, el del vist i no vist, el de la desaparició davant de milers de persones i de desenes de periodistes, policies i càmeres de televisió, que després el situava a les xarxes socials en els llistats on hi ha des de Houdini, a Lupin, a Copperfield, el Mag Lari o el Mago Pop.
Entre els millors il·lusionistes. Però on era ahir i on serà a partir d’ara allò que no és el que sembla? Era aquest acte de desobediència de l’estil dels de l’octubre del 2017? Era en la “normalitat” del passar pàgina que es debatia al Parc de la Ciutadella? Era en l’elecció de l’ara sí president Salvador Illa? Era encara en els pressupostos trencats pel Hard Rock que van acabar accelerant una convocatòria electoral que comporta un canvi de cicle?
És en els mesos que guanya ERC per centrar-se en el seu debat intern per refer lideratges, i tancar el compte B? La il·lusió era al despatx del Suprem, on el jutge Llarena – que havia trencat el seu estiueig- s’esperava amb el plat fred, no per la venjança, sinó perquè no tenia res per endur-se a la boca?
Era en el disseny de seguretat de CNI, Mossos i la resta de cossos policials, que van relliscar sense Fairy, i que entonaven el Serem Ocells dels Oques Grasses, allí on Josep Montero canta que no hi haurà gàbies per tants ocells? Era a la Moncloa on tot i les piulades de felicitació es viu amb l’ai al cor pels suports en perill al Congrés? Era en el neguit de Carles Puigdemont, de disputar el terradellisme a Illa, l’un amb el “Seguim aquí”, l’altra demanant que la llei d’amnistia arribi per tothom?
Caldrà veure com serà d'incerta o de previsible aquesta legislatura que arrenca un 8 d’agost, amb mig país de vacances, si aquests efectes de l’amnistia arriben per tothom, president Puigdemont inclòs, i què comportarà això políticament parlant, i qui dirigeixi ERC a partir del novembre, i si el Govern d’Illa actua millor al sol que a l’ombra on ha anat preparant aquests anys l’assumpció de responsabilitats. De feina no els en faltarà ni que sigui amb les vacances partides. La gran il·lusió té moltes cares.