Quedo a fer un cafè amb Joan-Carles Mèlich, el filòsof de la finitud, l’home de la filosofia narrativa, pel llibre La fragilitat del món, el ministeri de Cultura li va atorgar el premi d'Assaig l'any 2023. Però aquesta vegada és per parlar de la reedició del seu assaig La lliçó d’Auschwitz ara que farà 80 anys de l’alliberament dels camps d’extermini nazi. El 2001 l’havia editat a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i ara és Fragmenta qui ho ha fet, incorporant un pròleg de Lluís Duch, l’antropòleg i monjo de Montserrat que va morir el 2018.
Mèlich més centrat en el que serà la seva novetat d’aquest mes de març: El escenario de la existencia a Tusquets, de moment en castellà, i on reivindica la vida com a representació, o com a drama, oberta al dolor però també a la transformació constant i l’imprevisible. No hem après la lliçó, i això sol ja és un bon motiu per celebrar la recuperació d’aquest text, a banda que ara mateix era difícil trobar-lo. Però com diu Mèlich: "no es pot donar una lliçó si hom no està disposat a ser alliçonat". I mira que venint de les festes de Nadal i Cap d’Any en què tot són bons propòsits i desitjos de pau!
Potser el 80è aniversari de la fi d’Auschwitz, aquest símbol del mal, del mal radical, servirà per agafar consciència d’aquella brutalitat que anem veient com es repeteix conflicte armat rere conflicte. I també en la nostra vida quotidiana. Les preguntes segueixen obertes i sense resposta: Per què l’humanisme ha sigut tan fràgil davant la bestialitat política? Per què ni la literatura, ni la ciència, ni l’art, ni la política han evitat les grans desfetes que simbolitza Auschwitz? Per què no ha actuat la memòria? Mèlich manté que el mal és una possibilitat antropològica ineludible. No tothom fa el mal, però, donades unes determinades circumstàncies, el mal sempre pot tornar a aparèixer.
Quina és la novetat d’Auschwitz? Mèlich assenyala tres punts principals, d’entrada que els botxins no eren monstres sinó que eren gent normal. La pel·lícula de Jonathan Glazer La zona d’interès inspirada en el llibre de Martin Amis ja ens deia això, ja ens situava davant la banalitat del món, que diria Hannah Arendt.
En segon lloc, Mèlich ens diu que aquests botxins, de fet, eren buròcrates, no ho feien per sadisme, sinó que feien anar la maquinària nazi, eren inhumans matant infrahomes. I, en tercer lloc, la tecnologia. Camps d’extermini nazis inspirat en les cadenes de muntatge de cotxes, per fer-ne una fàbrica de la mort.
Diu Mèlich que "Ningú no coneix el paradís, però sí que hi ha qui ha passat per l'infern i ho ha explicat" I d’aquí l’èmfasi en la memòria i la figura del testimoni per fer aquest exercici, que hi ha un moment en què els testimonis s’acaben. I què passa en casos com els de Marco, l'altra gran pel·lícula d'Eduard Fernàndez d’aquesta temporada, a banda d’El 47? Li demano.
I aquí tot i la impostura de Marco de fer-se passar per qui no era, sí que el que explicava era cert. Amat-Piniella a K.L. Reich, el dibuixant Josep Arnal o el fotògraf Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen o Primo Levi, a Si això és un home, són testimonis directes, com tots els que va entrevistar Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis, entre els quals Neus Català. Un miler de catalans, d’entre els 7.000 republicans que van ser deportats als camps d’extermini, on un 80% de jueus de l’Alemanya nazi van ser assassinats.
Aquesta Alemanya on ara la líder de l’extrema dreta Alice Weidel diu que Hitler era comunista, i embolica que fa fort, i Elon Musk li dona suport per les eleccions de febrer. Mor Le Pen que havia fet broma amb les fornades, i que va acabar expulsat del seu propi partit minimitzant l’efecte de les cambres de gas. Més elements perquè Mèlich, acabat el cafè ens demani: quina lliçó deu suposar Auschwitz per tots plegats?