Se'm ressequen! La memòria em va enviar, ahir al Poliorama, fins a Tàrrega on el Teatre de Guerrilla va agafar volada, amb el Teatre total i el Som i serem. Aquell "barrenyo" on posaven els peus rebullits era ben bé com el que fèiem servir a casa pel bany setmanal quan era petit.
M'hi veig cada vegada que sento aquest crit. Em regira. Aquest humor d'arrel, aquesta connexió ancestral i tel·lúrica, que tenen en Fel i en Carles, com pocs tenen. És el valor de la representació del que és autèntic. La connexió directa que ara mateix construeixen cada nit Rafael Faixedas i Carles Xuriguera, amb els seus espectadors (fent temporada al teatre Poliorama de Barcelona) agafa i toca una fibra humana i més directa encara: el de les mares.
Quina meravella escènica, quin bon joc teatral. Correu a veure'ls. El crític teatral Marcos Ordóñez va quedar xocat quan els va descobrir, tal com recorden les mares d'aquests dos gegants, quin bon ull! La Betty Caralt, la mare del Fel, va morir en un accident de trànsit el 2004 quan tenia 60 anys; i la Maria Hostench va morir de càncer el 2008 amb 68 anys.
Totes dues havien treballat com a peixateres, tal com també van fer amb més o menys intensitat els seus fills. Totes dues van morir mentre els seus fills eren damunt d'un escenari. Ara el verí del teatre i el cuc dramatúrgic els aplega a tots quatre: mares i fills. Tots quatre damunt l'escenari, tots quatre venent el peix. Quin encert, quin joc! Quin crescendo. La construcció dels personatges d'obra vista, amb l'encesa de la idea, passada per la màquina d'escriure i la posada en escena és tot un.
El número de pallassos a la clàssica, el discurs de l'absurd emmirallat en Ionesco, acostar-se al límit del joc del transvestit, la rialla i la llàgrima quan cadascú del públic va revisant la relació que hem tingut amb les nostres mares, les entrevistes-documental a les amigues de les mares, tots els llenguatges, la interpretació i el vídeo, per reblar que tots som les nostres mares.
Entre el públic de l'estrena al Poliorama, la Sílvia Soler, que acaba de publicar Cor fort (Univers) que travessa tres generacions de dones que van sentir l'expressió que dona nom a la novel·la i que van haver de fer-li. Personatges tan versemblants com els del Fel i el Xuri, mares com les d'unes generacions que sense ser les heroïnes que van patir una guerra, sí que van créixer en una postguerra i dictadura. I que encara ara, i que sigui quan sigui, les mares ens fan, i ens marquen.
També vaig coincidir amb l'Emma Vilarasau, que tornaré a veure aquesta nit al Romea, a l'estrena de La Mort d'un Comediant que protagonitza Jordi Bosch. Demà dia de la 2ona edició del Cap Butaca Buida, l'Emma serà al teatre Àngel Guimerà d'El Vendrell. I totes les mares estaran pendents que els seus fills actors, actrius, tinguin tot l'èxit que es mereix la gent de teatre quan cada nit ens va posant miralls arreu perquè acabem sortint transformats.