Vaig anar a veure la pel·lícula Emilia Pérezla setmana passada a l’última sessió dels Renoir Floridablanca, el mateix dia que havia vist (recuperat) les excel·lents interpretacions de Josep Maria Flotats i de Pep Planas al Romea amb La Disputa de Voltaire-Rousseau. He d’anar concentrant allò que vull veure i que s’acumula entre els desitjos i ofertes. Encara hi puc sumar Impossible, amb els magnífics Lluís Soler, Bernat Quintana i Guillem Albasanz, a la Sala Atrium a l’eixample de Barcelona, dirigits per Ramon Simó, que adapta la novel·la d’Erri de Luca, a qui vaig entrevistar en el seu moment per aquest exercici de "disputa" entre un antic revolucionari aficionat a la muntanya, i el jutge que l’acusa de la mort per caiguda accidental d’un antic company d’organització, assenyalat com a traïdor.
L’exercici dialèctic d’aquests dos textos té algun punt de connexió, per allò de l’esgrima verbal i per allò de cap on et duu l’estira-i-arronsa interpretatiu que és magnètic i d’arribar a hipnotitzar com espectador. Però tornem a Emilia Pérez, el musical que s’ha endut 13 nominacions dels Oscars 2025.
També té alguna cosa d’hipnòtica, i no s’ha estalviat la polèmica, sempre n’hi ha alguna. En un musical protagonitzat per Karla Sofía Gascón, una actriu que ha fet una transició de gènere, que representa el canvi trans que vol fer un narcotraficant mexicà, li han penjat la llufa de transfòbic i de mirada colonialista. És una pel·lícula de director francès, Jacques Audiard, i l’única mexicana que hi apareix en el repartiment principal és Adriana Paz.
La pel·lícula, premiada a Cannes, va reconèixer les 4 protagonistes als premis del Cine Europeu i triomfadora als Globus d’Or, amb The Brutalist, que és una altra de les que participa de la cursa dels Premis Oscar, l’una com a comèdia-musical i l’altra com a drama, suposa tota una bufetada amb la mà oberta de Hollywood a la cara de Donald Trump. Encara hauria estat més forta si haguessin inclòs la Queer que compta amb Daniel Craig, però l’Acadèmia té les seves limitacions.
A Donald Trump, que només està per dos gèneres, home i dona, i que vol aparcar qualsevol política de diversitat, i que ha declarat l’emergència nacional per la permeabilitat de la frontera amb Mèxic, i que farà la guerra amb l’exercit contra els narcos com a grups criminals, veure’l assegut al cine veient el musical, o com els Oscar premien Emilia Pérez, l’ha de fer caure en basca.
I més quan abans de prendre possessió va comunicar a través de la xarxa Truth Social que ha designat Jon Voight, Mel Gibson i Sylvester Stallone com ambaixadors especials en un lloc grandiós, però segons el president dels EUA "molt conflictiu" Hollywood (Califòrnia).
Trump considera que aquests enviats especials seus faran que Hollywood, que ha perdut molt negoci els últims quatre anys en països estrangers torni més gran, millor i més fort que mai! Aquestes tres persones tan talentoses seran els meus ulls i les meves orelles, i faré el que em suggereixin. Tornarà a ser, com els mateixos Estats Units d’Amèrica, l’època daurada de Hollywood! No sé si li acabarà de fer el pes Emilia Pérez.
El cas és que entre el repartiment hi ha Adriana Paz, que a més de ser l’única mexicana, té vincles amb Catalunya. Va viure tant a Tarragona com a Barcelona, quan tenia 23 anys i havia acabat la carrera i s’havia enamorat d’un català. I encara que l’enamorament se’n va anar, de fer va patir violència masclista, ella es va quedar a Catalunya. Va fer dansa a l’estudi de Dansa Montserrat de Tarragona, i va fer gira arreu de l’estat. Va fer d’animadora a diversos hotels de Salou, i va fer proves per treballar a Port Aventura, tot i que la van refusar. Segons que va explicar en una entrevista a Xavi Bundó de RAC1, la seva arribada al nostre país, on manté amistats i bons records des del Balcó del Mediterrani als fideus rossejats, va ser dura, i va començar venent bosses al mercat ambulant del barri tarragoní de Bonavista. Del mercat, a ser premiada a Cannes, i ara a ser a la cursa triomfal dels Oscars fent la guitza a Donald Trump. La dialèctica vital en aquest cas, o verbal com deia en els casos de La disputa o de Impossible, que ens fan avançar. I tot gràcies a la ficció que és la vida.