Aquesta setmana ha arribat als tribunals la vista del cas Hermoso contra Rubiales pel petó del qual mig món va ser testimoni i les presumptes coaccions posteriors del directiu a la jugadora per tal que no el denunciés. Tot plegat patètic, frívol i extraordinàriament letal per als interessos de les dones i la seva reivindicació de respecte i dignitat en igualtat amb els homes. Un efecte negatiu per a la causa feminista semblant al que ha tingut una catifa vermella als Grammy carregada de pilotes a l’aire de femelles suposadament empoderades. Elles diran que no es despullen així perquè les mirin, però tothom sap que és mentida. No saben res de cine. Això ja ho va inventar Marilyn i no tolera rèpliques.
Ningú va dir res quan Mercedes Milà va grapejar davant de tota l’audiència de Anda ya els testicles (i un tros de penis) de Frank Blanco per comparar-los amb els del Gran Wyoming. I tampoc es va aixecar cap clam quan en una situació tan imprevisible com aquesta Ainhoa Arteta es va apropiar dels morros del xef Jordi Cruz i, per reblar el clau, i tot i que els homes no li agraden, Anabel Alonso el va tornar a magrejar i petonejar en una ocasió posterior. A callar, nois, que heu de respondre en pròpia carn per tots els abusos que altres mascles al llarg de la història han perpetrat sobre les dones. Pagareu preventivament, sou tots violadors potencials, com diuen algunes delirants activistes de la cosa, i sinó, com a símbol d’una lluita que ha esdevingut surrealista, desenfocada, lamentable. Les que no volem protecció davant ridículs afers som també masclistes.
La utilització de recursos públics en tot aquest procés és, això sí, digna d’una investigació criminal: per començar, els que se n’han d’abocar en el procés judicial en curs; crec que tampoc s’hauria de subvencionar el plegat de col·lectius que van escalfar el cap a la jugadora per tal que “entengués” l’intolerable abús del seu superior i reconsiderés les seves rialles a l’autobús per una situació que recordava la de Casillas i Carbonero en el mundial de 2010; com sense dubte hauríem de conèixer i retallar els recursos públics que reben artefactes de propaganda com és el Sindicat de Llogateres (sindicat?, tan sindicat com els d’estudiants, un eufemisme per no emprar un nom menys rutilant com el d’associació) i la munió d’observatoris que nodreixen després les llistes de partits polítics, molt legítims, però que no tothom sent seus. I que ningú em respongui amb l’argument que n’existeixen amb totes les ideologies, perquè ni és cert, ni justifico cap de les que es produeixin. Totes aquestes realitats organitzatives parasitàries han de ser foragitades, i que els que estan per una causa se la paguin de la seva butxaca. Resultarà que és il·legal finançar un partit, però no fer-ho amb tots els trampolins associatius que forneixen una banda en exclusiva de l’espectre polític?
L’impresentable de Rubiales s’ha ficat ell sol en un jardí, forçant la noia, pel que sembla, a oblidar-se del tema, en comptes de demanar excuses pel seu barroer, un més, gest farcit de testosterona El delicte de coaccions sí que pot ser, en un cas com aquest, cosa seriosa. Però probablement no hauria comès aquesta errada, si hagués intuït que el gest originari, reblant el clau de tocar-se aquesta zona de la seva anatomia que tan motiva la Milà, esdevenia una ocasió per carregar contra ell per tants altres pecats molt més greus comesos i fins aleshores tolerats en un món ple de corrupteles fosques. Una cosa no treu l’altra. A la magnífica professional que és Olga Tubau se li gira feina. Però ens té acostumats a sessions processals tant discretes com glorioses. Veurem, doncs, com acaba tot, però ja se sap que som campions en fer llenya de l’arbre caigut i la política en emprar-la després per distreure el personal de la pujada dels rebuts i, en general, del munt de roques que empedren el pendent de gener, el de febrer, el de març, gràcies a la seva inoperància o directa malícia.