Quins poden ser els efectes col·laterals de proscriure un partit polític que forma part de l’arc parlamentari? Ha estat escollit per un segment de l’electorat i des del punt de vista de la seva praxi política de segur s’assembla molt a la resta: fa promeses que no podrà complir, es vesteix de moderació i cordialitat allà on cal, fa recaure el pes de la seva visibilitat en un líder més o menys carismàtic (això ja depèn de la sort del grup) i canvia d’opinió quan convé als seus interessos. I si no, pensem en alguns casos recents o no tant en què partits ben diversos s’assemblen a aquell que aquests dies ha estat criticat per justificar aïllar-lo o desmerèixer els seus èxits.
Aquests dies hem viscut l’enèsima promesa en anys per part del Govern de la Generalitat de cara a la millora del servei de rodalies ferroviàries, però ara per ara sols tenim l’anunci que la comissió gestora que governarà la nova era ja està a punt de publicar el protocol d’actuació a partir del qual... bla, bla, bla...Igual de buit que si algun dels partits independentistes que van participar en el “procés” ens diu ara quina serà l’estratègia per aconseguir l’Estat propi; igual de buit que tot el discurs sobre incrementar el parc d’habitatge que sempre deriva a demà les grans decisions, etc.
Estem farts també del doble carril pel qual circula el discurs dels partits segons on el facin: Artur Mas i David Fernández es van fer una gran abraçada poc abans que la CUP llencés el primer a la “paperera de la història”; l’eixamplar la base que ha practicat ERC s’assembla molt al d’Aliança Catalana, ja que per a tots dos, abans de necessitar-los, els xarnegos castellanoparlants eren colons opressors de la terra. I Yolanda Díaz no sembla de vegades la monja d'alferes més fan del Papa i enemiga declarada dels seus padrins i dels seus socis de govern?
Tots menteixen i després ens diuen que han canviat d’opinió. Això serveix sobretot per a Pedro Sánchez, clar, campió de dir una cosa i després, la contrària, però quin líder polític no s’ha empassat un gripau o dos per legislatura, si gràcies a això obtenia alguna quota de poder o aconseguir uns minuts més en la lluita per sobreviure? La pròpia i novella Sílvia Orriols ens va dir que no seria altra cosa que batllessa del seu poble, i vet aquí que fa discursos des del faristol del Parlament. Sempre hi ha una raó, més o menys legítima, per canviar d’opinió, ens ho diu el principi d’elecció racional i en general la teoria de jocs.
Crec que per a la majoria està arribant el temps d’empassar-se el "jo mai mai he desitjat..." i fer un pacte amb el dimoni. Però aquest no és sols un dilema de Junts, per molt que, no casualment anunciat per Artur Mas, sigui aquest partit qui primer s’hi ha enfrontat i ha hagut de decidir. Com que la gent és diversa i més aviat tossuda, ja ha manifestat més d’un cop que prefereix el prohibit, el que li neguen, el que li diuen que no és lícit d’obtenir. Des de l’elecció de la fruita de l’arbre del bé i del mal ha estat així. Res és tan nou com sembla.