CIUTAT DEL VATICÀ / El seu nom havia aparegut en algunes travesses i semblava que havia guanyat ascendència en els darrers dies, però això no obsta perquè l’elecció del nord-americà Robert Francis Prevost s’hagi rebut aquest dijous a la tarda amb sorpresa a la plaça de Sant Pere i fora d’ella. Perquè Prevost, missioner agustinià de 69 anys, ha tingut molta menys projecció que altres papables com el filipi Luis Alberto Tagle, el patriarca de Jerusalem, l'italià Pierbattista Pizzaballa, i ja no diguem Pietro Parolin, cap de la diplomàcia vaticana i gran favorit. L’altra gran sorpresa ha estat la tria del nom, Lleó XIV, la primera decisió del nou papa que no és gens irrellevant. Aquests són algunes qüestions rellevants del que implica la tria del nou bisbe de Roma.
El triomf pòstum de Francesc
El pontificat de Francesc va obrir camins, alguns de difícil reversió, però també va generar l’animadversió dels sectors més conservadors, que volien aconseguir rebaixar l’ambició dels sectors més progressistes de l'Església. Fins al punt que alguns noms apareixien com de línia més o menys oberta però disposats a endolcir els aspectes més trencadors del Papa mort. És el que explica el silenci a tota referència a Jorge Bergoglio en l’homilia del cardenal Re a les portes del conclave. O que Parolin aparegués com una opció acceptable a alguns conservadors.
Amb Prevost s’imposa algú que no amagarà el seu antecessor, a qui ja ha esmentat diverses vegades en la seva primera intervenció des del balcó de Sant Pere. Després d'una llarga lluita entre diverses faccions de cardenals, amb un pols indissimulat entre un bloc conservador molt bel·ligerant i molts prelats designats per Francesc, aquests darrers han imposat un nom de l'ala progressista. El tarannà suau de Prevost, així com la seva formació jurídica, també poden ser vistos com un apaivagador de tensions.
La cúria que ve de la perifèria
Prevost és un nord-americà nascut a Chicago, religiós agustí, però que després d’estudiar a Roma (Matemàtiques, Filosofia, Teologia i Dret Canònic), va treballar molts anys al Perú. Va ser prior dels Agustins i després de dirigir el Col·legi del seu orde a la seva ciutat de naixement, va ser enviat de nou al Perú i fou bisbe de Chiclayo, nacionalitzant-se peruà el 2015. Va ser des d’aquí on, ja el 2023, Francesc se’l va endur a Roma com a prefecte de la Congregació dels Bisbes, posició clau en l’estructura vaticana, ja que és el “ministeri” que prepara els nomenaments de bisbes a tot el món. Un lloc, per cert, on ha tingut Juan José Omella de col·laborador.
Sempre s’ha dit que Prevost va ser clau per canviar alguns titulars de diòcesis nord-americanes. Dins de la cúria va representar aquestes perifèries molt diferents de l’escola italiana clàssica dels Re o els Parolin, que continuarà esperant per tornar a situar un cap d'Estat al Vaticà. L'últim va ser Joan Pau I, que va morir en estranyes circumstàncies el 1978 després de ser Papa només un mes.
El significat del nom Lleó
Com passa en el cas de tots els papes, és evident la transcendència del nom escollit i envia el primer missatge. En optar pel de Lleó, el nou Papa ret homenatge a Lleó XIII (que en va ser entre 1878 i 1903), un pontífex que va ser un home d’obertura dins del context d’aquella Església, que acabava de perdre el poder temporal i estava ja reclosa a la Ciutat del Vaticà, “encerclada” per la nova Itàlia liberal del Risorgimento. Lleó XIII va suavitzar les tensions amb la monarquia liberal dels Saboia i amb l’encíclica Rerum Novarum va fer una crítica del capitalisme desfermat i va impulsar el sindicalisme catòlic. Va ser un crític d’aquell capitalisme industrialista i de model fordià amb un text que és considerat el punt de partida de la doctrina social de l'Església.
Lleó XIII va preparar el camí per a les democràcies cristianes, que suposaren l’acceptació dels estats liberals per part de l’Església. Alhora, es van pacificar les relacions amb la França republicana i laica, tasca en què va ser determinant la figura del cardenal Rampolla. Serà Parolin el Rampolla de Lleó XIV? Alhora, haver triat Lleó, després de dies d’especulació també sobre si vindria un Joan, un altre Francesc o un Joan Pau, és una manera de dir que ell seguirà el seu propi camí.
Una contraposició intel·ligent amb Trump
L’Església pot haver fet un moviment molt perspicaç davant el mapa que intenten remodelar Donald Trump i els autoritaris que el veuen com a model. El nou Papa serà un nord-americà, potser la millor manera d’expressar una altra mirada al món. Però Prevost és atípic entre els americans i no cau en els extrems que poden representar altres dos cardenals d'aquell país: per la dreta Burke i per l'esquerra Robert McElroy. El nou sant pare és de Chicago, però no de l’escola dels neoliberals sinó d’un món oposat al del trumpisme. Per qui sigui amant de juguesques històriques, cal recordar que en temps de Lleó XIII, un dels presidents nord-americans fou William McKinley, precisament el referent de la política aranzelària de Trump. En temps de guerres i discursos inflamats ha citat onze cops la paraula "pau" en un primer discurs de només vuit minuts.
Els conclaves són difícils de preveure
En un altre ordre, l’elecció de Prevost torna a deixar en evidència que les previsions solen fallar bastant quan es tracta d’un conclave. Aquests dies s’havia convertit en una predicció amb molts seguidors la idea que si el conclave es tancava avui, el nou Papa seria Parolin. I si s’allargava, s’entrava en una dinàmica de sorpresa. Finalment, una altra vegada s’han desmentit els pronòstics. L’Esperit Sant i els difícils equilibris que s'han substanciat al debat de les Congregacions entre els cardenals han acabat desembocant en un conclave breu i amb sorpresa.
